Creia Jorge Luis Borges “que amb el temps mereixerem no tenir govern”. Ja us avanço que aquest temps encara no ha arribat. Per tant, del galimaties del 12-M n’hauria de sortir un govern més o menys arreglat. També us anticipo que no sembla una feina fàcil, però mai ningú abans va dir que ho fos.
El socialista Salvador Illa ha guanyat les eleccions, això està clar; però, com ens ha recordat alt i clar Carles Puigdemont, guanyar no és sinònim de manar, i posa exemples: Alberto Núñez Feijóo va guanyar a Espanya, però mana Pedro Sánchez, i Xavier Trias va guanyar a Barcelona, però mana Jaume Collboni. Sent cert això, tampoc ens equivoquem i vulguem convertir l’accepció en regle, sovint també passa que qui guanya mana.
Crida l’atenció l’amenaça, gens velada, que deixa caure Puigdemont: Si Illa accedeix al poder de la mà del PP, Junts retirarà el suport a Sánchez. Hi té dret, oi només faltaria, el que sembla contradictori és que per castigar la intromissió dels populars en l’elecció d’Illa, premiï Feijóo facilitant-li l’accés al govern espanyol.
Però, la vida mateixa està plena de contradiccions. Que li ho preguntin si no a la candidata dels Comuns, Jèssica Albiach, que no va voler, legítimament, aprovar uns pressupostos que ERC havia pactat amb el PSC, i no ho va fer per oposició a un projecte que els socialistes imposaven als republicans, els casinos del Hard Rock. Allò, l’última gota en vessar el got de la paciència del president Pere Aragonès, va forçar l’avançament electoral, amb els resultats que tots coneixem, molt dolents per ERC i dolents pels Comuns. Doncs bé, ara Albiach proposa fer president Illa, el del Hard Rock.
També crida poderosament l’atenció l’exigència d’unitat que Puigdemont llança a ERC. Una unitat necessària, tot i que insuficient, pel seu govern “d’obediència catalana”, presumptament “sòlid”. L’expresident vol que ERC l’ajudi a fer govern i a sortir novament elegit president de la Generalitat, tot això un temps després, insuficient per oblidar, que Junts plantés el govern d’Aragonès, deixant-lo en minoria.
I, mentrestant, Aragonès anuncia la seva retirada, en assumpció de responsabilitats pel daltabaix electoral d’ERC. És, probablement, un dels gestos més honorables dels darrers temps. Al que s’ha sumat la secretària general del partit, Marta Rovira, i, a contracor i empès per les circumstàncies, el president republicà, Oriol Junqueras. Fa goig comprovar que en aquest país encara hi ha algú que sap perdre. Tant de bo s’estengués l’exemple…
