«El coronavirus apel·la a l’autonomia relacional»

Entrevista a Javier Padilla
Javier Padilla | Foto: Cristina Candel

Metge de família. Va ser assessor al Congrés dels Diputats. Forma part del col·lectiu Silesia, espai de reflexió, sobretot en l'àmbit sanitari, i és autor del llibre ¿A quién vamos a dejar morir?, editat l'octubre passat per Capitán Swing. Ara, al costat de Pedro Gullón, ha publicat a la mateixa editorial, Epidemiocracia. Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo. 

Què intenta explicar-nos Epidemocracia?

Quan, el 10 de març passat, es va començar a veure que a Espanya també entràvem en el cercle de l'epidèmia, a l'editorial Capitán Swing ens van dir que havien pensat editar un llibre, i ens van proposar escriure'l. Ens vam posar a treballar de la manera com nosaltres intentem mirar les coses, que és a partir de la de la salut pública, on s'entrecreuen molts sabers: sociologia, filosofia, economia i, òbviament, els de la sanitat i de la salut. Tot això des d'una perspectiva que intenta desmuntar tòpics i mites, com per exemple el que diu que les epidèmies no entenen de classes socials, però sí de fronteres. No es tracta, per tant, d'un llibre de conjuntura, sinó que mira a les epidèmies del passat, intenta aplicar els coneixements previs sobre la situació actual i projectar-los cap al futur. Perquè, al cap i a la fi, sempre hi ha hagut epidèmies i sempre n'hi haurà.

La pandèmia "s'ha convertit en una radiografia que revela les fractures del fràgil esquelet en les societats que hem construït", diu Antonio Guterres. Això passa molt especialment en la salut pública?

Hem de partir de la base que un increment molt brusc de la demanda d'assistència sanitària, com el que es va produir al març i l'abril, amenaça de col·lapsar els sistemes sanitaris. En alguns llocs més que altres, és clar. Això, des d'un punt de vista sistèmic, cal entendre-ho com que els països no poden tenir sistemes sanitaris de pandèmia en situacions no pandèmiques. Molt especialment perquè els sistemes públics de salut estan sempre sotmesos a tensions financeres, que fan que hagin d'ajustar els seus pressupostos tant com sigui possible a les circumstàncies del moment. Així, les despeses per fer front a l'imprevist sempre estaran secundaritzades. Quins són els països que s'ha vist que semblava que estaven més ben preparats per a una situació com l'actual? Doncs els que han viscut recentment situacions similars a la d'ara, per als quals l'epidèmia no era una cosa imprevista sinó que es repetia. És a dir, els països del sud-est asiàtic que el 2003-2004 van passar per la SARS. Això ens fa preveure que, si d'aquí a uns anys patim una altra pandèmia, almenys disposarem d'experiència per a saber què hem de fer.

En qualsevol cas, la covid-19 no posa de manifest que el sistema sanitari espanyol, sotmès a dràstiques retallades i privatitzacions, no es troba bastant allunyat de la imatge glorificada que en teníem?

Dir que disposàvem del millor sistema sanitari del món no deixa de ser propaganda. Primer, perquè comparar diferents sistemes és una entelèquia de dubtós rigor i, sobretot, perquè el sistema varia. No pot ser que tinguéssim el millor sistema fa una dècada i que, rebaixant un 20% els seus pressupostos, el continuéssim tenint. A més, en molts països i en concret a Espanya s'ha construït un sistema sanitari amb el que Bauman anomena una “retrotopia”. Els anys 80, es va edificar un sistema sanitari dotat d'una certa universalitat, que es va considerar perfecte i no es podia tocar. Qualsevol intent de reformar-lo xocava amb el mantra que teníem l'esperança de vida més alta. I això és veritat, però obvia que també vivim molts anys malalts… Resulta evident que la pandèmia evidencia una fallada important del sistema i la necessitat d'emprendre grans reformes. Però des de fa dècades ja eren moltes les veus les que reclamaven aquestes reformes.

En comptes de tractar d'explicar el sentit i la correlació de les qüestions relacionades amb el coronavirus, l'opinió dominant les dissocia i les mixtifica…

Al llibre parlem d'una “crisi matrioixca”. De com unes qüestions porten a unes altres, cosa que fa que la pandèmia no desencadeni només una crisi sanitària o econòmica, sinó que es provoqui una crisi de civilització. Això es posa clarament de manifest en situacions com les de les residències de gent gran o amb els temporers del camp, els sense sostre, la població llatina i negra als EUA, la dels emigrants que viuen en condicions infrahumanes a Singapur, els treballadors de la indústria càrnia a Alemanya… Es presenten aquestes qüestions en termes sanitaris, i no és així. L'aspecte sanitari és només relatiu i conseqüència d'una cosa molt més grossa i preexistent. És clar que, en un context d'igualtat i no invasió d'ecosistemes, aquests problemes serien molt menors.

“La bossa o la vida”, se'ns està repetint insistentment, la qual cosa equival a posar-nos entre l'espasa i la paret… En el fons, es tracta d'ànim de lucre?

Ara, en considerar-los un problema de salut pública, sembla que ens assabentem que existeixen els temporers, i que són explotats. No es deia que viuen en condicions infrahumanes i per què, no s'apel·lava a la responsabilitat dels poders públics. Ara, amb un brot de coronavirs, sembla que ens interessen moltíssim les seves condicions laborals. Les vacunes són un altre exemple que posa de manifest com funciona el mercat global. Països que posen grans quantitats de diners públics per al seu desenvolupament inicial, per a la recerca bàsica, que després són complementats amb fons per a la recerca aplicada. Però és la indústria farmacèutica la que tracta de rendibilitzar el procés complet, beneficiant-se a més d'un marc legislatiu que és construït pels Estats per a garantir a la indústria farmacèutica la seva taxa de benefici. En realitat, es tracta d'un lliure mercat dopat, que s'encarrega que la privatització dels beneficis es mantingui constant. Si mirem altres epidèmies, com la de la sida, podem veure que hi ha hagut situacions en les quals s'han intentat canviar les relacions de poder. El Brasil fa un temps va plantejar un pla de tractament universal contra la sida, en el qual va contemplar un tractament universal, i només amb l'amenaça de fabricar genèrics va aconseguir que la indústria farmacèutica rebaixés un 90% els preus dels medicaments. Sacralitzem, per exemple, la propietat intel·lectual, sense entendre que en molts casos es redueix a relacions de poder.

Posada a despullar, la covid -19 sembla que s'ha aplicat particularment amb els Estats, perplexos, competitius, limitats… i amb les institucions supranacionals, de les quals, sobretot, estem mancats?

Ens omplim la boca dient que la covid ha posat de manifest la interdependència, però quan va arribar, el primer que van fer els països va ser veure qui era el que corria més. Alemanya va dir que no exportaria material de protecció, els Estats Units se'n va anar a comprar a aeroports de Turquia, en efectiu, respiradors que anaven per a altres països i ara acapara la producció de Remdesivir per als pròxims mesos; Sanofi va dir que si sortia una vacuna el primer país al qual proveiria seria els EUA. És a dir, el negoci, l'interès monopolístic…, han saltat per sobre de qualsevol mecanisme de governança global. L'única institució que tenim en aquest terreny, l'OMS, només té capacitat per fer recomanacions. Entre altres coses, perquè no disposa de pressupost per a fer res més, i la seva manera de funcionament està determinada pels interessos dels grans països finançadors. Entre ells, els EUA, que ara se n'ha anat de l'organització i el seu lloc ha estat ocupat per la fundació privada Bill i Melinda Gates. A la mateixa Unió Europea se li estan veient les costures molt més del que es podia preveure. A més a més, la posició d'Holanda respecte als fons europeus per a la pandèmia suposa fer saltar pels aires qualsevol model de convivència cooperativa.

En aquest “campi qui pugui”, hi ha algun exemple de polítiques que criden especialment l'atenció?

Els països que han intentat apartar-se de la resposta estandarditzada que s'estava donant (mesures de confinament, parada de l'activitat econòmica, etc.), al final n'han patit les conseqüències per partida doble. Es va començar, per exemple, lloant la “resposta sueca”, de la manera com aconseguirien mantenir intacta l'economia, o una immunitat de ramat, etc. Al final, actualment té una de les taxes d'infecció més altes dels països del seu entorn i amb una economia que s'està frenant, perquè si la resta dels actors econòmics paren la seva activitat, ells s'han vist obligats a fer el mateix, perquè la seva economia és interdependent.

La covid-19 és el flagell dels nacionalistes, o tot el contrari?

Situacions com aquesta poden propiciar uns certs brots nacionalistes, però només de manera puntual, i de manera superficial, avantatgista. El coronavirus apel·la a l'autonomia relacional. Som autònoms i interdependents. I l'autonomia no pot ser interpretada com la capacitat de cadascú de fer el que li doni la gana.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Noticias relacionadas

Hoy destacamos

Deixa un comentari