Defensant i posant en valor la funció i l’esforç del professorat de la pública

Un professor demanava per Twitter que algú escrivís “defensant i posant en valor el paper, la funció i l’esforç dels que treballen a l’escola pública”. I això intentaré fer. No pas perquè algú ho demani sinó perquè, de veritat, crec que s’ho mereixen. I també perquè, cada cop més, el discurs oficial intenta desprestigiar el seu treball, tal i com explica un altre docent:  “Cada dia més noies del meu entorn volen estudiar magisteri ‘perquè és una carrera fàcil i es treballa poc’”.

Els treballadors i treballadores de l’educació pública són fonamentals per la bona marxa d’una societat, ells i elles tenen cura d’infants i joves, fan possible la socialització entre iguals, atenen tot l’alumnat, vingui d’on vingui i tingui la cultura que tingui, ofereixen un espai d’igualtat (l’aula, el pati, els recursos, els coneixements, etc.) en una societat totalment desigual, ensenyen valors, normes i coneixements, i preparen als nois i noies per enfrontar-se al seu futur (personal, professional, social).

Sembla que aquests personatges haurien de ser valorats, recompensats i tinguts molt en compte. Sembla ser que l’administració, que és la responsable de l’educació pública, hauria de facilitar al màxim la seva tasca. Sembla que un espai on tots els nois i noies, o sigui, tots els nostres fills i filles, s’hi passen com a mínim 16 anys, hauria de ser un espai privilegiat, mimat i prioritari.

Però, malauradament, no és així.

D’entrada, l’escola pública està menystinguda i menyspreada. En un sistema de doble xarxa, on les famílies amb més recursos poden portar els seus fills i filles en centres “privats” (però que funcionen amb diners públics!!), on no hi poden accedir els que tenen menys recursos, la valoració de l’educació pública queda relegada. Malgrat tots els indicadors diuen que, en condicions familiars socio-econòmiques similars, els resultats escolars de la pública són iguals o millors que els de la privada-concertada, el “discurs” és que la privada sempre és millor.

I això ens porta al segon escull per al professorat de l’educació pública: la segregació escolar. La concentració d’alumnat amb dificultats, socials, econòmiques, culturals i/o personals en uns centres determinats (sempre públics) fa que la docència, ja de per sí complicada, ho sigui molt més. En uns moments on la desigualtat augmenta i en els que ens diuen que “La pobresa infantil ha crescut un 33% a Catalunya a causa de la Covid-19”, la repercussió d’aquesta pobresa cau exclusivament sobre l’educació pública i el seu professorat.

I davant d’això, l’Administració no ha fet res per augmentar els recursos dels centres públics ni per posar tot el professorat necessari per atendre tot l’alumnat i totes les dificultats. Ans el contrari, totes sabem com encara no s’han ni tant sols revertit les retallades de l’anterior crisi, totes sabem com s’han deteriorat les condicions de treball del professorat, més hores, més alumnes per aula, més precarietat…

Però, ja no és solament la manca de recursos, és també la manca de respecte al seu treball i les seves propostes. A partir del Decret de Direccions i del Decret de Plantilles, que dóna més poder a les direccions per decidir projectes i metodologies i per decidir llocs de treball, el treball del professorat, les seves iniciatives, les seves propostes, les seves metodologies, han quedat arraconades. La democràcia i la participació en la gestió dels centres cada cop és més minsa i els claustres cada cop tenen menys vida i menys debat.

Finalment, la “nova innovació educativa”, no fa més que devaluar i menysprear la funció del professorat. Segons els nous “gurus” educatius, l’educació actual està totalment desfasada i cal “transformar-la per adaptar-la a la societat del segle XXI”. La memòria, la transmissió de coneixements, el pensament crític, l’esforç i l’estudi queden substituïts per una sèrie de propostes, teòricament pedagògiques i innovadores, provinents del món de l’empresa i no de la docència, que s’estan imposant a base de lleis i recomanacions. Tot plegat fa que el professorat deixi de ser transmissor de coneixement i referent del seu alumnat per convertir-se en un simple “acompanyant” o coach.

El menyspreu de les classes magistrals, de la utilització de la memòria, dels llibres de text (convertits en digitals) i de tot allò que es feia, són també elements que dificulten la tasca del professorat. Em realitat, la memòria és absolutament necessària per a retenir els coneixements i sense coneixements no hi ha cultura, no hi ha comprensió de la realitat, no hi ha capacitat d’anàlisi, no hi ha possibilitat de tenir esperit crític, ni hi ha tampoc possibilitat d’ampliar el propi coneixement. Com explica molt bé Enrique Galindo (2019): “Com més es menysprea la memòria i l’aprenentatge de dades, més s’afavoreix que l’alumnat recorri a la memorització mecànica, ja que no tenen al cap les dades i referències que els permeten articular una comprensió significativa del que estudien”

Les noves innovacions, a més, ens diuen que necessiten d’un lideratge fort i d’un projecte de centre propi. Això no vol dir donar suport a la gestió vertical, en què les direccions tenen el poder d’implantar projectes de centre i d’escollir el professorat que creguin convenient? On queda la democràcia i la participació? On queda la diversitat si tots els centres han d’innovar tal i com imposen des de dalt?  On queda la diversitat pedagògica i la iniciativa dels docents? On queden els criteris objectius de selecció de professorat? Per què, per innovar, és necessari implantar una gestió dels centres públics com la dels centres privats? Caldria recordar que el període en què més es va innovar a Catalunya, després de la dictadura, va ser precisament el període en què es va abolir el cos de directors i es va democratitzar la gestió.

D’altra banda, les noves tecnologies, que ja fa temps que han entrat en l’educació, intenten substituir l’escola tradicional per una educació en línia, sobretot per part de les grans empreses del sector, que veuen en l’educació un mercat altament rendible i que estan aprofitant la pandèmia per a materialitzar els seus plans. Aquestes corporacions són els principals actors polítics beneficiaris de la transformació digital de l’educació en aquesta emergència sanitària, ja que són les que tenen les eines, la maquinaria, el programari, les plataformes, les xarxes i tots els mitjans necessaris per a produir material d’aprenentatges no presencials, i de passo, acumular dades.

Així doncs, el professorat actual de l’educació pública ha de lidiar amb la manca de recursos, amb l’augment de les ràtios, amb la concentració de l’alumnat amb més dificultats en alguns centres, amb la precarietat laboral i la dependència de les direccions, amb el desplegament de les empreses privades de les noves tecnologies i, finalment, amb el seu desprestigi i la imposició d’unes pràctiques a l’aula que l’intenten convertir en un simple acompanyant o coach.

Tot plegat, a més, repercuteix en l’alumnat, ja que augmenta les desigualtats i perjudica precisament els més desafavorits socialment, a qui es nega l’accés als continguts culturals a partir dels quals podrien comprendre i posar en qüestió les causes polítiques i econòmiques que els aboquen a la seva situació. El coneixement acabarà sent exclusiu d’aquells que puguin pagar-lo, augmentant la ja accentuada desigualtat i minvant les possibilitats d’ascens social.

En definitiva, si volem salvar una educació pública que no consolidi les desigualtats socials i que doni a l’alumnat els coneixements i valors necessaris per a la seva emancipació personal i social, hem de recuperar el valor del professorat.  Cal millorar,  sí, però cal fer-ho amb recursos, amb democràcia, sense privatitzacions, amb la participació del professorat i sense imposicions. Calen unes condicions dignes per tot el professorat per tal que puguin atendre l’alumnat en tota la seva diversitat.

I, cal, més que mai, revaloritzar la tasca docent i recuperar el prestigi de les persones que es dediquen a educar els nostres infants i joves.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides