I ara què?

Fa uns dies, Quim Torra, a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, cridava l'independentisme a abandonar l'estratègia defensiva, sortir a l'atac, cap a la "confrontació" i la "ruptura" amb l'Estat per avançar cap a la República. Va afegir que s’havia de fer pacíficament i sense diàleg: "Només ens queda la confrontació democràtica i pacífica pels drets i la llibertat i per l'autodeterminació", ens deia.

Acostumats com ens tenen els líders independentistes a jugar amb el llenguatge, a amenaçar-nos, a dir una cosa i exactament la contraria en la mateixa frase, ja ens han avisat que provocaran un “tsunami democràtic”, pel que fa al judici dels polítics del procés. Torra ho justifica dient que la sentència del Suprem pot "agreujar encara més" la "desorientació i frustració" acumulades per la "repressió" de l'Estat. És a dir, reconeixen que estan desorientats i animen a destrossar indiscriminadament tot el que trobin al seu pas, perquè els surt democràticament dels daixonses. Animen a anticipar-se a la sentència amb la no violència i la desobediència civil. És a dir, sigui quina sigui la sentència, aquesta sempre serà injusta.

Un dels lemes de la campanya és: “Comença la nova onada i n'ets protagonista. Canviem l'estat de les coses. Tu ets el tsunami!”. Com quan l’1-O de 2017 van animar la gent a enfrontar-se amb la guàrdia civil en un referèndum declarat il·legal. Apa! Embarquem-nos i aneu-hi, com el capità Aranya.

L’11-S havia de ser l’inici d’una gran resposta de l’independentisme i la preparació d’una tardor calenta. Segons deia la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, abans de la Diada, l’independentisme passa per una situació complicada i els independentistes saben que cal que a la Diada hi hagi una mobilització massiva.

Ho ha estat, massiva. Però tenint en compte que la sentència és l’única cosa que té l’independentisme per mobilitzar la seva gent, no sembla que aquest sigui un factor que faci mantenir el clímax aconseguit en altres moments. A la manifestació de la Diada hem vist una gran multitud sense dirigents, com a paròdia de la realitat. La multitud, com sempre, ben organitzada i uniformada, reunida a la plaça d’Espanya i preparada per a no se sap què.

Han viscut durant anys, intentant convèncer-nos que res els podria aturar, que saltar-se la llei no tenia conseqüències, manipulant el llenguatge i mentint descaradament, sense oposició crítica. Ara demanen l’absolució.

Deien que hi havia pressa, refeien fulls de ruta continuadament i afirmaven que la independència era a tocar, perquè sabien que amb mentides i imaginaris de futur no es pot mantenir molt de temps a les multituds mobilitzades.

Encara recordo quan, el maig del 2017, en una conferència a Madrid per explicar el procés, Carles Puigdemont va dir: «L’Estat espanyol no té tant poder per aturar tanta democràcia». En un exercici per generar desorientació, volien que ens creguéssim que saltar-se la llei i ignorar el Parlament i a més de la mitat de la societat catalana era democràtic. També volien fer-nos creure que si no t’alineaves amb l’independentisme, a més d’unionista o constitucionalista eres feixista i traïdor a la pàtria.

Volen fer-nos creure que som en una societat dividida entre l’independentisme i l’unionisme, entre demòcrates i feixistes, entre colonitzats i colonitzadors i no han dubtat en dir que si no ens agrada ja podem marxar. Per aconseguir els seus fins no han dubtat a organitzar escamots violents que amenacen els qui públicament es declaren crítics amb l’independentisme. Encara recordo que deien, quan van arribar al màxim de seguidors que mai ha tingut l’independentisme, que havien d’eixamplar la base de l’independentisme. Bonica manera d’aconseguir-ho!.

La imatge que va deixar la manifestació va ser de desorientació i desànim: assistència per sentit del deure cap a la gran causa. Uns quants es manifestaven agressivament i al marge de la gran manifestació, a l’entrada del Parlament.

Ha arribat la decepció d’uns líders que no han estat capaços de reconèixer que els Reis d’Orient són els pares i que els somnis no es poden transformar en esperança sense tenir en compte la realitat.

No seran capaços de recollir del terra els vidres que han trencat. Així que els que no ens hem deixat arrossegar pels cants de sirena, haurem de començar a recollir-los. Tenim dues solucions: posar cola entre els bocins que han quedat o dissenyar un nou vas del que puguem beure tots. Algú ja va dir que quan tens una gran pedra al mig del camí que no pots treure, el millor és passar pel costat.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides