Quan hom recorre a la poesia per parlar de política, sol córrer el risc molt greu d’equivocar-se. Molt sovint passa també quan els eslògans i els lemes polítics es limiten a copiar la poesia, a fer-ne un ús abusiu. A Catalunya això ha tingut i té molts exemples al llarg de la història. En tenim uns quants de ben recents. Dir, de forma emfàtica i solemne, que “tot està per fer” i que “tot és possible”, unes frases d’una bellesa poètica ben expressiva i contundent, políticament és un disbarat monumental. Ni “tot està per fer”, afortunadament, ni “tot és possible”, dissortadament.
No “tot està per fer”, per sort, perquè la molt més que mil.lenària història de la humanitat sencera és la successió ininterrompuda d’esdeveniments que ens han portat a la situació actual, ací i arreu del món. Amb innombrables errors de conseqüències negatives, molt sovint dramàtiques i tràgiques, però també amb un nombre incomptable d’encerts, la història de la humanitat ens ha permès avançar fins assolir uns nivells de benestar vital molt superiors als dels nostres avantpassats, sobretot els més llunyans però també els més recents. És ben cert que continuem tenint mancances molt greus, que hi ha uns nivells esfereïdors de desigualtat territorial i social, que hi ha encara arreu, i també ací, bosses de pobresa i fins i tot de misèria. Però ningú no pot negar que el món d’avui, en aquestes primeres dècades del segle XXI, és un món on la gran majoria de la població mundial viu més anys, amb millor salut i amb condicions de vida millors. Sí, a desgrat de totes les mancances, de tots els dèficits no només econòmics i socials sinó també polítics, de manca de justícia, llibertat i pau, el món d’ara és substancialment millor i molt més vivible que els anteriors. I en el nostre país, tant en concret a Catalunya com al conjunt d’Espanya, aquesta millora ha estat espectacular després de la caiguda de la dictadura. Està clar que ens queda molt, potser moltíssim, per fer. Però “no tot està per fer”. Afortunadament.
I no, no “tot és possible”. Lamentablement, no ho ha estat mai, tampoc no ho és ara i no ho serà tampoc en el futur, per molt que alguns encara vulguin creure en miratges poètics. Els qui tenen aquesta fe en una utopia màgica solen oblidar que darrere de totes les grans utopies de la història, des de les grans religions i grans corrents espirituals fins a totes les ideologies i polítiques iliberals, i per tant amb principis autoritaris, dogmàtics i totalitaris, i com a conseqüència de la seva concreció pràctica, s’han produït, al llarg de tota la història de la humanitat, les pitjors grans tragèdies humanitàries: invasions, guerres, genocidis, exterminis massius, odis ètnics, cruels persecucions contra tota mena de dissidents… La història ens demostra ben a bastament com, des dels temps més llunys fins a l’actualitat que ens toca de viure, sota algunes interpretacions demagògiques d’aquest tan utòpic i engrescador lema del “tot és possible”, en versions molt diverses i ben sovint fins i tot oposades, s’han comès i es cometen encara alguns dels crims més abominables. Perquè massa sovint el “tot és possible” serveix per a justificar tots els mitjans, inclús els més perversos i detestables, per a l’assoliment d’un objectiu que, a més, no és assolit.
Ni “tot està per fer”, ni “tot és possible”. Cal bandejar ambdues frases, d’una bellesa poètica corprenedora, il.lusionant i impactant, malgrat que són somnis o miratges. Com a mínim ens cal bandejar aquestes frases del discurs polític. De la mateixa manera que ens cal bandejar tots els somnis i tots els miratges, per passar a fer cas a aquell home tan serè, lúcid i combatiu que fou l’escriptor italià Césare Pavese, que escrivia que “lliure és qui s’insereix en la realitat i la transforma, no aquell que es mou rere els núvols”. O fer cas a un altre intel.ligent i combatiu pensador italià, António Gramsci, que va escriure allò de “contra el pessimisme de la intel.ligència, l’optimisme de la voluntat”. O del mateix Gramsci, tenir present tothora que “el vell món mor; el nou tarda a aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.
Ja sé que no són frases il.lusionants ni d’impacte fàcil, d’aquelles que dominen en el llenguatge polític habitual. Però són frases a tenir molt en compte, ara i ací però també sempre i arreu. Si més no, per part d’aquells que no confonem els miratges amb els miralls i que abonimen d’allò de “com pitjor, millor”.
