Estem entrampats, política i socialment, en una extensa picabaralla que no ens deixa veure clar què està passant i per on hem de tirar.
Impossibilitat de formar un govern a Madrid i repetició d'eleccions, dificultats per aprovar uns pressupostos a Catalunya, dificultat per tirar endavant el procés, picabaralles entre Catalunya i Espanya, picabaralles entre els independentistes, picabaralles entre indepes i no indepes, picabaralles al sí de l'esquerra… I tot plegat no ens deixa veure que estem en un moment molt i molt perillós i amb uns problemes greus als que ningú aporta solucions.
A l'Estat, l'augment de la dreta extrema, la incapacitat del PSOE per tenir una política mínimament coherent, la insensatesa d'unes presons preventives i uns judicis que no tenen cap ni peus (més enllà d'afegir llenya al foc independentista), ens deixa en una situació molt preocupant, agreujada per la convocatòria de noves eleccions i els possibles mals resultats de la sentència del judici.
Però, a casa nostra tenim també molta feina a fer. La primera qüestió que salta a la vista és la incapacitat dels últims governs, entestats en fer república però totalment incapaços de resoldre cap dels problemes socials que tenim. És vergonyós, per part dels partits governants, veure les xifres de retallades socials i la seva pervivència. És insultant que enmig del fervor nacional i la pretesa superioritat dels catalans (som més d'esquerres, som més democràtics…) una llegeixi que "Catalunya és la Comunitat que manté més les retallades en sanitat, educació i atenció als més desafavorits", amb la xifra més baixa de tot l'Estat en despesa social per habitant.
I no són només retallades, és també un model de país, on la privatització dels serveis socials sembla formar part de la nostra catalanitat. Catalunya ha destinat el 2018 a sanitat un 27,5% menys que el 2009 i el 25% d'aquest pressupost s'ha destinat a la contractació d'empreses privades (molt per sobre de la resta de comunitats autònomes). Els concerts educatius amb centres privats (majoritàriament de patronals religioses) formen part d'una realitat que sembla inamovible i que supera també la mitjana de la resta de l'Estat. Amb el percentatge més baix de la història dedicat a l'educació, Catalunya destina més de 1.000 milions d'euros a l'any de diners públics als centres privats-concertats (450 milions des de 2001 només pels 16 centres de l'Opus Dei).
I per si això fos poc, ara el govern de la Generalitat ha presentat un nou projecte de llei (l'anomenada LLEI ARAGONÈS) que consolida i amplia les externalitzacions de tots els serveis públics.
Els desnonaments no s'aturen ni es resol el greu problema de la vivenda, tenim els pensionistes en peu de guerra, el professorat estressat, els manters perseguits, les dones agredides (i assassinades), els més pobres amb greus dificultats per cobrar la Renda Garantida de Ciutadania (de 133.746 persones que l'han sol·licitat, només se n'han aprovat 4.268; una denegació massiva i injustificada, com estan denunciant els promotors de la llei). El 24,7 % de la població de Catalunya viu en la pobresa (índex de AROPE 2018) i un 6,5 % en la pobresa severa (Índex INDESCAT 2018), unes 494.000 persones. Les llistes d'espera són cada cop més desesperants i un de cada tres dependents està sense prestació.
Malgrat tot això, aquests no són els debats ni semblen les preocupacions dels que ens governen. Però tampoc de la gran majoria de la població. Sembla ser que, per una part de la ciutadania de Catalunya, la famosa república que està per venir, ho arreglarà tot, i per tant, ja no cal reivindicar res. I l'altra part de la població està tant indignada i precaritzada que sembla que no gosi piular.
Sembla clar que l'aposta independentista no ens ha portat cap benefici i sí molts costos, entre ells un afebliment de la convivència, un allunyament de tot allò que forma part d'Espanya, presos i exiliats, un discurs cada cop més distorsionat de la història, però, sobretot, una agenda social totalment marginada de l'espai públic i de les preocupacions del govern.
Els partits que ens governen no han fet més que intentar culpabilitzar a Espanya del retard social a Catalunya, i als no independentistes de que el seu procés no hagi tirat endavant. Això ha tingut una greu repercussió entre la gent d'esquerres: partits, sindicats, organitzacions i persones. L'esquerra de Catalunya, ja afeblida prèviament, no ha sabut donar una resposta clara i contundent, denunciant tot el que s'ha tapat amb els llaços i les banderes.
Cal un replantejament de tot plegat, o acabarem tenint una Catalunya desastrosa. Cal una esquerra forta que planti cara a les qüestions socials i que sigui valenta per aportar solucions, cal que la ciutadania es mobilitzi per fer front a tanta injustícia, cal tornar a fer pedagogia per assenyalar els veritables culpables de la situació social, que no estan tots a Madrid, sinó també al Parc de la Ciutadella. Cal enfortir els moviments socials que s'estan reorganitzant per poder reivindicar tot allò que fa temps que ja hauríem d'haver aconseguit.
Amb República o sense, no podrem estar orgullosos del nostre país si no aconseguim un repartiment de la riquesa amb un mínim de decència i de justícia.
