Ada Colau liquida la democràcia a l’Ajuntament de Barcelona

En vigílies de Nadal, el divendres 23, l’Ajuntament de Barcelona va celebrar l’últim plenari de l’any. En aquesta sessió, i a iniciativa del grup de JxCat, es va aprovar una proposta en la qual s’insta el govern municipal d’Ada Colau a aturar, immediatament, el projecte de les superilles i les adjudicacions d’obres per a la seva implementació.

No és una qüestió menor, atès l’allau de crítiques i de queixes que provoca aquest atemptat contra la intel·ligent trama urbana dissenyada per l’il·lustre maçó Ildefons Cerdà. Fins al punt que la moció presentada per JxCat va rebre el suport del PSC -soci d’Ada Colau-, ERC, Ciutadans, PP i Valents: és a dir, la totalitat de la corporació municipal, a excepció dels 10 regidors de Barcelona en Comú (BeC).

Aquest rebuig frontal de 31 regidors del plenari a les superilles anava acompanyat d’un condicionant: l’aturada dels projectes i de les licitacions que es va aprovar és preventiu, en espera que es puguin conèixer els resultats dels estudis que caldria fer per mesurar, amb models de projecció digital, l’impacte econòmic, de mobilitat i de contaminació que tindrà la creació d’aquestes grans zones verdes sobre espais consolidats dedicats al trànsit urbà.

Els grans interrogants resten sense resposta. I són faves comptades: els vehicles que no puguin passar per Consell de Cent ho faran per Gran Via o València, carregant encara més el trànsit d’aquests carrers; el concepte igualitari ideat per Ildefons Cerdà es trenca estrepitosament, des del moment que els carrers enjardinats passaran a tenir més valor que els que absorbeixen la circulació de vehicles.

Ada Colau i Janet Sanz han convertit l’Eixample i altres zones de la ciutat en un gran embús. Amb el suposat propòsit de reduir la contaminació, allò que han aconseguit els “genis” de la Casa Gran és incrementar-la.

Jo vaig animar i saludar, onze anys enrere, la revolta dels indignats, de la qual els comuns en són els fills polítics a Catalunya. Però una cosa és la defensa de la gent desfavorida i la lluita contra la partitocràcia i la corrupció -a l’hora de la veritat, han acabat caient en els mateixos vicis del “sistema”- i l’altra són tonteries frívoles i caríssimes, com les superilles que els comuns s’han tret de la màniga, aprofitant la clandestinitat de la pandèmia.

Una intervenció tan contundent sobre la trama de l’Eixample és obvi que hauria d’haver estat precedida d’un debat en profunditat, obert i interdisciplinari, amb la participació, entre d’altres, dels grans experts en Ildefons Cerdà. Però els comuns han volgut “épater” els barcelonins per tal de fer-se notar de cara a les eleccions del mes de maig de pròxim, amb l’esperança de revalidar el mandat aplicant una “teràpia de xoc”.

D’aquí les presses supersòniques que han acompanyat la superilla de l’Eixample. Fins al punt que l’Ajuntament ha comès gravíssimes irregularitats, com fer la licitació de les obres abans que s’acabés el preceptiu termini d’informació pública. Increïble.

Però allò que m’inquieta i em subleva és la fatxenderia de la primera tinent d’alcaldia Janet Sanz quan, després de la contundent resolució aprovada pel ple municipal, va manifestar que, malgrat el rebuig, les obres de les superilles continuaran endavant. Pel que es veu, Ada Colau ha decidit abolir, pels seus ovaris, la democràcia a la Casa Gran.

Si 31 dels 41 regidors de Barcelona aproven que cal aturar tot seguit les superilles, en espera de disposar de més informes sobre el seu impacte sobre els veïns de la ciutat, l’equip de govern ha d’obeir aquesta voluntat nítida expressada per l’aclaparadora majoria del consistori. Què és el que no han entès els regidors de BeC i l’alcaldessa Ada Colau? Per què els comuns se salten “a la torera” aquesta votació plenament democràtica, ells que s’autoerigeixen en els grans defensors de la democràcia?

Sincerament, no entenc la reacció de la tinent d’alcalde Janet Sanz, negant-se a acceptar l’evidència de la proposició aprovada pels 31 regidors i la seva irresponsable negligència de no actuar en conseqüència. És que, per ventura, els comuns es beneficien d’un “dret diví” que els eximeix d’acceptar els resultats democràtics? Volen actuar com en un règim de “despotisme il·lustrat”, però sense acreditar, ni de bon tros, la suposada superioritat i solvència moral, intel·lectual i acadèmica que pregonen.

Si l’esquerra de l’esquerra és incapaç d’entomar les crítiques, admetre els errors i acceptar les votacions democràtiques això no és esquerra ni esquerra de l’esquerra. Això són uns sectaris molt perillosos que no han entès ni volen aprendre les beceroles de la vida política en una societat democràtica.

Els comuns i els seus germans d’Unidas Podemos estan cometent, darrerament, gravíssims errors que només s’expliquen per un inadmissible atac de supèrbia, sabent, a més, que compten amb un excitat exèrcit de “gremlins” a les xarxes que salten contra tot aquell que els gosa contradir o posar en qüestió les seves actuacions.

Un cas com un cabàs és el de l’aplicació de la llei de “només sí és sí” que, com s’està veient, comporta la rebaixa de penes i la sortida de presó de perillosos delinqüents sexuals. Això és, objectivament, una aberració derivada de la mala redacció d’aquesta llei i és del tot lícit que s’exigeixin responsabilitats polítiques a la seva promotora, la ministra Irene Montero. En qualsevol país democràtic europeu, una “cantada” d’aquesta magnitud i en un tema d’alt voltatge social, com són les agressions contra les dones, hauria provocat la seva dimissió fulminant.

Irene Montero, per ser qui és, sembla que resulta “intocable”. Jo subscric totalment la filosofia de la llei “només sí és sí”, però la seva implementació en el codi penal ha estat catastròfica, com es pot comprovar. En un Estat democràtic, els presos també tenen drets, els advocats vetllen per la defensa dels seus clients i els jutges han de revisar les condemnes si canvia la legislació aplicable. Això és el que ha passat i l’escàndol –en un context on no paren d’augmentar les violències de tota mena contra les dones- és indigerible, indefensable i inacceptable.

L’altre error gruixut d’Unidas Podemos és la seva solidaritat incondicional amb la vicepresidenta argentina Cristina Fernández de Kirchner, acusada i sentenciada per corrupció. Les investigacions judicials realitzades en els últims anys han demostrat que el matrimoni Kirchner controlava una enorme fortuna, d’origen il·lícit, amagada en paradisos fiscals.

La simpatia ideològica mai pot ser un argument per “oblidar” o “perdonar” gravíssims casos de corrupció política. I quan aquests queden provats, com en el cas de Cristina Fernández de Kirchner, no es pot fer apel·lació a la “lawfare”, convertida en explicació última i única, per jugar aleshores la carta del victimisme lacrimogen. Aquestes actituds són infantils, fàcilment desmuntables i desacrediten totalment davant l’opinió pública tots aquells que les fan servir, com és el cas del “món” d’Unidas Podemos i els comuns.

(Visited 283 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari