La diversitat està de moda i potser sempre ho ha estat. Només cal obrir els ulls per adonar-nos de l’abundància de les diferències. No solament en el que ens envolta, sinó en nosaltres mateixos. Però, com diu el refrany, “una cosa és predicar (diversitat) i una altra donar blat (comportar-se d’acord amb ella)”.
La diversitat es refereix a la diferència o a la distinció entre persones, animals o coses, a la varietat, a la infinitat o a l’abundància de diferències, a la dessemblança, a la disparitat o a la multiplicitat. És molt considerada la diversitat en sociologia i ara es parla molt de diversitat biològica. Vesteix referir-se a la diversitat cultural i no diguem a la sexual. I en aquestes, no és gens estrany que ens passi desapercebuda o fins i tot, cosa que és pitjor, que es vegi com una amenaça.
No és estrany que, instal·lats en l’abstracció, siguem cecs a la diversitat que tenim molt a la vora. No fa falta viatjar al camp de la biologia, l’etnologia o la història per comprovar que la diversitat és la nostra raó de ser. N’hi ha prou amb mirar al veí. Però no sé quin impuls, tirada o atavisme ens empeny al seu contrari, a l’estandardització, a l’aplanament o com se n’hi vulgui dir. Així, en comptes de celebrar la diversitat, la combatem i optem per fer passar les coses per la llei de l’embut. Por a la llibertat? Potser. I, en qualsevol cas, tòxic i molt avorrit.
Com els passa a certs pacifistes professionals, que després de tanta prèdica de la pau acaben fent el joc a la violència, no falten missioners de la diversitat que practiquen la uniformitat. Aquí, a Catalunya, els tenim molt a prop i, per postres, idealitzats en ocasions. Prefereixen sumar-se als corrents dominants que exercitar la seva singularitat, resulten proclius a allò compacte, se socialitzen i tendeixen a utilitzar categories absolutes en parlar de les coses.
Encara sembla més estrany exercir la diversitat personal que, en definitiva, és la que acaba determinant algunes de les altres. Perquè, en contra del que podria semblar, cadascú de nosaltres no està fet, excepte rares excepcions, de fusta, formigó o una altra matèria uniforme. Som enormement diferents en nosaltres mateixos, especialment en el camp de les idees, les simpaties polítiques i el terreny dels valors. Podem, sense anar més lluny, ser feministes, socialistes o comunistes, animalistes… Tot alhora. Però com en això la quantitat i l’organització dels gustos també compta, la qüestió és determinar quant s’és de cada cosa i quin lloc ocupen les coses en cadascú de nosaltres.
No és d’estranyar que, en temps de polarització, com el que actualment es viu a Catalunya, tendim a interpretar-nos a nosaltres mateixos de manera unilateral, com el procés mateix, i neguem el nostre jo plural, que és el real. Així, hem acabat actuant com si fóssim d’una peça i no, amb perdó, com un trencaclosques. Simplifiquem, en fi, i com diu l’escriptor Bernardo Atxaga, acabem amb un sol ocell al cap, que és moltíssim pitjor que tenir el cap ple d’ocells. Qüestió que, en qualsevol cas, també és susceptible de modular-se, deixant de ser tot d’alguna cosa per ser-ho una mica menys. Així potser alliberem espai a altres espais de la diversitat.
