La curta vida dels enciams

La Gran Bretanya porta anys convivint amb la inestabilitat política que sol ser inherent al fracàs econòmic i a la falta d’expectatives de futur mínimament clares. Una antiga gran potència en declinació que no deixa d’anar a les palpentes per tal de recuperar un estatus que ja no és possible. País desindustrialitzat on la font de riquesa més gran és l’activitat financera que es fa a la City de Londres tot actuant de plataforma per als paradisos fiscals.

Després de la crisi del 2008, es va focalitzar el descontentament en la Unió Europea, fins a assolir un Brexit que era una sortida cap al no-res. El país va ser liderat per un estrafolari Boris Jonhson el qual va acabar caient no tant perquè la sortida d’Europa només els ha portat que problemes, sinó per les seves alcohòliques festes privades en temps de pandèmia. Els conservadors, majoritaris al Parlament, però condemnats per les enquestes electorals, van enaltir Liz Truss, una ultraliberal que plantejava receptes esbojarrades i disminució radical d’impostos en temps en què es necessiten estats que donin seguretats i no feblesa.

Si Thatcher va ser una tragèdia per als britànics ara fa 40 anys, la seva imitadora ha resultat una pura paròdia. Des del començament alguns diaris britànics, amb un humor que els és molt propi, van especular sobre si arribaria a durar com a primer ministre el temps de vida d’un enciam. El tema va portar molta conya i fins i tot apostes. El resultat: tenen un cicle de vida més llarg els enciams que no pas ocurrents primers ministres britànics. Seria un error creure que el problema de la Gran Bretanya és que no té sort a l’hora de triar primers ministres.

Seria com dir que tots els problemes de l’Argentina provenen de l’existència del peronisme. Els dirigents polítics acostumen a ser un reflex exagerat de la mateixa realitat econòmica i social. Tenen un context. I fa anys que el de l’antic gran imperi és de decadència econòmica i de degradació de la cohesió social. Les polítiques liberals extremes han triturat les classes mitjanes, així com els sectors de treballadors amb salaris raonables i no precaritzats. Animo a veure les dues darreres pel·lícules de Ken Loach (I, Daniel Blake i Sorry We Missed You) per entendre-ho.

L’Estat de benestar fa temps que ha naufragat i cada vegada és més gran el nombre de gent exclosa. La polaritat social és extrema, mentre el laborisme ha estat, després de Tony Blair, incapaç d’aixecar un projecte polític emancipador creïble. Els malestars i les rancúnies van acabar cristal·litzant en el moviment que culpava Europa dels seus ressentiments, de ser un mal negoci que els resultava car – cosa que era mentida, ja que eren receptors nets de fons europeus–, tot proporcionant-los un refugi identitari vinculat al “nosaltres sols”. L’Anglaterra profunda i la gent més gran van comprar el discurs, mentre els sectors progressistes urbans i els joves es quedaven a casa. El resultat, ja l’hem vist.

Canviaran les coses amb l’elecció ara del multimilionari d’origen indi? Poc, més enllà de ser molt jove i de reflectir la multiculturalitat britànica. El tema de fons no és reiterar en petites variants el que no serveix, sinó canviar el model, i això no es pot fer sense noves eleccions. El temps del Partit Conservador i les seves ocurrències sembla haver tocat fons i, amb Rishi Sunak, té poc més que un temps de pròrroga. És un ultraliberal que va ser ferm partidari del Brexit i que, més enllà de fer polítiques més previsibles que Truss, reiterarà l’errònia pretensió de “refredar” l’economia per fer front a la inflació, si tenim en compte que aquesta no prové del cantó de la demanda sinó de l’oferta. Els preus pugen per efecte de l’augment del cost de l’energia i no per l’excés de consum.

Les receptes més liberals, que no es practiquen ni als EUA, l’única cosa que fan és portar a la recessió, actuen de manera procíclica. Continuarà amb el nou dirigent el decantament cada vegada més gran del país cap a l’Atlàntic, cap als EUA, en detriment de la seva dimensió europea. És curiós que, en la moltes vegades posada com a modèlica democràcia britànica, es pugui anar canviant de primer ministre amb el vot d’un parell de centenars de diputats i sense passar per les urnes. Al nou líder li falta una cosa que en democràcia resulta bàsica, la legitimació.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.