Fa un any i mig Netflix va comprar la Roald Dahl Story Company, assumint els drets de tots els llibres d’aquest emblemàtic autor britànic d’origen noruec. Van anunciar que amb aquesta compra afegirien “màgia fresca” a les seves històries.
Charly i la fàbrica de xocolata, escrita per Roald Dahl, es va publicar el 1964. Primer als Estats Units, després a Anglaterra i fins ara se n’han venut més de 20 milions d’exemplars a tot el món, i ha estat traduït a 55 idiomes.
El gener del 1964 feia només dos mesos que havien assassinat Kennedy. A l’octubre d’aquell any, Martin Luther King guanyaria el premi Nobel de la pau. S’aprovaria al juliol la Llei de drets civils. Una llei civil i laboral històrica que va constituir una peça clau per prohibir la discriminació i la segregació racials. A l’abril, a Sud-àfrica, Nelson Mandela pronuncia el seu discurs «Estic llest per morir» en l’obertura del Procés de Rivonia, un moment clau del moviment antiapartheid. Sona A Hard Day’s Night, de The Beatles. El Che crida “pàtria o mort”. I neix Jorge Drexler, que uns quants anys després cantaria allò de “res no és més simple, no n’hi ha cap altra de normal, res es perd… tot es transforma.” El 1964 hi havia racisme, masclisme, imperialisme. El 2023… també.
Quan Dahl va publicar el conte ja va rebre crítiques per racisme, suposadament pel rol i el tracte esclavista que Dahl va donar als ajudants de Willy Wonka, els Oompa loompas, que primer va descriure com a pigmeus negres i que després, acceptant les crítiques encara que no admetia comportament racista, va canviar per nans blancs. Em vénen al capdavant, en clau actual, els Minions… són grocs no negres, però segueixen un amo que els “obliga” a delinquir per sentir que els vol. Salvant les distàncies, suposo que en no haver-hi persones baixetes de color groc cridaner al món real, no li trobem tant problema. La vídua de Dahl va explicar que el seu marit havia ideat Charlie en un primer moment com un nen petit de color negre però els editors li van assegurar que no vendria llibres i van decidir canviar-lo. Eren els temps que eren.
L’humor i la imaginació s’entrellacen a les obres de Dahl, humor moltes vegades poc infantil i fins i tot amb certs tocs de violència o agressivitat. Només cal recordar la dolenta, dolentíssima, assassina a temps parcial, directora del col·legi de Matilda; o la malvada que transformava nens en rates per menjar-se’ls després a “Les bruixes”. Resulta que ara, passat pel filtre del boníssim bé que ens està devorant, el nen “gros” que era obligat a menjar pastissos, ja no estarà gros sinó “enorme”; tampoc era lleig, que és lleig dir-ho. Els Oompa loompas seran els primers no pigmeus (i no negres) que podran renunciar al gènere passant de ser “homes petits” a “persones petites”. Llençar els cabells per veure si una bruixa porta perruca és lleig, perdó és malament. Dir malament està bé? Doncs un “no pots anar tirant-li els cabells a cada noia que coneixes”, serà “hi ha molts altres motius pels quals les dones podrien fer servir perruques i la veritat és que no hi ha res dolent en això”.
Ni lleig, ni grossa, i tampoc flàccida. La cançó del centpeus a James i el préssec gegant es canviarà completament. Matilda ja no tindrà referències a Joseph Conrad (“El Cor de les tenebres”), llibre magnífic, ni Rudyard Kipling (“El llibre de la selva”), obres que s’han titllat de supremacistes o imperialistes; i fiquen Jane Austen per assegurar-nos la quota feminista. També canvien “femella” per “dona”; ia Los Cretinos, la senyora ja no serà lletja i bestial… només bestial. Perquè una pot ser bestial, però lletja no.
No perdré ni un segon d’aquest article a justificar que, evidentment, seria molt més fantàstic que la literatura des d’ahir fins als anals del món, no fos ni masclista, ni racista, ni imperialista, sinó inclusiva, respectuosa, comprensiva… com la vida mateixa. Ah! No, tampoc. La literatura no pot ser realista, ni històrica i pel que sembla tampoc no es pot contextualitzar. No era difícil pensar a afegir un peu de pàgina on s’expliqués el moment històric o fins i tot es valorés el que es podria haver fet. Però no, cal agafar un clàssic d’un autor mort, que en principi no es queixarà, i retocar-lo al gust i valors de qui l’hagi comprat.
Això, a grans trets, vindria a ser el mateix que, en un suposat moment històric en què el consens, l’opinió pública o qui sigui, decideixi que el blau és un color que no s’hauria de fer servir perquè té connotacions altament negatives, ens dediquéssim a pintar de verd tota l’època blava de Picasso.
No som més feministes, ni més inclusius, ni més moderns per esborrar el passat. El passat s’estudia, contextualitza, explica i se n’aprèn. Maquillarem tot el que ens ha semblat mal fet? Podrem escriure sobre l’holocaust i les barbaritats que van passar o quan ens semblin extremadament violentes començarem a dir que “els nazis van fer coses lletges”? perdó, lletges no…
Som experts en surfejar la superfície i mai submergir-nos en el problema. No hi ha paraules lletges, el lleig és la gestió de l’emoció que provoquen. Hi ha gent grossa i hi ha gent prima, ia gustos colors, hi haurà gent que et sembli maca que a altres els semblarà lletja. I? Quin és el problema? Hi ha gent masclista i hi ha tipus “que estiren els cabells les dones” i el que no pots fer és amagar les conductes com si no existissin en lloc d’afegir-les perquè no es produeixin. Sí, aFEArles.
Si us plau, llegiu el Cor de les tenebres. No sempre buscar el correcte és el correcte, no toqueu els clàssics, llegiu-los, busqueu la seva història, i apreneu.
