El deteriorament general de la convivència a Catalunya fa que perdem la memòria de qui som, d’on venim i de quins són els referents que ens han menat fins aquí. La situació manicomial que ha provocat el procés -d’altra banda, semblant a la que pateixen els britànics amb el Brexit- fa que hàgim de recordar i apel·lar a qüestions bàsiques si no volem caure definitivament en el caos mental i social.
Per això vull parlar avui del meu amic Nereo Garbin, a qui vaig conèixer l’any 1986 a Vicenza (Itàlia) i que em va ajudar molt en una investigació periodística que feia sobre un mafiós català. Anys després es va traslladar a viure a Catalunya i, amb molt de treball, esforç i patiments -dels quals en sóc testimoni directe- ha aconseguit aixecar una empresa exemplar dedicada al foment i a la producció de la cervesa artesana d’altíssima qualitat.
No només això: ha desenvolupat tot el maquinari necessari per fer-la i ha estat pioner en aquest sector, actualment molt a la moda, havent instal·lat i assessorat amb la seva empresa la meitat de cerveseries artesanes que funcionen a la península Ibèrica. A més, ha obert un establiment públic al barri del Poble Sec de Barcelona, l’Abirradero, on s’hi poden degustar les magistrals cerveses que elabora el seu company Daniel i, a més, s’hi menja la mar de bé.
Persona idealista i amb una dilatada trajectòria d’esquerres -tant a Itàlia com a Catalunya-, Nereo Garbin s’ha involucrat en mil i una iniciatives socials i polítiques, amb especial dedicació als supervivents italians de les Brigades Internacionals que van combatre a Espanya durant la guerra civil. Plegats, hem col·laborat en el passat per organitzar conferències a Barcelona de personatges interessants de la política italiana, com l’exdirigent comunista i expresident del consell de ministres, Massimo d’Alema, o l’emblemàtic alcalde de Palerm, Leoluca Orlando, fundador de La Rete i símbol de la lluita contra la màfia.
L’esquerra democràtica europea, en el seu objectiu històric d’aconseguir una societat més justa i més igualitària, navega en un mar de dubtes davant la força abassegadora de la globalització, que ens porta més desigualtat i una resposta autoritària del poder per aplacar les protestes. Una de les veus que han sorgit per denunciar aquest empobriment alarmant que pateix la classe treballadora és la del filòsof i intel·lectual italià Diego Fusaro.
I Nereo Garbin va decidir convidar-lo perquè fes una conferència a l’Abirradero, en col·laboració amb la revista El Viejo Topo. Diego Fusaro és un personatge brillant i controvertit, que ha estat acusat a Itàlia de blanquejar l’extrema dreta amb les seves invectives contra l’esquerra oficial, a la qual critica per haver passat del roig al fúcsia i de trair els interessos del proletariat i de la classe mitjana italiana.
Després d’un parell d’articles molt desafortunats publicats a dos mitjans de comunicació d’aquí (El Temps i Zona Sec), on es considerava que Diego Fusaro era, en realitat, un perillós agent camuflat de l’extremadreta, de sobte el meu amic Nereo Garbin s’ha convertit, segons aquestes revistes, en un “feixista” (!!!) i l’Abirradero és víctima d’una agressiva campanya de boicot a les xarxes. Demencial.
Com diu el meu amic Nereo Garbin, és cert que Diego Fusaro és polèmic, però també ho és que el seu pensament i el seu compromís amb els ideals d’esquerres són coherents i incontestables. I em convida a mirar el munt de vídeos que hi ha penjats a YouTube amb intervencions d’aquest prolífic i provocador filòsof per contrastar-ho.
La simplificació i la polarització de la política en la qual estem immersos porta a aquestes aberrants esquematitzacions i gravíssims errors. El problema comença quan el president de la principal superpotència mundial, Donald Trump, governa a través de Twitter i acaba amb la dimonització del meu amic Nereo Garbin.
