L’estratègia

Semblava que Pablo Iglesias tenia una estratègia, si així se n’hi pot dir, per fer fora Mariano Rajoy del Govern. Els fets estan posant en evidència que no hi ha per on agafar-la.

A mitjan juny, Podemos va presentar una moció de censura contra Rajoy, més com a operació publicitària, pedagògica o d’agitació que com a mecanisme per canviar de president i de govern perquè, com així es va posar de manifest, no disposava dels vots suficients per poder prosperar. Van votar en contra els 134 diputats del PP, 32 de Ciudadanos i dos de Fórum Asturias i Coalición Canaria, respectivament. Es van abstenir els 84 del PSOE, 8 del PDECat i 5 del PNB. Van votar a favor, a més dels 67 diputats d’Units Podem-En Comú-En Marea, els 4 de Compromís, 9 d’ERC i dos de Bildu.

Després de sentir-se com un pot estar-ho després de bordar a la lluna (com deia Arzallus d’Aznar), Iglesias va demanar a Pedro Sánchez, encara molt convalescent de la greu crisi que acabava de sofrir el seu partit, que fos ell qui presentés una nova moció de censura. I, segurament, es va posar a maquinar perquè li sortissin els comptes. Cosa que no era possible sense els vots d’ERC i d’algú més, com PDECat, PNB o tots dos.

No té res d’estrany doncs, que Iglesias s’acostés als socis de Junts pel Sí i, com passa en política, es parlés de peatges mutus. Per exemple, “si vosaltres em recolzeu en la moció de censura, jo us faig algun favor a Catalunya”. Així, quan sota pal·li de monsenyor Jaume Roures, es va celebrar el 22 d’agost el sopar Iglesias-Junqueras, tothom estava al cap del carrer del que s’estava cuinant.

Assessorat potser per Xavier Domènech, Pablo Iglesias va llançar, amb la boca petita, la consigna que l’1-O no era el referèndum que necessitava Catalunya i amb la gran que calia participar-hi, com a “mobilització”. Simbiòtics o avançats, els Comuns van seguir la petja i van caure, com a ratolins, en el seu propi parany. El pluralisme, del que tant han presumit, ha acabat com l’intent de barrejar l’aigua amb l’oli. Els nacionalistes comuns o els comuns nacionalistes, en franca minoria (igual que al país), s’han acabat imposant, contribuint poderosament amb això al fet que l’estratègia de Pablo Iglesias acabi valent el que val un pebrot.

En aquest sentit cal preguntar-se algunes coses, com per exemple: Havia consensuat Pablo Iglesias alguna estratègia amb Pedro Sánchez (que és qui té la paraula d’una nova moció de censura) abans de començar a festejar els nacionalistes catalans?, ¿tal vegada s’ha deixat arrossegar per un subconscient rampell esquerrà, que professa el culte a la mobilització, on sigui, com sigui i pel que sigui?, ¿sap quelcom, en fi, Pablo Iglesias del nacionalisme i de la seva temible potencialitat tòxica?

(Visited 27 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari