La possibilitat que el Barça de Laporta aixequi cap es redueix cada dia que passa en la mateixa proporció que augmenta el dèficit d’atenció de la presidència i la terrible erosió d’un govern l’única habilitat del qual és la de saquejar fins al límit els recursos naturals del club i també el seu patrimoni, avui veritablement en perill de deixar de ser, nominalment, dels seus socis, és a dir dels seus veritables propietaris. Els mateixos que, avui dia i de manera majoritària, fins i tot continuen creient en la paraula del president, per incomprensible i irracional que sembli.
Però és un procés lògic, el de rebutjar finalment el laportisme, que serà convuls, obsessiu i cec, perquè primer cada soci ha d’acceptar en el seu interior que el seu vot en les eleccions del 7 de març del 2021 va ser un gran error, un amarg trànsit individual que, a la força ha de causar dolor i vergonya, doncs, en realitat, Laporta ja havia arruïnat el club en el seu primer mandat, ja havia abusat i s’havia aprofitat del poder de la Llotja amb la sort de fer-se milionari malgrat dedicar cinc vegades més hores al club que al seu despatx, com ara, per a regalar-se, juntament amb els seus directius, una vida de cinc estrelles i cinc forquilles a costa de la caixa del club.
Ho va fer entre el 2003 i el 2010, de la mateixa forma que, fora del carril blaugrana, en el qual viu instal·lat des del 1996, va liderar des de les ombres la desaparició del Reus amb un equip de treball que ha reforçat i replicat en el club blaugrana en el seu retorn a la presidència.
Encara que faci mal, aquesta és una responsabilitat compartida que es reflecteix simptomàticament en la submissió i la mandra de qui podria, almenys, encapçalar una campanya de crítica activa, d’advertiment i de demostrar una mínima disposició a salvar el club, el excandidat Víctor Font, que si no ha renunciat als seus somnis presidencialistes hauria de saltar a l’arena sense més demora. Ho va fer contra Josep Maria Bartomeu quasi tres anys abans de finalitzar el seu mandat i podria fer-ho ara, si de veritat el mogués el seu barcelonisme i no els seus interessos estratègics.
Víctor Font encarna aquesta desaparició de la massa crítica blaugrana i la resignada actitud social, desgraciadament contemplativa i passiva malgrat els atropellaments dels seus drets. Però també representa, més que ningú, l’aposta incondicional per Xavi, la seva gran basa electoralista que li va ser arrabassada per Laporta quan es va quedar sense marge resultadista per a mantenir a Ronald Koeman a la banqueta i el barcelonisme va saber que no tenia cap pla.
Igual que ara, encara que amb noves i més angoixants certeses que empitjoren aquell primer escenari de gran crisi. Tampoc tenia amb què avalar com tampoc sap, en aquest moment, com resoldre la situació econòmica i financera, crítica, que ja no és l’heretada després de la pandèmia, sinó la causada pel mateix Laporta en dilapidar 1.000 milions de beneficis nets. Només un gestor tan maldestre i incapacitat podria convertir un benefici tan extraordinari en un llast insuperable per a acabar abocant el club a un estat de col·lapse en el qual necessita continuar venent patrimoni, és a dir als millors jugadors, per a pagar les factures.
‘La Vanguardia’ avançava aquest diumenge la pitjor de les notícies. Laporta ha posat en marxa els pocs ressorts dels quals disposa per a sol·licitar un préstec de 100 milions, que són aproximadament els que perdrà el club aquesta temporada, degut, bàsicament, a les successives desfetes esportives i al funest exili de Montjuïc, juntament amb un compte de despeses generals (?) que no hi ha manera de frenar.
El terrible d’aquesta informació és que Laporta necessita els diners com respirar a compte del probable signing bonus de la renovació de Nike per deu anys més, a partir del 2028. La marca nord-americana, que té a Laporta a les seves mans, està a punt de tancar el negoci del segle gràcies a la debilitat dels comptes actuals i a la necessitat del president d’intentar tapar l’altra tomba cavada per ell mateix amb el truc comptable de Barça Studios, un parany financer elevat al paroxisme i a la fantasia financera, un extrem del qual també és còmplice i culpable l’auditor, Grant Thornton International per haver-li donat ales.
La conclusió és que quan es tanqui l’acord amb Nike, que té la paella pel mànec més que mai, el FC Barcelona ja s’haurà ‘menjat’ el presumpte benefici de la millora de les condicions del contracte de patrocini principal del club dels pròxims 14 anys. Serà, igualment, un préstec que no solucionarà el dèficit ni el caos estructural que Laporta ha consolidat a base d’improvisació i de saltar-se la llei, com va fer amb els avals, paranys que provoquen inevitablement aquest efecte bumerang com el que ara també ha enverinat la falsa palanca de Barça Studios.
Si Víctor Font creu que n’hi ha prou amb emetre una nota suggerint que el Compliance de la junta, que no del club, surti a donar explicacions, llavors és que als socis només els queda resar.
