Les eleccions del 12-M han redibuixat el mapa polític català amb importants novetats: el PSC va guanyar, per primera vegada en la història, amb una majoria de vots i d’escons; Junts per Catalunya (JxCat), que pretén ser l’hereva de CiU, es va quedar amb 35 escons, molt lluny de la CiU que Artur Mas va agafar el 2011, justament abans que el partit nacionalista optés per passar-se a l’independentisme; ERC es va enfonsar a les urnes, va perdre 180.000 vots i 13 escons, i va tornar als 20 escons que va obtenir el 2012, i per primera vegada l’extrema dreta independentista aconsegueix representació parlamentària, amb la irrupció a l’hemicicle d’Aliança Catalana mitjançant dos diputats.
La forta davallada d’ERC va ser la gran sorpresa de les urnes i ha provocat l’explosió del partit estrella que durant els últims tres anys va mantenir la presidència de la Generalitat. Pere Aragonès, el candidat i encara president en funcions, va ser el primer a assumir responsabilitats i fer un pas al costat, anunciant la seva renúncia a l’acta de diputat. L’endemà, Oriol Junqueras i Marta Rovira, president i secretària general del partit respectivament, també van presentar la seva dimissió, després d’una executiva en la qual la tensió es podia tallar amb un ganivet.
Neix una “estrella”
Però, paral·lelament, aquest 12-M naixia una nova “estrella”: Sílvia Orriols, l’alcaldessa de Ripoll i líder d’Aliança Catalana (AC), és la nova líder independentista. Va obtenir 118.302 vots i dos escons per Girona i Lleida. A Barcelona va aconseguir uns meritoris 67.405 vots, a pocs milers d’obtenir representació parlamentària (li hauria suposat tres escons més de cop). A Girona, va ser la quarta força, amb 26.659 sufragis. Darrere seu van quedar el PP, Vox, la CUP i Comuns Sumar. És de ressenyar que al bressol de Carles Puigdemont va quedar a menys de 9.000 vots d’ERC i en va obtenir gairebé el doble que la CUP. A Lleida va ser la cinquena força, novament al davant de Vox, la CUP i Comuns Sumar, i a Tarragona va passar a la vuitena posició, encara que a 1.000 vots de Comuns Sumar i a poc més de la CUP.
D’on li venen els vots a Orriols? Segons els mateixos càlculs d’Aliança Catalana, més de 62.000 provenen de JxCat, mentre que una mica més d’11.200 vindrien d’ERC, 14.295 del vot nul i en blanc en altres comicis i 12.271 de l’abstenció. La resta, han arribat des de la CUP, l’FNC, el PDECat, Primàries i Vox. És important el fet que un 5% dels més de 118.000 vots d’AC provinguin de Vox, el que hauria de ser el seu acèrrim enemic polític. I aproximadament el mateix nombre provenen de la CUP, o sigui, de l’extrema esquerra.
Però més enllà del nombre de vots, l’eclosió d’Aliança Catalana com la gran revelació del 12-M té un sentit profund com la concreció d’una ideologia que fins ara s’havia mantingut oculta i que l’independentisme sempre havia maldat per amagar: hi ha un sobiranisme de bandera estelada tan ultra com l’espanyolisme de la gallina franquista. A Catalunya, com en altres indrets, també s’odia el que és estrany i també s’alimenten pors ancestrals i atàviques.
Hi ha un detall que no ha de passar desapercebut: el Front Nacional de Catalunya (FNC), partit del qual es va escindir Sílvia Orriols, va acaparar en aquestes eleccions 264 vots en les dues demarcacions on s’havia presentat: Lleida i Tarragona.
La irrupció d’Aliança Catalana com a força d’ultradreta obligarà també a replantejar-se algunes qüestions, com la composició de la ultradreta catalana, on conviuen forces com l’FNC, el Moviment Identitari Català (MIC), Renaixença Nacional Catalana (vinculada al MIC) i altres grupuscles com ara Catalunya Acció, de Santiago Espot. Alguns d’aquests grups ja s’alineen clarament amb les tesis d’Aliança Catalana, com la plataforma Resistència Catalana. És aviat per determinar què pot passar amb forces com l’FNC, liderat per Albert Pont, també president del Cercle Català de Negocis (CCN), si aquesta força que sempre s’ha destacat sobre la resta seguirà la seva singladura o determinarà unir-se a Aliança Catalana, la nova marca independentista que s’ha fet gran aquest 12-M.
