Mai no és casualitat ni fruit de la imaginació que, al llarg de la tarda de dimecres passat, una mateixa informació recorregués les redaccions dels mitjans catalans especialitzats en la cobertura de l’actualitat del FC Barcelona. Ho va fer de forma simultània a ràdios i webs destacant l’èxit sense precedents del llançament de la segona equipació oficial del primer equip per a la temporada 2023-24, una samarreta blanca, la segona comercialitzada en dos anys seguits.
“Fonts del Barça asseguren que el segon equipament blanc, estrenat avui mateix, està superant les expectatives. De fet, es pot convertir en les hores vinents en la més venuda de la història del club”, repetien les notícies en un intent per orquestrar una campanya de vendes que té poc a veure amb el veritable potencial d’aquest disseny i sí amb una estratègia urgent per a compensar els enormes problemes de distribució i qualitat de la primera samarreta.
Com l’any passat i l’anterior, els conflictes amb Nike són permanents i semblen no tenir una solució a curt termini. El primer uniforme torna a donar problemes tècnics, són peces que destenyeixen, susceptibles de generar de devolucions i queixes que estan causant molts problemes entre els aficionats a totes les botigues.
A més, Nike no està servint les quantitats desitjades ni les que poden satisfer la demanda d’aquesta època estiuenca, tan elevada i clau per al volum dels ingressos anuals de Barça Licensing & Merchandising (BLM).
No caldria descartar, més aviat que tard, un escenari de major tensió i, fins i tot, de demandes, si les coses no s’acaben d’aclarir, per la qual cosa es considera des del club una sèrie d’incompliments i incidències greus.
Les vendes se n’estan ressentint i a aquesta baixada de vendes per manca d’existències i de roba en condicions s’ha unit la necessitat que la segona samarreta d’aquesta temporada, la blanca, com és coneguda, sigui un èxit. La raó és que el club ja va intentar col·locar la temporada anterior una altra samarreta blanca, encara que amb molt menys afany i determinació, amb les franges blaugrana en creu.
Va ser una samarreta heretada, raó per la qual la directiva de Laporta va procurar promocionar-la el mínim possible, tot el contrari d’aquesta altra avalada per una cort de savis, íntegrament amiguets de l’entorn del president i de la junta, responsables d’un relat extremadament fantasiós que atribueix a Johan Cruyff la paternitat i la iconografia d’una altra identitat blaugrana, mai més ben dit, ‘blanquejada’.
Durant la seva època barcelonista, Cruyff va jugar, en efecte, un partit amistós uniformat de blanc, com a part d’un combinat de futbolistes militants en equips catalans. Convertir-ho, només per aquesta circumstància gairebé anecdòtica, en una nova simbologia i imatge blaugrana, quasi per la força i de manera del tot aliena a la memòria històrica barcelonista popular, ha estat el treball d’aquesta comissió d’elit que, convenientment recompensada, ha elaborat l’estranya teoria que, de la mateixa manera que s’ha venut el conte laportista que venim de Cruyff, ara toca vendre que també venim del blanc.
Per què aleshores no es va enfocar igual ni amb la mateixa eufòria la comercialització de la samarreta de l’any passat amb què el Barça recuperava el blanc històric, de quan el Barça volia representar Barcelona amb els colors de l’escut de la ciutat?
Perquè així, amb aquesta reedició -encara que vestida d’originalitat i audàcia no deixa de ser una còpia-, es podia justificar tractar com un rei els amiguets del president i presumptes pares de la idea.
