Militant socialista, ha sigut diputat al Congrés en sis legislatures. Advocat laboralista i profesor de dret del treball a la UAB i a l’Escola Universitària de Treball Social de la UB. Forma part de Federalistes d’Esquerres i presideix l’Ateneu Popular Cerdà.
Què són els neonacionalismes?
Anomenem feixisme a massa coses que no ho són, i, en particular, a allò que no encaixa amb el que pensem. Simplement, per respecte històric, s’ha de dir que el feixisme (que és una salvatjada increïble) tenia un corpus doctrinal i una teoria de l’Estat. El que estem veient ara dels nacionalpopulismes és, bàsicament, això, populisme, entès com la solució fàcil i autoritària a problemes complexos. El feixisme volia construir una cosa equivocada, errònia, sí, però era un projecte que els manca als nacionalpopulismes. Entre aquests també hi ha els que s’acosten més als trets del feixisme. Per exemple, el d’Orban, amb les seves milícies de les creus fletxades desfilant per Budapest. Altres no són així.
El populisme va néixer ja fa més de 150 anys, tot i que resulta una criatura política bastant difícil de definir, per bé que hi és…
Perquè ens entenguem, quan a alguns els anomenem impròpiament feixistes sabem de què parlem. Comporten el perill de l’autoritarisme i del totalitarisme. I aquí, a Catalunya, el que preocupa són els trets totalitaris. Els nacionalistes catalans autoritaris, que n’hi ha, tracten de feixista a qualsevol. És un sistema de desqualificació i ja està. Però el pitjor són els trets totalitaris, perquè com que no hi ha prou poder per ser autoritari, sorgeix el que gairebé m’atreviria a qualificar de nacionalpopulisme català, el dels secessionistes que intenten ocupar tots els aspectes de la societat civil.
Tot això està acompanyat per una notable empenta propagandística a les xarxes socials, en mitjans de comunicació i en el món editorial. Es pot parlar que assistim a un auge de les publicacions sobre feixisme?
Hi ha un auge de publicacions d’interpretacions polítiques, entre les quals algunes de propaganda del secessionisme, que no tenen cap interès. Però entre totes aquestes hi ha títols que criden l’antenció, en ocasions reedicions, que es refereixen al feixisme dels anys 30. Per què, si no, es tornen a editar, per exemple, els escrits de Gramsci sobre feixisme? De sobte tenim una traducció del magnífic Piero Calamandrei d’El fascismo como régimen de la mentira, i també de Michela Murgia, que publica l’interessantíssim Instruccions per fer-se feixista. Naturalment, si això s’edita és perquè respon a una demanda. I no deixa de preocupar-me l’interès que, fins i tot personalment, m’ha despertat tot això.
Podria ser que l’interès per comprendre el present ens porta necessàriament al passat?
És possible. Hem llegit història, alguns crèiem que alguna cosa en sabíem, però, esclar, segurament no n’hi ha prou, amb tot això. Estem afinant i ampliant coneixements. Quan vaig estar al Congrés dels Diputats, vaig treballar bàsicament a la comissió d’afers estrangers. Allà vaig tenir ocasió de detectar, ja cap a final dels anys noranta, l’ambient terriblement procliu al nacionalpopulisme i als parafeixismes a tota la franja oriental d’Europa. En una reunió a Roma, els joves representants de les repúbliques bàltiques afirmaven sense vergonya algunes coses que la resta teníem assimilades al feixisme i a l’ultranacionalisme, com la creació de dues categories de ciutadans en les quals els russòfons quedaven desproveïts de drets de ciutadania. I els hem acceptat a Europa.
Aquesta mena de moda literària relacionada amb el feixisme també inclou els llibres que el promouen o el contemplen amb complicitat i benevolència?
No ho sé, perquè no està al meu radar, però sí que detecto un auge enorme de publicacions de defensa i justificació del secessionisme a Catalunya. En tot cas, quan he rellegit coses de la meva joventut que aleshores em podrien haver semblat acceptables, ara em resulten insuportables. Si anem a França, crec que hi ha un fenomen de literatura nacionalpopulista disfressat de nouvelle philosophie i coses així, amb exponents ja veterans com Bernard Henri Lévy, André Gluksmann o Alain Finkielkraut. També hi ha novel·listes d’èxit,com Houellebecq, que estan en una línia feixistitzant. A Itàlia i crec que també a França s’estan editant llibres de revisionistes històrics, que no arriben a la negació de l’Holocaust, però que fan relectures malicioses, per exemple, sobre la resistència al feixisme.
Tot això potser està vinculat a un neonihilisme negatiu, a aquesta atmosfera de fi del món que acaba proclamant el replegament?
El replegament no porta enlloc, però és una característica comuna a moltes posicions polítiques en aquest moment, en les quals paradoxalment coincideixen pressupostos d’extrema dreta i d’extrema esquerra, per exemple, a França. De vegades, dient coses que s’assemblen més al que deia Le Pen pare que a les de Le Pen filla, i, sobretot, marcadament antieuropeistes. A Portugal, el Partit Comunista continua ancorat en una lectura contra l’“Europa dels mercaders” que, per altres raons, també va exhibir Varoufakis. El replegament ens porta a un desastre absolut. Si Europa adoptés com a política general el replegament, seria la seva desaparició com a tal.
El replegament no és res més que l’esperit de campanar, allò de cadascú a casa seva, frenant o impedint l’emigració…
Quan vaig anar per primera vegada a Nova York, encara que la coneixia com tothom pel cine, el que més em va sorprendre va ser la varietat de gent, de llengües, d’olors… Aleshores Barcelona encara era una ciutat amb poca cosa més que la influència francesa. I ens consideràvem cosmopolites perquè viatjàvem a l’altra banda del Pirineu. Ara Barcelona sí que és una ciutat estrictament cosmopolita, amb 160 llengües censades, amb gent procedent de pràcticament tots els Estats de l’ONU. Per mi, això és el paradigma real del que és nou. Els demògrafs, els economistes ens diuen que el món del futur serà un món de ciutats. La urbanització és imparable, si no és amb violència, i amb la violència el que hi ha és el desastre.
El marc mental que s’havia generat abans de les eleccions europees posant l’accent en el gran perill de l’extrema dreta no s’ha fet realitat, malgrat l’avenç d’aquesta tendència en països com França i Itàlia…
Les coses no s’aturen amb unes eleccions. És un fet que han tingut resultats inferiors als que ells pensaven, però hi ha coses preocupants, com els resultats, encara que siguin provisionals (perquè no se sap quant de temps estaran encara a la UE) del Regne Unit, en què un mentider compulsiu i populista, un impresentable, és el que triomfa i destrossa el sistema polític per res. En conjunt, l’auge nacionalpopulista s’ha encallat, però no gaire.
I veient l’auge nacionalista a l’Índia, el trumpisme, Bolsorano, Duterte… Tenim una cosa per l’estil a escala planetària?
Sí. Els tòpics pacifistes hindú o budista no sembla que immunitzin contra el nacionalisme. Tampoc els resultats electorals a Sud-àfrica són per alegrar-se’n gaire. Hem d’estar vigilants. No es pot perdre múscul ideològic ni polític. Potser alguna nova generació pugui donar per fet i inamovible l’Estat de dret o fins i tot del benestar que encara perdura als nostres països. Però això no és ni inamovible ni etern.
Quin paper adjudiques a la globalització en aquest context?
Hi ha un discurs contra la globalització que és fonamentalment erroni, encara que l’han assumit algunes esquerres molt coherents en altres coses. El que no es pot fer és lluitar contra el moviment de la història, i si realment alguns de l’antiglobalització llegissin detingudament Marx, veurien el paper que li adjudicava el comerç. I això va en augment, i no és horrible. És l’intercanvi de béns i també d’idees, de coneixements, de persones… Al món hi ha molt per descobrir de valors, de formes organitzatives, de sensatesa i valentia, que costa de trobar a prop. La globalització també ens ajuda a entendre el món d’una manera més àmplia. Això és boníssim. És com el turisme. Està gestionat fatal i en patim els efectes, però és un fenomen positiu extraordinari. I tots som turistes. Tot i que també s’ha de reconèixer que, encara que hi ajuda, el nacionalisme no se’n va només viatjant, sinó observant, entenent, escoltant i, finalment, parlant.