Santiago Espot, per la seva banda, ha retuitejat desenes de missatges elogiosos per a AC i per a la seva líder i va felicitar els seus candidats pels resultats, en el que sembla un acostament a les tesis i els missatges de la formació ultra. Entre altres coses, va penjar a X un perfil d’Orriols elaborat per Josep M. Andreu, antic treballador de Seat, que situa l’alcaldessa de Ripoll com l’hereva de “personatges il·lustres com els germans Badia, Lola Anglada, Josep Dencàs, Joan Ballester, Daniel Cardona i Francesc Macià” i d’organitzacions com Nosaltres Sols, La Reixa, el CADCI, SEM i Bandera Negra.
“Mai com fins ara una organització i una persona com la Sílvia Orriols van representar tan fidelment aquest esperit de lluita i clar esperit patriòtic, imprescindible per poder establir les bases de l’alliberament nacional amb la garantia de perseverança cultural i social”, diu un dels missatges, després de detallar que la dirigent ultra és diplomada en Biblioteconomia i Documentació i “no és una nouvinguda a l’espai polític del nacionalisme patriòtic” perquè “ja va militar a Estat Català [va arribar a ser candidata a les europees per aquest partit], va pertànyer a Els Intransigents o a l’FNC”. El mateix Espot nega les acusacions polítiques cap a Aliança, i va dir dos dies abans de les eleccions, en un programa de televisió, que “si Aliança Catalana és racista, ho són exactament igual ERC i la CUP”.
Un programa inequívoc
Però el programa electoral de la nova “estrella” del panorama polític català delata la veritable naturalesa de la formació: només cal donar un cop d’ull al díptic que van repartir per entendre la ideologia del partit. Entre altres coses, proposa “aplicar una moratòria en immigració fins que haguem pogut assimilar els immigrants a la nostra cultura i valors occidentals”. També promet “la repatriació dels immigrants il·legals i deportació immediata de tots els que delinqueixin, el tancament de les mesquites salafistes que prediquin contra Occident i la il·legalització de les associacions islàmiques que les gestionin”. Un altre dels punts és la “prohibició d’exhibir el vel islàmic i misogin en equipaments, edificis i institucions de titularitat pública, i la prohibició del burquini a les platges i piscines públiques”.
El programa electoral d’AC culpa la immigració del baix índex de catalanoparlants, dels fluixos resultats acadèmics dels nostres instituts, que es depreciïn els salaris, que se saturin les llistes d’espera als hospitals, que augmentin els usuaris dels bancs d’aliments i que baixin els preus de molts immobles “que veuen com al seu costat apareixen pisos pastera que espanten els compradors”.
La mateixa Sílvia Orriols va reiterar durant la campanya que “estem farts de veure com se’ns minoritza a la nostra pròpia terra, com es regalen els nostres recursos a qui no respecta la nostra cultura, a qui qüestiona les nostres lleis civils, a qui atempta contra les nostres llibertats occidentals”. Va acusar els polítics processistes “que han obert les portes de bat a bat del nostre país i han convidat a entrar massivament cultures i ideologies politicoreligioses incompatibles amb els nostres valors i amb el nostre grau de civilització”. “Aliança Catalana és aquí per tornar a tancar la porta i per passar el forrellat, per garantir que els recursos dels catalans s’invertiran íntegrament en el benestar i la seguretat dels catalans, no en la substitució cultural i demogràfica del nostre poble”, va proclamar.
La dirigent d’AC es reivindica com “la veu de tots els que han vist com es degradaven els seus barris, com s’omplien de gent estranya, incívica, desconsiderada, de gent que no ha vingut a integrar-se en la nostra societat ni en el nostre mercat laboral, sinó a qüestionar la nostra civilització occidental, a saturar els nostres serveis públics, a traficar amb drogues, a ocupar il·legalment les nostres propietats privades i a viure de subsidis”.
Miquel Àngel Canadell, un dels referents intel·lectuals d’AC, recordava després de les eleccions que “ara, amb Aliança Catalana al Parlament, veureu una nova manera de fer política. És una manera d’entendre el món, d’entendre la relació dels catalans amb si mateixos, amb el país, amb la història. Veureu que la gent d’Aliança Catalana i cada vegada més persones pensen d’una manera diferent, pensen just el contrari del que el sistema els dicta que pensin. I parlen just a l’inrevés del que el sistema és capaç d’acceptar. Parlen utilitzant unes paraules, unes frases, uns conceptes que el sistema odia. I actuen just de la manera contrària de com el sistema espera que actuï una persona colonitzada, una persona sense pensament propi, una persona a qui se li està diluint la seva pàtria. Veureu que hi ha una nova manera de pensar, una nova manera de parlar que no té res a veure amb la manera com ho ha entès fins ara la política al nostre país”.
*Pots llegir l’article sencer al número 1577 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
