Les eleccions generals d’aquest diumenge 23 són a cara o creu. Tots coneixem la dreta que representa el PP i l’extrema dreta que lidera Santiago Abascal. I també sabem que si ambdós sumen majoria absoluta, tindrem Alberto Núñez Feijóo com a pròxim president del Govern espanyol, amb Vox marcant-li l’agenda política, econòmica i social, tal com passa en les comunitats autònomes i ajuntaments on ja governen plegats.
Davant d’aquest horitzó que ens cau a sobre cal dir NO, amb convicció i rotunditat. Per això, des d’aquesta tribuna d’EL TRIANGLE, demano explícitament als lectors el vot per a les forces d’esquerra que tenen capacitat per obtenir representació parlamentària i barrar el pas a un possible Govern PP-Vox: PSC, ERC, Sumar i la CUP. Tenint molt present, més que mai, que la mobilització i la participació és absolutament cabdal.
El bon seny aconsella concentrar el màxim de vot en les llistes socialistes, per tal que Pedro Sánchez pugui fer el “sorpasso” al candidat del PP -que va al capdavant en la majoria de les enquestes- i arribar en primera posició la nit del 23-J. Això facilitaria, en gran manera, la seva reelecció com a president del Govern espanyol.
No recomano, des d’aquí, el vot per a la formació Junts x Catalunya, que s’ha convertit en un opni (objecte polític no identificat), però que ja ha deixat clar, per boca de la seva candidata Míriam Nogueras, que mai no votarà a favor de la investidura de Pedro Sánchez. En una tessitura en la qual l’involucionisme facciós de Vox pot entrar per la porta gran de la Moncloa, és una irresponsabilitat que els hereus de Jordi Pujol li posin la catifa vermella.
Espanya ha avançat moltíssim des de la mort del dictador, l’any 1975 i, gràcies a l’extraordinària habilitat i coratge de Pedro Sánchez, s’ha convertit, en l’actualitat, en un referent mundial pel que fa a drets i llibertats, foment de les energies renovables, contribució al projecte de construcció de la Unió Europea i compromís amb l’Agenda 2030 aprovada per les Nacions Unides.
Hi ha encara molt camí per recórrer, com la lluita contra les desigualtats, la integració de l’emigració, l’accés a l’habitatge, la conversió del Senat en una Cambra de representació territorial o la consolidació i aprofundiment de l’aliança ibèrica. Però aquests reptes necessiten un impuls governamental progressista per poder-los transformar en realitats.
Evolució de l’Estat espanyol en un Estat veritablement federal, com Alemanya; concreció de l’aliança ibèrica, com a gran plataforma que connecta dos mars i quatre continents; culminació del somni europeu amb la constitució dels Estats Units d’Europa, amb l’obligada inclusió d’Ucraïna i dels països balcànics: aquests són els meus azimuts polítics i, des d’aquesta perspectiva personal, votaré absolutament determinat aquest 23-J pròxim per Pedro Sánchez, perquè el futur i l’esperança no s’aturin.
També vull fer des d’aquí una crida als potencials votants de Vox, majoritàriament gent senzilla i de classe treballadora que reaccionen epidèrmicament als problemes quotidians que els apreten, sense ser conscients de la transcendència que tindrà la seva papereta a favor de Santiago Abascal. L’extrema dreta ens vol imposar el retorn a un passat que ja no existeix i incrementarà i exacerbarà, histriònicament, les tensions socials i territorials.
