Catalunya obre un nou escenari polític

Catalunya ha votat passar pàgina i s’obre un nou escenari polític. Després de més d’una dècada amb  tots els esforços dels governants catalans centrats en la independència, la ciutadania ha decidit que ja ha arribat l’hora del realisme i del dia a dia: l’educació, la sanitat, la seguretat i el benestar. Res de fer volar més coloms.

L’independentisme ha governat Catalunya des del 2012 amb una clara majoria al Parlament. Durant aquests anys, els governs presidits per Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès no han assolit la seva principal fita, la independència. Han caigut en errors propis i també en menystenir l’Estat com adversari.

Les passades eleccions, fa tres anys, la ciutadania ja va donar pistes per on volia que anessin les coses. Qui les va guanyar en vots va ser el PSC, però ERC i Junts van arribar a un fràgil pacte de govern, que pocs mesos després es trencava i Pere Aragonès i ERC decidien seguir en solitari.

Finalment, el president de la Generalitat va convocar eleccions i el resultat ha estat clar: la socialdemocràcia federalista del PSC amb Salvador Illa ha vençut, en vots (més de 870.000) i escons (42). Tot sembla indicar que l’aposta pels indults i l’amnistia i la serietat del candidat ha afavorit els socialistes catalans. Malgrat tot, necessitaran acordar i pactar per obtenir la presidència de la Generalitat. Això sí, caldrà esperar fins després de les eleccions europees del 9 de juny.

En el camp del sobiranisme, Carles Puigdemont ha passat per davant d’ERC. Primer, l’expresident va dir que si no tornava a ser president deixaria la política. Pocs dies després, fent un tirabuixó, va assegurar que estarà en la constitució del Parlament. Després de les eleccions es proposa a ell mateix com a candidat a presidir la Generalitat, malgrat que no ha estat el guanyador, i demanant que ERC el voti i que els socialistes s’immolin amb una abstenció amenaçant l’estabilitat del govern de Pedro Sánchez. Ni ERC ni el PSC estan disposats a fer-lo president. Cal recordar que Puigdemont només ha obtingut tres escons més que l’any 2021, la qual cosa no és gran cosa tractant-se d’un plebiscit sobre la seva persona. Això sí, ha tingut la sort que Esquerra s’ha estimbat tot sola. A més a més, el Junts del 2024 recorda més que mai la CDC de Jordi Pujol i Artur Mas. Així, les posicions maximalistes van deixant pas a posicions més pragmàtiques (Josep Rull, un convergent de tota la vida ha estat la cara i la veu als debats).

Si mirem enrere, cada cop que la gent d’ERC governa, les coses li van malament. Li ha passat a la Generalitat i li ha passat a gairebé tots els  ajuntaments. Oriol Junqueras no ha guanyat mai una elecció, fins i tot al seu poble. Aragonès li ha mostrat la porta de sortida. Esquerra haurà de reflexionar i podria entrar en una crisi interna on les dues potes (sobiranisme i esquerranisme) es barallin sense treva.

Els principals damnificats per l’augment del PSC i de Junts han estat Comuns-Sumar i la CUP. Els primers, han estat culpats de l’avançament electoral en negar-se a aprovar els pressupostos. La ciutadania ha percebut que la CUP no serveix per a res més que per fer de Pepito Grillo. Diuen que són molt d’esquerres, però han estat la crossa de Junts, la dreta independentista.

Per sort, Ciutadans ja ha desaparegut del mapa. El partit guanyador del desembre de 2017 ha estat inútil a la política catalana. El seu anticatalanisme, la seva agror i el seu menyspreu a les institucions catalanes van obrir les portes de bat a bat a la ultradreta de VOX. La formació ultra espanyola s’ha quedat igual i el seu votant es troba a la gran conurbació barcelonina.

El PP, per la seva part, estava tan esfondrat que només podia millorar. Alejandro Fernández és una persona que cau bé i no crea anticossos com, per exemple, Carlos Carrizosa o Ignacio Garriga. El Partit Popular s’ha vist afavorit per la desfeta total de Ciutadans i ha recuperat el seu espai, que és el mateix que tenia fins el 2012.

Finalment, una petita referència sobre Aliança Catalana. Pot agrair a Junts que li facilitessin l’accés a l’alcaldia de Ripoll. És curiós que hagi obtingut molts vots a municipis on la immigració és gairebé inexistent. Veurem com VOX i l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols coincidiran al Parlament amb els seus plantejaments xenòfobs. Els primers, en castellà i els segons en català.

(Visited 176 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari