Un rei que parli la teva llengua (dothraki, valyri o català)

L’altra nit se’l veia dolgut, al rei d’Espanya, quan parlava de la deslleialtat dels seus súbdits catalans. (Els ferits s’ho mereixien per deslleials, s’entén). Em pregunto si el rei té respostes per a aquesta presumpta deslleialtat, i en suggereixo algunes.

Cal recordar que al voltant de 1359, en temps de Pere el Cerimoniós, les primeres Corts Catalanes definien així la relació amb el rei català: “Nós, que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no“.

Deixant de banda les qüestions històriques, més de la meitat dels catalans (aprox., ja que el referèndum no es va poder fer bé) no se senten representats per la monarquia ni el govern espanyols. Les trames de corrupció han il·legitimat el govern actual, les prestacions no són proporcionades als impostos, no es compleixen les promeses sobre el seu autogovern … i ara no els deixen expressar-se i els peguen. Però hi ha un transsumpte subjacent: mentre els catalans s’adapten a parlar la llengua dels seus interlocutors, els forasters que fa estona que manen a casa seva s’endropeixen en el seu immobilisme i en el seu monolingüisme.

Sembla que el parlant monolingüe d’espanyol pateix massa en fer servir una llengua més cromàtica, amb més sons vocàlics. Percep el català com un balboteig confús. S’atrinxera en el seu confort de llengua imperial i menysprea allò que tem. S’espanta de perdre el control, el seu ego es ressent en front les errades pròpies de l’aprenentatge, no té la humilitat necessària per agermanar-s’hi.

El català ja no és prohibit fa temps, però Catalunya se sent encara un país colonitzat. La dita diu: “De fora vindrà qui de casa et traurà”, i es refereix als que suplanten als habitants legítims. El català no és un poble militar i ha perdut al camp de batalla, però, lluny de avergonyir-se’n, segueix reivindicant per altres mitjans perquè li sigui retornada la seva sobirania i se li permeti progressar.

Mentre Catalunya persevera per a què les seves formes culturals no siguin substituïdes també estima les cultures dels seus residents: alça torres humanes i fa ballar als seus gegants i dracs, però també balla flamenc, inventa la rumba catalana i riu dels acudits sobre catalans. La xarxa social es cohesiona amb una sincronia còmplice que és més poderosa que l’agressivitat dels que temen perdre el seu privilegi lingüístic i cultural i vénen, com aquest cap de setmana, a marcar allò que consideren el seu territori: entre els creuers de policies i les creuades amb autobús, el govern espanyol ha malgastat molt més diner públic del que valia el referèndum.

Enlloc de convertir la violència simbòlica en violència real, els nostres “governants” haurien d’aplicar-se en aprendre idiomes. La feixuga tasca d’aprendre anglès els seria més fàcil si abans parlessin el català o el portuguès. Però ni les llengües dels seus veïns ni les del seu propi país no els interessen, pensen que no els cal per a res l’idioma del lloc on fan els “negocis”.

En un veritable estat plurinacional, l’euskera, el gallec i el català s’haurien de poder aprendre a totes les escoles.

I un rei hauria de parlar les llengües dels seus súbdits, car així demostraria que no els ignora ni menysprea, i tal cop se’l prendria per home de bona voluntat i se’l podria anomenar “trencador de cadenes” com a Daenerys Targarien, aquesta heroïna que afirma que cada un dels seus soldats és lliure d’anar-se’n quan vulgui.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides