Mondo cane II

Mondo cane (Gos món) és una pel·lícula documental realitzada el 1962 pels cineastes italians Paolo Cavara, Gualtiero Jacopetti i Franco Prosperi. Quan es va estrenar, va aixecar una gran polseguera entre un públic encara no habituat a les imatges de mort i desvergonya. A la llum del que veiem avui dia sembla una innocentada.

Els realitzadors de Monde Cane van recórrer mig planeta per rodar estranyes pràctiques, grotesques i violentes (indígenes que són perseguits per fèmines en zel a Nova Guinea, asiàtics que s’alimenten de gossos i de serps, alemanys que es tallen la gola a Hamburg, centres de purificació per a japonesos borratxos….) amb l’únic objectiu de cabrejar i escandalitzar. I ho van aconseguir, no tant per destapar anecdòtiques truculències com per haver-les traduït en imatges. 55 anys després, la naturalesa i l’abast dels abusos és tal que ens impedeix percebre’ls en tota la seva magnitud, encara que sigui en imatges.

Com interpretar si no les polítiques de Trump, Orban, Duterte, etc. etc. etc., basades en la idea que unes persones són menys humanes que unes altres? Molts governs, recorda Amnistia Internacional, fan els ulls grossos davant crims de guerra (o els organitzen), impulsen acords que menyscabaven el dret a sol·licitar asil, aproven lleis que violen la llibertat d’expressió, inciten a assassinar a persones per consumir drogues o per ser pobres, justifiquen i emparen la tortura i la vigilància massiva, amplien els poders policials draconians…

21 milions de persones, la majoria dones i menors, estan esclavitzades en 106 països, a través de la tracta, el tràfic de persones, el treball forçat, la servitud per deute i altres formes encara més aberrants, com les persones obligades a demanar caritat, contreure matrimoni per conveniència, defraudar per beneficis socials, produir pornografia o acceptar l’extracció d’òrgans vitals. Es calcula, pietosament, que el mercat de l’explotació sexual genera més de 100.000 milions de dòlars anuals; el de la mà d’obra esclava en la construcció, mineria i manufactura, 34.000 milions; en el de l’agricultura i pesca, 8.000 milions i prop de 10.000 milions s’estalvien cada any els particulars que contracten empleades domèstiques en règim de treball forçat. L’explotació sexual té una rendibilitat d’entre el 100 i el 1.000%. Un treballador esclau pot produir més del 50% de benefici fins i tot en els mercats menys rendibles, com el treball agrícola a l’Índia.

A Filipines, la policia fabrica proves, recluta assassins a sou, desvalisa les víctimes i escriu falsos informes d’incidents, mata i paga per matar a milers de presumptes traficants de droga que, en realitat, són gent pobra i sense defenses. Des que Rodrigo Duterte va accedir a la presidència de Filipines, més de 10.000 persones han estat liquidades, amb el pretext de netejar de delinqüents els carrers del país. La dimensió d’aquesta massacre és tal que ha arribat a generar una economia informal de la mort. Per cada “confrontació” (assassinat encobert), cada policia rep entre 150 i 250 euros per cap, en líquid i en secret. Les funeràries paguen comissió per cada cadàver que se’ls envia i és habitual que la policia robi a les cases que assalta. Uns 4.000 homicidis relacionats amb les drogues han estat comesos per persones armades “no identificades”. És el que es coneix com a “excursió en tàndem”: dues persones arriben amb moto, abaten les seves víctimes i desapareixen a tota velocitat.

Milers de persones amb problemes de salut mental són sotmeses a Indonèsia a la pràctica del pasung, que consisteix a encadenar o tancar els pacients en un espai reduït, de vegades durant anys. A més, sofreixen violència física i sexual, tractaments involuntaris (inclosa la teràpia electro-convulsiva), aïllament, restriccions i anticoncepció forçada. Els pacients són obligats de manera rutinària a dormir, menjar, orinar i defecar en el mateix lloc. Legalment, tot això està prohibit des del 1977, però se segueix fent. Hi ha persones que es passen la seva vida encadenades, amb ceps de fusta o tancades en estables de cabres, perquè les seves famílies no saben què fer amb elles i les autoritats se’n desentenen.

Mentrestant, Austràlia causa deliberadament un terrible sofriment deixant a les persones refugiades atrapades a Nauru i a l’illa de Manus. La UE ha arribat a un temerari acord il·legal amb Turquia per enviar a les persones refugiades de retorn a terra turca, encara que no sigui un país segur per a elles i Mèxic i els Estats Units continuen expulsant a persones que fugen de la violència incontrolada de Centreamèrica.

Leonardo Boff, teòleg, franciscà, filòsof, escriptor, professor i ecologista brasiler, recorda que convivim amb 40 grans conflictes bèl·lics, alguns veritablement amenaçadors per al futur de l’espècie humana. “Estem -recalca- en una nova carrera armamentística i el més greu és que la potència hegemònica, els Estats Units, s’ha transformat en un Estat terrorista (…) exteriorment envaint països i interiorment caçant immigrants il·legals i detenint a sospitosos, sense respectar els drets fonamentals. Analistes qualificats parlen del perill real d’una guerra nuclear entre Rússia i els Estats Units o entre la Xina i els Estats Units (…) En l’arrel d’aquest sistema de violència està el paradigma occidental de voluntat de potència, és a dir, una forma d’organitzar la societat i la relació amb la naturalesa basada en la força, la violència i la submissió. Aquest paradigma privilegia la competència a costa de la solidaritat. En comptes de fer dels ciutadans socis, els fa rivals”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides