“La verdadera cara del BDS i les seves connexions amb el terrorisme, l’extrema esquerra i el separatisme català”. Aquesta frase és el títol d’un informe elaborat per l’organització Acció i Comunicació sobre l’Orient Mitjà (ACOM) en el qual denuncien els llaços dels partits independentistes catalans, sense excepció, amb intenses campanyes antiisraelianes. Aquest informe apunta al Partit Demòcrata Català (PDECat), perquè va ser realitzat abans que s’hagués formalitzat oficialment JxCat, a ERC, a la CUP i a Podem. Les sigles BDS corresponen a les paraules Boicot, Desinversió i Sancions, conceptes que demanen aplicar a Israel per part de la UE.
“Els defensors i partidaris del BDS diuen que defensen els drets humans dels palestins als territoris ocupats i al mateix estat d’Israel, i asseguren que l’Estat jueu és racista i manté una política d’apartheid similar a la que caracteritzava Sud-àfrica, i que, efectivament li va suposar un boicot internacional. La veritat és que Israel no és un estat que exerceixi l’apartheid. Els ciutadans àrabs que viuen a Israel tenen la mateixa ciutadania i els mateixos drets que els jueus: poden votar i tenen els seus propis representants a la Knesset, participen amb tota llibertat de la vida pública, tant des del punt de vista polític com cultural o esportiu (és freqüent que àrabs i israelians participin en les seleccions nacionals esportives d’Israel, per exemple) i tenen plena llibertat per fer servir l’idioma àrab”, diu l’informe.
L’informe recorda que París va prohibir les activitats del BDS a la ciutat, igual que el Regne Unit, en considerar-lo un moviment antisemita, i “fins a 25 estats dels EUA han aprovat també diverses legislacions en contra, l’últim Louisiana”.
Però malgrat la contundència en les acusacions d’antisemitisme, la veritat és que la guerra desfermada al Pròxim Orient entre Israel i Hamàs en l’escenari de l’enclavament de Gaza ha partit en dos el món independentista. Una part del sobiranisme, representat en l’extrema esquerra i en la CUP, condemna exclusivament Israel i s’alinea amb Hamàs amb l’excusa de defensar al poble palestí.
ERC és un món a part. Encara que oficialment es decanta més pel suport a Palestina, hi ha alguns cercles que connecten bé amb Israel. En la seva reacció oficial, els republicans condemnen els “atacs contra la població civil” i reclamen “prou crims de guerra”. “La violència només porta a més violència. Israel i Palestina necessiten la pau”, afirmen. Però un missatge de Gabriel Rufián a la xarxa X resumeix la postura oficial: “1. No és una guerra o un conflicte entre Israel i Palestina. És una ocupació i un genocidi d’Israel a Palestina. 2. Hamàs és una organització que mata civils israelians. Israel és un Estat que mata civils palestins. 3. Hamàs no representa Palestina. Netanyahu governa a Israel. Qualsevol equiparació és perversa…”. S’ha de notar que Rufián no utilitza la paraula “terrorista” en referir-se a Hamàs, com tampoc ho fan Sumar, la CUP, els comuns o Podem. Tampoc ho feia Ernest Maragall, que reclamava a l’alcalde Jaume Collboni que fes valer el conveni d’agermanament entre Barcelona i Tel-Aviv. Les xarxes li van retreure que no condemnés el primer atac de Hamàs.
Una altra part de l’independentisme, especialment assentat a Junts x Catalunya (JxCat) , es decanta per Israel, que sempre ha tingut bons llaços amb un sector convergent que en molts casos va posar els seus ulls en l’exemple israelià de formació d’un Estat.
De fet, Convergència sempre va ser una pedrera de prosionistes o, com a mínim, de proisraelians. El mateix Jordi Pujol va tenir com a soci Moisès David Tennenbaum. El vell Florenci Pujol, al costat del seu fill Jordi Pujol i Soley, es va associar amb al jueu Tennenbaum, tractant de pedres precioses, per comprar el 1959 la minúscula Banca Dorca per 12 milions de pessetes i convertir-la en Banca Catalana, la protagonista del principal escàndol econòmic de Catalunya a la transició. Amb posterioritat, el 1991, el fill de Tennenbaum va fundar al costat de Sanson Batsri l’empresa Tenba TB, especialitzada en seguretat. Aquesta companyia va ser beneficiada per la Generalitat que presidia Jordi Pujol amb contractes públics que van sumar centenars de milions de pessetes de l’època. Només el 1994 es va emportar 500 milions en tres contractes per instal·lar un nou sistema de seguretat a la presó de Lleida. Tenba TB no tenia personal, però va subcontractar els treballs, va pagar 300 milions i es va embutxacar els 200 restants.
Jordi Pujol es va recolzar en Miquel Sellarès com a director general de la Policia per dissenyar el cos dels Mossos d’Esquadra. Sellarès és un conegut prosionista, i es va desplaçar a Israel per estudiar com organitzaven allà la seguretat. Un potent clan proisraelià es començava a gestar en la Catalunya nacionalista. En realitat, CiU sempre va intentar bastir ponts amb Israel. Artur Mas va seguir el camí de Jordi Pujol i va viatjar a l’Estat hebreu per trobar-se amb els principals dirigents. Artur Mas és un dels presidents que més flors va llançar als jueus, al mateix temps que va establir diferents convenis amb institucions israelianes.
Suport d’Artur Mas i Oriol Pujol
“Israel és clarament un company de viatge de Catalunya”, va dir l’expresident durant la seva visita el 2013. A la cartera hi portava un conveni a signar amb el Weizmann Institute of Science. Durant aquest viatge, Xavier Trias, aleshores alcalde de Barcelona, va signar un altre conveni de Barcelona Activa amb el centre d’emprenedoria Star Tau. L’empresa pública ACCIÓ i la seva homòloga israeliana MATIMOP (Agència Nacional d’Investigació i Desenvolupament) havien firmat un altre conveni de col·laboració, i Oriol Pujol Ferrusola, llavors secretari general de CDC, s’havia entrevistat amb Shimon Peres, president d’Israel, per establir vincles polítics. La intenció de Pujol era doble: d’una banda, contrarestar les campanyes de l’esquerra independentista a favor del poble palestí i, de l’altra, atreure’s a les autoritats d’Israel i posar-la com a exemple de nació que va saber independitzar-se. S’establien així les bases d’una vasta política internacional destinada a fer calar el missatge independentista, que ja s’havia assentat a Convergència.
Però els prosionistes no s’obliden que malgrat que Pujol i Mas els recolzaven, Carles Puigdemont va canviar la tendència. La culpa, addueixen, la té un dels principals homes de confiança de l’expresident: l’advocat Gonzalo Boye, a qui acusen de ser “antisemita”. Tampoc obliden que el 2013 l’Ajuntament de Molins de Rei va aprovar una moció per adherir-se al moviment BDS. L’alcalde era Joan Ramon Casals, de CiU, que el 2019 va ser nomenat cap de l’oficina de Puigdemont, i que després seria substituït per Josep Lluís Alay.
Un dels exemples més visibles del lobby jueu està personificat en la figura de la periodista Pilar Rahola, que no desaprofita cap ocasió per tancar files amb l’Estat d’Israel. En aquest grup s’hi haurien d’enquadrar també el sociòleg Salvador Cardús, l’escriptor Vicenç Villatoro o l’historiador Joan B. Culla. Víctor Terradellas, el responsable de relacions internacionals de Convergència i l’home encarregat de buscar ponts amb Moscou abans del referèndum de l’1-O del 2017, també va intentar fer el mateix amb Israel, i en una de les seves conferències va citar aquest país com el principal aliat natural d’una Catalunya aspirant a convertir-se en Estat. Artur Mas ja havia vaticinat poc abans que a Israel i Catalunya els unia la seva voluntat de fer un Estat independent.
Però JxCat ha tingut un posicionament més voluble que Convergència i és assenyalat per les organitzacions sionistes com antiisraelià. El partit de Laura Borràs es va avenir a retirar aquest mes d’octubre una moció que havia presentat al Parlament, en la qual reclamava el “dret a existir” d’Israel, condemnava l’atac de Hamàs i exigia l’alliberament dels ostatges que es van portar a la franja de Gaza. Aquell mateix dia, la seu del partit postconvergent es despertava amb pintades de “Visca Palestina. Junts és còmplice del genocidi al poble palestí”.
La veritat és que Catalunya compta amb una nodrida representació empresarial amb arrels israelianes, encapçalada pel publicista Lluís Bassat i l’amo de Mango, Isak Andic. Iberpotash, l’empresa propietària de les mines de Súria, també és de capital israelià.
L’ACOM ha fet una recopilació del que considera actes hostils, fins al punt que qualifica a Catalunya com “el planter polític de l’antisemitisme contemporani”. També denuncia que “Catalunya (i la Comunitat Valenciana, a través de formacions sobiranistes lligades al separatisme català) lideren a nivell europeu les declaracions institucionals i els escraches d’aquest nou format d’antisemitisme”, i arriba a qualificar Catalunya com “el bastió antisemita d’Europa”.
Un llistat de greuges
Entre les actuacions que integren el llistat de greuges, hi figura la petició el 2009 de Raül Romeva de promoure el boicot, la desinversió i la imposició de sancions a Israel des de la UE. Amb una foto dels comuns Gerardo Pisarello i Jaume Asens, denuncia “la banalització de l’Holocaust des de l’Alcaldia de Barcelona”. Denuncia també el “discurs de l’odi contra Israel des de TV3”. “Una periodista de TV3 va acusar a Israel d’utilitzar l’esport per blanquejar el ‘genocidi palestí’. Desgraciadament, aquest tipus de comentaris no són una excepció en els mitjans públics catalans”, diu l’ACOM.
En una altra fotografia mostra Ada Colau, quan era alcaldessa, al costat d’una pancarta “contra l’apartheid israelià”, i qualifica de “malaltissa” “l’obsessió dels líders municipals de Barcelona contra Israel”. Un altre dels casos denunciats és el de la plataforma BDS-Rescop, a qui acusa de “blanquejar” l’atemptat jihadista de la Rambla l’agost del 2017, perquè, “lluny de condemnar l’atemptat, el minimitza i, de forma al·lucinant, responsabilitza no els terroristes que el van perpetrar, sinó els governs que el pateixen a Europa”.
A ningú se li escapa que l’esquerra independentista és antiisraeliana furibunda. Tots els dirigents de la CUP han tingut històricament paraules de condemna contra els diferents governs d’Israel. Endavant, el sector més dur de la CUP, va aprovar un manifest el 17 d’octubre passat en el qual diu que “Palestina pateix un procés de colonització, ocupació militar i règim d’apartheid des de fa dècades”. Parla d’“autèntica neteja ètnica televisada contra dos milions de persones atrapades en un territori no gaire més gran que el Maresme” i denuncia que “a causa de la importància geoestratègica de la zona, l’oligarquia i els governs dels Estats Units i la Unió Europea han recolzat el resultat d’aquest projecte sionista”.
Lluny de condemnar la violència dels palestins, contextualitza les seves accions en un entorn heroic. El relat que fa de l’atac per sorpresa de Hamàs és peculiar: “Centenars de guerrillers palestins van trencar el bloqueig de Gaza i van matar centenars de soldats i colons israelians, i van capturant un centenar d’ostatges”. A partir d’aquí, Endavant acusa Occident d’espantar amb “l’espantall del terrorisme descontextualitzat, aprofitant un racisme i una islamofòbia institucional envers la població pobra migrada, amplificat pels sectors de l’extrema dreta catalana, espanyola i francesa als Països Catalans, per preparar l’acceptació social de la venjança israeliana”.
I acaba recordant que “l’any 2005, més d’un centenar d’organitzacions i associacions palestines van llançar una crida internacional per aplicar boicots, sancions i desinversions a l’Estat d’Israel fins que aquest no posi fi a l’ocupació militar i accepti el retorn dels refugiats i refugiades a les seves llars. I això és el que podem fer”. Per això, demana el boicot a l’empresa Iberpotash, la ruptura d’agermanaments amb ciutats israelianes i la desaparició dels convenis amb universitats d’Israel. “I recalquem que aquest boicot és cap a l’Estat d’Israel, cap a la seva ideologia racista sionista. En cap cas contra la població jueva, utilitzada pel sionisme per justificar la seva barbàrie en el seu nom”.
Més contundent és Poble Lliure, un altre dels partits de la CUP, que tampoc condemna l’agressió dels palestins. Diu que Israel escomet un “genocidi palestí”, que “la voluntat pública de l’exèrcit israelià és clara: arrasar tot el nord de la franja de Gaza”, i assegura: “L’islamisme de Hamàs va ser promogut al seu dia pel mateix Estat d’Israel per mirar de desgastar el moviment d’alliberament nacional palestí, laic, esquerrà i antiimperialista”. En canvi, titlla la resposta dels jueus de “crims de guerra i extermini”, per acabar reivindicant un “estat palestí independent, laic i sobirà”. L’esquerra sobiranista, que tradicionalment s’ha significat per la defensa dels palestins, troba ara el brou de cultiu idoni per postular-se com l’autèntica defensora dels drets humans. O, almenys, dels drets humans dels uns en detriment dels dels altres.
Pots llegir l’article sencer al núm. 1549, en l’edició en paper, d’EL TRIANGLE.
