Convidat per l’entitat Federalistes d’Esquerres -que manté viva la flama d’aquest ideal polític com a fórmula idònia per a solucionar els problemes de governança de les societats modernes-, he tingut l’oportunitat de presentar, a la llibreria Byron de Barcelona, el volum Iberia, tierra de fraternidad, editat pel diari EL TRAPEZIO (eltrapezio.eu), del grup EL TRIANGLE. Ho he fet en companyia de Pablo González, un dels intel·lectuals més ben preparats, lúcids i actius en l’articulació del nou iberisme del segle XXI, i de Mireia Esteve, la presidenta de FdE.
Atrafegats per la immediatesa del present i presoners del ritme compulsiu que ens imposa la civilització d’Internet, és imprescindible poder tenir i treballar una perspectiva de futur. La dinàmica de la digitalització i de les multipantalles ens porta a estar cada cop més aïllats individualment i a amputar la nostra dimensió social, inherent a la condició humana.
Cap a on anem és realment cap a on volem anar? Estem, si volem, més informats que mai i som lliures per tenir i difondre en públic els nostres criteris; tenim a les nostres mans l’arma valuosíssima del vot en democràcia; però, en canvi, la sensació que estem lligats i que ens deixem arrossegar per decisions que es prenen en àmbits inaccessibles i fora de control ens enfonsa en la impotència i la resignació.
Ara i aquí, el federalisme i l’iberisme són dos fars que ens guien per continuar navegant a la cerca d’un món millor per a tothom, sense estavellar-nos en les roques del fatalisme polític. El federalisme -la unió voluntària i lleial entre les parts- és, per exemple, la clau de l’èxit de la construcció de la Unió Europea.
També de la transició espanyola de la dictadura a la democràcia. L’Espanya constitucional no és, exactament, un Estat federal, però l’organització en comunitats autònomes s’hi aproxima. Per culminar la federalització d’Espanya caldria, d’entrada, la reconversió del Senat en una veritable cambra de representació territorial, a imatge i semblança del Bundesrat alemany. (Ja està tot inventat).
L’aliança ibèrica -la unió de les façanes atlàntica i mediterrània de la península- és la clau per convertir aquesta terra en un “hub” intercontinental que doni prosperitat i benestar a les generacions presents i venidores. Cal crear un Consell Ibèric al màxim nivell institucional que consolidi la voluntat d’Espanya i de Portugal de treballar plegats.
L’actual Tractat d’Amistat, signat per Pedro Sánchez i António Costa en la cimera celebrada a Trujillo (Extremadura) l’any 2021, és un document cabdal que consagra, de facto, la Confederació Ibèrica, respectant, això sí, la sobirania de cada país. Però una declaració com aquesta, que té una gran transcendència històrica, pot quedar en paper mullat si no es creen els mecanismes adients per dinamitzar-la i fer-ne un seguiment constant.
En aquest sentit, des del Fòrum Cívic Ibèric, del qual forma part EL TRAPEZIO, propugnem que els governs d’Espanya i Portugal incloguin en el seu organigrama una Secretaria d’Estat d’Afers Ibèrics, amb l’objectiu d’impulsar els acords que figuren en el Tractat d’Amistat. El projecte està en marxa: el Fòrum Cívic Ibèric ha formalitzat la seva adhesió a la Xarxa de Cooperació Transfronterera (REDCOT), constituïda fa pocs dies a Lisboa, que promou accions concretes per revitalitzar la zona deprimida de la Raia, a banda i banda de la frontera.
En el context de la Unió Europea, l’aliança ibèrica esdevindria la tercera potència demogràfica i econòmica i podríem parlar de “tu a tu” amb Alemanya i França. Si el món no embogeix, és evident que el projecte comunitari tirarà endavant i que culminarà amb la constitució dels Estats Units d’Europa, capital Brussel·les.
Per això, que Espanya i Portugal uneixin forces i vagin amb una sola veu a Brussel·les per ser més potents és una estratègia intel·ligent. Ho acabem de constatar amb l’“excepció ibèrica” que s’ha aprovat davant la crisi energètica provocada per la guerra d’Ucraïna, que ens ha permès contenir la brutal pujada del preu de l’electricitat.
A Catalunya li interessa que Espanya avanci cap a una estructura nítidament federal. Això ens ha de permetre enfortir l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, que formem amb Occitània i les illes Balears (i tant de bo s’hi afegeixin també l’Aragó i la Comunitat Valenciana). A Catalunya li interessa l’aliança ibèrica i la vertebració de l’eix Lisboa-Madrid-Barcelona, les tres metròpolis més importants de la península.
Hi ha molta feina per fer, però val la pena. Defensar el federalisme i l’iberisme –que són les dues cares d’una mateixa moneda- és creure en un futur compartit de progrés en harmonia. Malgrat totes les batzegades, si la humanitat existeix és gràcies a l’optimisme i a la voluntat de superar les dificultats. És amb aquesta energia que hem d’encarar el dia a dia i els grans reptes del present.
No són ideals que hagin sortit de la màniga. Hi ha il·lustres avantpassats que, des del segle XIX, han militat en la causa del federalisme i de l’iberisme: Francesc Pi i Margall, Miguel de Unamuno o Fernando Pessoa, per posar tres exemples. Barcelona encara li deu un homenatge com cal a Sinibald de Mas, un extraordinari personatge –va ser el primer ambaixador a la Xina i parlava una vintena de llengües- que ja l’any 1852 va publicar el llibre La Iberia. Memoria sobre la conveniencia de la unión pacífica y legal de Portugal y España.
La setmana vinent, els dies 14 i 15, se celebra a l’illa de Lanzarote la 34ª Cimera Ibèrica dels governs espanyol i portuguès. El lloc escollit és per honorar la memòria de l’escriptor José Saramago, premi Nobel de Literatura i fervent iberista, que hi va viure els últims anys de la seva vida. Cal reclamar que aquesta cimera bilateral pugui celebrar-se també algun dia a Barcelona. Tot arriba.
