«Tancar-se en petits mons és molt insà»

Entrevista a Marisa Escuer Vinué
Marisa Escuer Vinué

Llicenciada en Geografia i Història. És professora a l’Institut Montjuïc, de la Zona Franca, i imparteix un màster en solució i gestió de conflictes. Pertany a Cortum i n’és fundadora. Milita al PSC.

Entre moltes altres coses, el confinament ha impactat en la naturalesa de les nostres relacions personals. En quin sentit les pot modificar?

Les relacions entre les persones tenen diferents graus. No és el mateix una relació de parella o familiar, que la professional, d’amistat, o les relacions socials per vincles ideològics, polítics, o derivades de qualsevol altra circumstància. Però totes poden ser més o menys transparents o autèntiques, per dir-ho d’alguna manera. Fins i tot dins de la família. No cal anar gaire lluny per comprovar que hi ha famílies molt complicades.

On ens estreny més la sabata de les relacions personals, en situacions com la derivada del confinament?

El meu entorn familiar és bastant estable, però no semblen ser-ho tant, a la llum de la pandèmia, les relacions professionals o d’amistat. Perquè, per exemple, el confinament ha contribuït a fer que, de sobte, apareguin amics amb els quals no et relacionaves des de feia molt de temps. Això m’ha fet pensar. Perquè no és el mateix treballar amb persones cada dia, la broma, la bona relació…, que trobar-se en una situació una mica estressant. En situacions així, les persones canvien, i hi veus facetes en les quals no t’havies fixat. Això m’ha portat a percebre que les relacions no són tan inalterables com poden semblar-ho, sinó que, per contra, com diu Bauman, poden ser líquides, i molt. Les nostres relacions, més del que creiem, poden ser molt superficials, agafades amb pinces, i quan arriba una crisi cauen.

En aquest sentit, el confinament posa de manifest que ens relacionem més aviat de manera convencional, i fins i tot més atents al postureig que a l’autenticitat?

A la feina es competeix, per presentar un projecte, ser el millor… Això comporta, de vegades, que la relació perdi autenticitat. La fidelitat, el compromís per les parts, que és molt important, no és exactament el mateix entre les persones. Cedeix de vegades davant l’interès i propicia petites traïcions, perquè tothom sembla que va a la seva. No obstant, amb companys o persones amb les quals no es competeix, les relacions són més sanes, més transparents. S’està en un lloc diferent, i això contribueix a evitar les topades. Al món de l’educació, on jo treballo, això és molt clar. Més últimament, com a conseqüència del camí pres pel Departament d’Educació. El decret de Direcció fa que la gent hagi de ser, de vegades, una mica pilota. Un interí, en molts llocs de treball, no és una persona lliure, i jo ho entenc. Ha d’acotar el cap, estar d’acord i empassar-se coses que jo no m’empasso. Quan sorgeix algun conflicte, acostumo a implicar-m’hi, perquè, tal com els dic, jo sóc funcionària i no em poden tocar. No tots estem en la mateixa situació i, en conseqüència, no podem actuar igual i mostrar el mateix compromís.

I parlant de relacions personals, què es pot dir del seu deteriorament generalitzat a Catalunya, com a conseqüència del nacionalisme?

Jo tinc molt bona relació amb els companys de l’Institut. Sóc la mediadora del centre, i des de fa anys m’ocupo de la formació de mediadors. Intento no entrar en conflicte amb els nacionalistes, però veig que les coses que diuen alguns, a vegades, resulten feridores. Alguns cops he contestat, perquè jo, personalment, m’he sentit ofesa. La resposta a això sol ser allò de “tu no m’entens”. Cosa que també es pot utilitzar a l’inrevés. El “tu no m’entens” no és cap argument. Quan s’entra en polèmiques sobre la història, acostumo a callar. Això fa que amb algunes persones tingui una relació professional superficial. Hi ha línies vermelles que impedeixen o dificulten la lliure expressió del que opina cadascú. Amb això, és clar, es contribueix a fer cròniques les coses: a mantenir-se a les trinxeres.

