Alguns no ho saben o no ho han viscut, però a principis dels 90 quan acabava EGB als 14 anys, molts nens/es de famílies humils, desestructurades o amb circumstàncies extremes a casa, entraven en uns llimbs que avui seria impensable.
Al sud d’aquell barri anomenat Xinès, on vaig néixer, l’heroïna va pegar molt fort, encara que la droga no va ser l’única causa que va trencar famílies. Afortunadament hem avançat en educació i serveis socials. Alguns d’aquests nens/es van començar a treballar a primerenca edat, en el cas de molts/es perquè a casa n’hi havia necessitat i no van trobar el suport per continuar estudiant. En edats tan complicades i primerenques, uns pares presents, un suport familiar o l’acompanyament d’una mà amiga és molt important.
Tinc amics que es van perdre en el camí, altres van utilitzar la feina per intentar avançar, poder viure i guanyar-se la vida. Altres van ser autodidactes, intentaven aprendre amb els mitjans de què disposaven, sempre volien arribar a més, però moltes vegades apareixien les maleïdes circumstàncies, els obligaven a triar, potser malament, però ningú els va explicar que potser els camins elegits no eren els correctes.
La societat acostuma a dividir, sempre hi ha separacions entre bons i dolents, cultes i incultes, decents i indecents, persones formades i “garrules”, estigmatitzant el que ha tingut menys oportunitats, oblidant que el concepte de formació és molt ampli i que els valors , les experiències, la capacitat de treball i l’instint de supervivència han bregat moltes persones que són part d’aquesta societat. Invisibles i menyspreats pel classisme, tant social com acadèmic, un món d’estrelles i estels.
Entre aquests nens hi havia jo, però a diferència de molts jo tenia un avantatge, la gran sort de criar-me amb uns avis que em van protegir i em van donar una educació rica en coneixements i valors. El meu avi em va transmetre l’amor per la lectura i l’ànsia per adquirir coneixements. La meva àvia em va ensenyar que una no havia de conformar-se, però també a trepitjar de peus a terra ia prendre el sentit de la responsabilitat com a mecanisme principal per tirar endavant. La realitat de vegades ens posa en llocs complicats i, encara que no tots els somnis es poden complir, molts els podem transformar. No van imaginar partir tan aviat, no van tenir temps d’ensenyar-me alguna cosa, que ha de fer una nena de quinze anys, quan es queda sola ia cura doni un germà petit. Però això és una altra història.
