Ha repuntat de nou el debat de l’eutanàsia a Espanya. Apareix de tant en tant, en general vinculat a alguna experiència dramàtica i colpidora de persones que estimen prou algú del seu entorn per ajudar-lo a morir i evitar-li graus insuportables de degradació i de patiment, encara que la falta de regulació del tema els acabi per comportar efectes penals.
Han coincidit en el temps el cas d’un metge madrileny condemnat per practicar l’eutanàsia a un malalt terminal que li va demanar que ho fes, o bé el ciutadà barceloní que ha assistit el suïcidi de la seva parella. El fet d’haver estat darrerament en campanya electoral –alguna vegada deixem d’estar-hi?- ha facilitat que el tema saltés al primer pla de l’agenda política i mediàtica, i que els candidats mal que bé s’haguessin de definir sobre el tema. N’anirem parlant, però amb la boca petita. És una qüestió el debat de la qual ens acostuma a incomodar.
Preferim no pensar, no només en el caràcter finit de la vida, habitant aquest món com si fóssim immortals, sinó encara menys en el caràcter devastador que pot tenir la malaltia i que acabi, abans que ens arribi la mort, amb qualsevol vestigi de vida. Certament que el món sanitari ha evolucionat molt i bé. Els protocols i sistemes de cures pal·liatives i de sedació disminueixen patiments inhumans en les darreres etapes de la nostra existència i faciliten sovint això que se’n diu una mort digna. Un concepte aquest, però, que va poc més enllà de ser una metàfora. Morir resulta tan inevitable com incomprensible. Difícil trobar-hi connotacions de grandesa o de dignitat.
Hem aconseguit per terme mitjà un nivell de benestar i de control de les malalties que ens permet viure molts més anys. La vida s’ha allargat per a la majoria de les persones de manera brutal. Només fa cent anys era estrany superar la cinquantena, i ara moltes de les nostres mares o pares s’acosten al segle de vida. La medicina resulta avui dia capaç de fer front a gran quantitat d’elements patògens i d'assegurar-nos una llarga estada en aquest món.
La paradoxa és que la qualitat de vida o fins i tot la consciència que tenim pot ser escassa o fins i tot purament vegetativa. A algunes persones, a més, se les pot fer sobreviure, però és una supervivència a costa de patiments infinits i insondables i d’experimentar una degradació de les funcions i possibilitats vitals que resulta extraordinàriament humiliant. Arribats en aquest punt, morir hauria de ser un dret igual que ho és el viure. S’hauria d’acceptar una certa capacitat de decisió sobre el trànsit final, poder establir un testament vital quan encara tenim capacitat de fer-ho per tal de, si ho volem, poder estalviar i estalviar-nos tant sofriment inútil i tanta vexació terminal que resulta sobrera. Certament no es fàcil encarar la mort, ni tan sols pensar-hi, però no fer-ho ens pot resultar encara molt pitjor.
I certament que regular l’eutanàsia requereix de molta cura, establint protocols, mecanismes de control, múltiples mesures de seguretat i garanties de que no se’n pugui fer cap ús més enllà de la voluntat que expressi el malalt i de la funció per a la que aquesta qüestió està pensada. Aquesta regulació i la desaparició dels tipus penals sobre les pràctiques substitutòries que hi ha actualment requereixen, segur, debat públic i pronunciament dels especialistes. Però, una vegada més, aquells que creuen tenir l’exclusiva sobre les nocions de vida i de mort, pretenen imposar la seva visió al conjunt. Al cap i a la fi, estem parlant de coses que tenen a veure amb opcions ben personals, fetes de forma voluntària, que no s’hauria de pretendre que fossin assumides per tothom. La meva noció de mort digna no cal que sigui compartida per altra gent, el que si que hauria de ser és respectada. Les concepcions religioses massa sovint pretenen fer extensives a tothom una visió i unes pretensions que s’haurien de quedar en l’àmbit del que és personal i íntim, particular.
Que cadascú doni la transcendència que vulgui al fet de viure i de morir. Em temo, però, que continuen essent vigents els coneguts versos del poeta Gil de Biedma: "Envellir i morir, són l’únic argument de l’obra".
