Jordi Pujol considerava que l’ús de la llengua catalana havia estat reprimit des del 1714. Així ho afirmava en un text que va enviar als seus polítics de confiança el 21 d’abril del 1997 al qual ha tingut accés EL TRIANGLE. L'aleshores president de la Generalitat el va escriure mentre al Parlament es discutia la Llei de Política Lingüística, que va ser aprovada el 7 de gener de l’any següent.
En aquest document, que va redactar en tornar d’un viatge a Itàlia, afirmava que “el català havia estat la llengua no solament pròpia, sinó també única en l’ús social a Catalunya. Cal precisar que d’ençà que políticament i administrativament Catalunya va quedar subjecta a un règim uniformitzador, anticatalà i estrictament castellà, la llengua castellana va penetrar a Catalunya en dos àmbits: tot l’àmbit oficial, inclosa l’administració de justícia, i l’ordre públic, i més tard en alguns sectors socials molt minoritaris. I cal afegir també que des del 1714 el català ha estat sotmès a una acció repressiva que ha pretès anar-lo arraconant i finalment fer-lo desaparèixer”.
Pujol afirmava que “és falsa l’afirmació que a Catalunya hi ha hagut sempre dues llengües”, perquè segons Pujol fins fa cent anys la presència del castellà no era un fet social sinó un fet polític i administratiu, “si exceptuem el reduït grup social que se’n va dir de la gente bien”.
La persecució del català combinada amb “els moments àlgids de la immigració castellanoparlant” van suposar, segons ell, “el perill de desaparició de la identitat catalana”. Pujol concloïa que “de fet, molts estudiosos se sorprenen que en les circumstàncies que Catalunya ha hagut de viure els últims cent anys hagi pogut conservar la seva identitat”.
