El barcelonisme té constància i ha pres nota de la mundialment vergonyosa i no menys al·lucinant destitució de Xavi Hernández, tècnic al qual fa un mes es va premiar amb una renovació inexplicable, després de la seva pitjor temporada, i que acaba de ser acomiadat perquè ni ell creia en les promeses de Joan Laporta, i el president, encara menys en la capacitat de l’entrenador per anar més enllà de perdre-ho tot per golejada. També ha fet la volta al planeta futbol el ressonant triomf del femení després de guanyar la seva segona Champions consecutiva amb un rècord d’assistència i de mobilització social -superior, fins i tot, a la final de la Recopa de Basilea del 1979-, desplegant un futbol identitari, recognoscible i exclusiu, impregnat d’aquest ADN Barça i de la Masia que, internacionalment, ja es compara amb el Barça de Messi en categoria femenina. Finalment, la contractació d’un tècnic amb el palmarès de Hansi Flick, capaç de guanyar un sextet amb el Bayern i fracassar estrepitosament amb la selecció alemanya en el Mundial de Qatar, s’ha convertit en el nou pol d’atracció del primer equip blaugrana generant les lògiques expectatives associades a tot canvi de projecte. En aquest cas, abandonant la senda d’entrenadors identificables amb l’estil propi del futbol blaugrana.
En canvi, del que no se’n parla ni ha deixat el menor rastre en l’actualitat blaugrana és de la reacció, tant tímida com pusil·lànime, de la que podríem qualificar d’oposició a Laporta, representada en aquest cas per l’excandidat Víctor Font i el col·lectiu Dignitat Blaugrana, les úniques veus que han denunciat a la seva manera la gravetat dels fets que han posat al descobert la veritable naturalesa d’un estil de gestió, laportista, més que sospitós d’anteposar els seus interessos particulars als de la institució. Bàsicament, han posat en relleu, o ho han intentat, per una banda, el cas de l’avalgate, que en l’àmbit mediàtic ha estat reprimit i reduït a la mínima expressió malgrat tractar-se d’un escàndol sense precedents en la història del club i, per un altre costat, el conflicte d’interessos manifest que afecta el director esportiu, Deco, perquè continua cobrant comissions del traspàs de Raphinha i perquè ja havia suggerit el fitxatge de Vitor Roque quan era agent de jugadors, fa dos anys. Per descomptat que, tots dos han censurat, també, les formes i el ridícul en el procés de ratificació i substitució, quasi simultani, de Xavi.
Del seu relat i actuació de cara a l’opinió pública barcelonista, ni la carta de Víctor Font ni la de Dignitat Blaugrana han tingut el menor efecte, amb prou feines col·lateralment, en el terbolí d’una actualitat i d’un escenari que probablement mai serà tan favorable per fer un pas ferm en contra d’una directiva que ha posat al FC Barcelona en un atzucac, o davant l’única escapatòria de convertir-se en una societat anònima per culpa de l’inevitable col·lapse econòmic al qual sembla condemnat més aviat que tard.
Curiosament, Víctor Font i Dignitat Blaugrana es van convertir en el pitjor malson de la junta de Josep Maria Bartomeu, amb un desplegament permanent, actiu, agressiu i contundent en contra de la seva gestió, una campanya de desgast i d’assetjament per terra, mar i aire que encara avui forma part del relat que sosté el laportisme i que en el seu moment va aconseguir generar una atmosfera crítica en la pràctica totalitat dels mitjans, la tropa digital, sobretot la sanguinària, i les tertúlies. Tots dos van acabar convertits en el cos de sapadors que van obrir pas al retorn de Laporta com l’únic i legítim antídot a Bartomeu.
La diferència radica en el fet que, quan es van mobilitzar amb el propòsit d’enderrocar a la directiva de Bartomeu, i de fons contra l’extraordinari llegat de Sandro Rosell, aquesta iniciativa comptava amb el suport d’una sèrie de poders fàctics que avui, ara com ara, o es mantenen lleials a la causa o no consideren arribat el moment de virar el seu rumb, un poderós exèrcit integrat per les bases del sobiranisme, l’ANC i Òmnium Cultural, les patronals, sectors dels Mossos, el mateix govern de la Generalitat, la llarga ombra de l’imperi de Jaume Roures i els principals mitjans d’incidència barcelonista -el més destacat, TV3-, així com els lobbies de premsa cruyffistes i guardiolistes. És a dir, les mateixes forces tel·lúriques que encara, a causa dels interessos compartits i del negoci que produeix l’entorn barcelonista en tots els fronts, no s’atreveixen a admetre que Laporta ha acabat sent bastant pitjor per al Barça que la més terrible de les pandèmies.
Víctor Font s’ha limitat a redactar una carta oberta amb un encertat diagnòstic de la gravetat dels fets i de la situació en la qual, al final de tot, li demana a Laporta que, si no es veu capaç de revertir la situació, faci un pas al costat. Proposta que no se sap si és més intranscendent, perquè es tracta de pur postureig, que la infantil llista de preguntes plantejades per Dignitat Blaugrana, que si algun dia va tenir alguna cosa de digne com a col·lectiu el va perdre en la seva submisa resposta a l’absoluta indiferència de Laporta quan li va plantejar també 80 preguntes amb motiu de l’engany monumental sobre l’Espai Barça. Laporta no va respondre a cap, va deixar passar mesos i mesos, i, al final, els seus capitostos es van conformar a ser rebuts per Elena Fort, que a més els hi va comptar encara més mentides que el president.
Els socis que aquests dies han buscat consol, alternativa o esperances en un altre sector barcelonista, un lideratge o una veu a la qual seguir davant un panorama tan decebedor, s’han hagut de conformar amb la crítica aïllada d’algun periodista o debat, i poc més. No han trobat un sol soci valent i capaç de, almenys, plantejar algun tipus d’opció diferent del camí de la resignació. L’única sortida sembla confiar que, amb el pas dels dies, el cabreig i el malestar social deixin pas a un estat d’indiferència i que el pla Hansi Flick acabi per recuperar la moral francament decaiguda de la tropa barcelonista. Això i que Víctor Font, sempre predicible, anunciï la seva roda de premsa d’estiu, resum del curs, i marxi una altra vegada de vacances.