No es pot aprofundir més…

Es tallen les amarres i tu ets independentista i jo federalista. Intento no banyar-me en aigües turbulentes, i quan s’entra en debat, ve l’insult, el greuge polític…, “els eñe” Com els eñe? Estic en alguns xats, però no hi participo. No sóc de discutir i prefereixo callar. Pot resultar una decisió equivocada, però com que jo i els meus companys compartim un món laboral, no vull traslladar un problema que han generat uns altres, de fora de l’àmbit de l’ensenyament, al món de la meva realitat professional, on jo tinc una missió determinada. A l’ensenyament, s’ha barrejat la feina amb un interès polític concret. Ser professional comporta fer les coses d’una determinada manera, siguis advocat, metge, professor o el que sigui, més enllà de la manera de pensar de cadascú.

De totes maneres, no resulta sorprenent i fins i tot alarmant l’ancoratge dels nacionalistes en les seves conviccions més enllà de les circumstàncies, fins i tot una de tan contundent com la pandèmia?

Em xoca que persones amb les quals es pot parlar de literatura, música, viatges o el que sigui, de manera total, deixa de ser així quan es toca el tema innombrable. Tot cal pensar-ho i parlar-ho assossegadament. De vegades, quan el cor anul·la el cap, es converteix en una cosa que et pot enfrontar a l’altre. És com una espècie de tabú que predetermina el coneixement, el llenguatge i fins i tot la manera de relacionar-se. Qualsevol cosa ha de pensar-se i parlar assossegadament. Una cosa que sé com a mediadora i que ensenyo als meus alumnes és que quan s’està alterat, quan s’està actuant amb la part reptiliana del cervell, el que cal fer és calmar-se, comptar fins a deu, respirar pausadament, menjar-se un caramel… Així, la part racional hi pot intervenir contribuint a la calma. Això, tan fàcil i tan senzill, que és el que ensenyem als nens, per a algunes persones resulta impossible.

Resulta fàcil recórrer a llocs comuns, falques, mentides prefabricades…

Sí, s’enarboren, repetidament, arguments molt suats, tòpics: la història (seria llarg parlar-ne), “ens roben”… En un Estat ningú roba a un altre. On s’ha vist? És com en una família. Si només aporta diners el pare o la mare, què passa amb els altres? Cada vegada que es posa el plat a taula, s’ha de dir “em robes”? En una família es comparteixen les coses. Es comparteixen els beneficis, els problemes, els deutes… I també es comparteixen les esperances i les il·lusions. Quan se’ns atribueix, fent valer uns comptes que avorreixen i que gairebé ningú entén, que la resta d’Espanya roba a Catalunya, caldria recordar una cosa tan simple com la manera com va beneficiar Franco una part dels catalans. A més, el creixement d’un territori s’enriqueix amb la diversitat. El sentiment troncal només és tancar-se en un mateix…

En qualsevol cas, l’epidèmia pot estar contribuint a posar cada cosa al seu lloc, començant per la pròpia vida, que sempre i en qualsevol circumstància, està per damunt de tot?

Si, per exemple, de les banderes. Ja fa uns quants anys, quan va començar tot això, algú em va preguntar què en pensava. La història és susceptible d’interpretació. Té molts matisos i un marge d’anàlisi i comprensió. Es pot veure des d’un prisma més d’esquerres o més de dretes, més liberal. És normal, però mai una bandera pot estar per damunt de les persones. I, en aquest moment, amb el coronavirus, les persones s’han imposat a les banderes. Totes les manifestacions, l’ocupació de la Meridiana, els CDR…, han desaparegut. Per què? Perquè han posat al davant dels seus impulsos polítics i ideològics la seva vida, la vida de la seva família, de la seva comunitat.

Un bany, en fi, de sa realisme?

Resulta que, per torna, descobreixes que el teu veí, encara que sigui xarnego, és bona persona i a sobre t’ha ajudat en un moment determinat. La lliçó que hem de treure del confinament és que la vida, les persones, estan molt per damunt de tot. La història ens ensenya que la bandera era l’estendard d’un comte, d’un duc, d’un príncep… Una cosa que no va crear el poble. És obra d’algú que defensava els seus interessos i a qui li importaven molt poc els que estaven a sota seu. Les persones, sigui quin sigui el seu origen, la religió, la raça, el sexe…, han d’estar sempre per damunt de les banderes. Tancar-se en petits mons és molt insà. I em fa pena que gent molt maca opti per això. Les persones no poden reduir-se a si porten barretina o cachirulo.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Noticias relacionadas

Hoy destacamos

Deixa un comentari