Esquerra Republicana és un partit que sempre ha recorregut al planter per renovar cares visibles. Quan hi ha hagut crisis de lideratge, ha rascat entre els seus o fins i tot entre els independents propers per encapçalar llistes, posar-se al capdavant de moviments interns o fins tot liderar la formació. El que no estan tan acostumats a ERC és que en aquesta recerca de talent polític intern hi hagi gent que es resisteix a anar agafant protagonisme. La política és un món on, generalment, els que s’hi dediquen volen ascendir i agafar pes com sigui, fins i tot si és a costa d’aixafar caps de companys i fotre punyalades per l’esquena a mig partit.
Però a Esquerra darrerament s’han trobat amb un personatge a qui han hagut d’anar pressionant i convencent que agafi cada càrrec que li han ofert. És Sergi Sabrià. Estava tranquil a la seva alcaldia i li van haver de pregar que fos diputat. Després van veure que funcionava i van demanar-li ser portaveu. Va voler deixar de ser diputat i no l’hi van permetre. Els va costar de convence’l, però va acabar acceptant. I la setmana passada, enmig de la negociació de la investidura i la reestructuració del grup parlamentari, li van oferir ser conseller i ser president de grup. I cap de les dues coses li va fer gaire gràcia. Però Esquerra té capacitat de convicció. I Sabrià sembla que és feble davant dels seus, en això.