Un cop passades les trobades en família queden un munt d’anècdotes i records, alguns més alegres que d’altres. Són moltes les dones que acaben fartes de sentir comentaris com “per quan un xicot”, “et quedaràs per vestir sants” o “que se’t passa l’arròs”. Comentaris sense mala intenció, però que van omplint el got de mica en mica i són absolutament innecessaris perquè, per si encara algú no ho ha entès, el cos de les dones no és un bé sobre el qual opinar i, si no som mares, no estem incompletes.
Quan Simone de Beauvoir (1949) va afirmar que “no es neix dona: s’arriba a ser-ho” va exposar el pes de la cultura en l’ordenació simbòlica de la diferència sexual/genital, tant en el subjectiu com en el col·lectiu. És a dir, que ser dona és producte de l’ordenació de gènere i, per tant, de la cultura.
Si la maternitat és una construcció social creada dins d’una ideologia patriarcal (Royo, 2004) les dones que no són mares són pressionades per a complir amb aquest rol tradicional assignat a la dona. Això provoca que el sentit que assignen a les seves vides dones i homes, les seves expectatives i oportunitats siguin diferents.
Existeixen diversos motius pels quals algunes dones no decideixen no tenir fills i que han estat exposats per diverses autores i dones en la quotidianitat dels seus discursos dia rere dia. D’una banda, està la falta de desig de fills i el rebuig de la maternitat i, d’altra banda, està l’elecció davant els beneficis de no tenir-los o els motius involuntaris.
El pitjor de tot és que, el dia d’avui encara es debat si és cert o no l’argument de que, quan les dones tenen fills, renuncien a un sense fi d’oportunitats. Fa uns dies va sortir publicada una notícia al diari El Mundo amb el títol La conciliación sigue siendo de ellas: nueve de cada 10 personas que reducen su jornada para cuidar a un familiar son mujeres. En aquest article s’exposen els resultats d’un informe publicat pel CSIF, el sindicat majoritari dels empleats públics. L’informe expressa que són les dones les qui assumeixen més renúncies laborals per a ocupar-se de fills i familiars dependents. Amb dades de l’enquesta de població activa (EPA), el sindicat condemna que el 93% dels empleats que treballen a jornada parcial per a poder conciliar són dones, un total de 352.400 a Espanya. Per cada 12 dones que renuncien a una ocupació a temps complet per a cuidar a familiars, hi ha un sol home.
D’igual manera, el mateix informe publicat pel CSIF evidencia que, el 2022, el salari anual de les dones va ser un 20% inferior al dels homes, una diferència econòmica equivalent al fet que elles treballessin setanta-tres dies a l’any gratis.
Per molt que existeixin dades que ho verifiquin, sempre hi haurà algú disposat a intentar invalidar el teu argument amb sentències meritocràtiques com “perquè vosaltres voleu”. També existirà el/la qui afegeixi que, si encara no vols ser mare, és perquè “no ets madura”. El pitjor de tots els arguments, a parer meu, és que “amb un fill no estaràs sola”, una idea perversa on n’hi hagi de què un fill és un cuidador de per vida.
Aquestes dones, llavors, es veuen exposades a demandes socials, enteses com a pressions implícites i explícites per fer-les actuar d’una manera determinada, acceptada socialment pel seu gènere. El que crec que molts cops perdem de vista com a societat -a part que el cos de les dones no és un objecte subjecte a opinió- és que aquests comentaris, a més d’innecessaris, molts cops fereixen. No cal demonitzar ningú per les seves decisions perquè potser ja és prou difícil escollir renunciar a alguna cosa per tal d’obtenir una altra quan l’altre gènere no ha de fer cap renúncia. A més, molts cops oblidem que potser hi ha dones que, per molt que ho han intentat, no han pogut.
L’altre dia vaig començar a veure la sèrie Machos Alfa, a Netflix: 4 homes es veuen sobrepassats pels temps de la lluita per la igualtat i intenten adaptar-se a aquesta “nova era”. La sèrie il·lustra bé algun sector poblacionals que no accepten el canvi i l’evolució del gènere femení. Potser, en comptes de tantes sèries ens caldria més educació a casa que ens ensenyi que hauríem de deixar de ficar els nassos a la vida dels altres i no sostenir discursos nocius com que la maternitat per a les dones implica un desig natural i universal que al seu torn es manifesta en un estat de maduració o bé, un estat de desenvolupament psicosexual “normal”.
