Onze hores a urgències

El govern català s’ha molestat de valent amb el cartell on apareix l’espavilat conseller de Salut rebent una bona clatellada d’una infermera. No penseu malament. El cartell en qüestió obra del sector cupaire més indisciplinat no publicitava sessions de sado-masso a bon preu, sinó una nova protesta dels professionals de la sanitat pública catalana contra les condicions en què estan treballant per culpa de les retallades de l’exsocialista Toni Comín i del seu antecessor en el càrrec, el liquidador Boi Ruiz, tan admirat per la periodista agraïda Patrícia Gabancho. Si fos per mi, els mastegots anirien de dos en dos i no s’acabarien mai.

Dijous passat el meu pare va anar d’urgències a l’Hospital de Sant Pau. Hi va entrar poc abans de les 11 del matí i en va sortir gairebé a les 10 de la nit. Onze hores assegut en una incòmoda cadira i vegetant en un passadís amb un probable ictus com a diagnòstic esperant que quedés lliure algun box per poder ser atès per un metge. Per sort per al meu pare l’ictus en qüestió va resultar ser lleu: li ha afectat la vista i una mica l’equilibri. Haurà de dur ulleres i, el que és pitjor, probablement entrarà en el selecte club de Sant Sintron, un verí que els metges recepten com si fos un caramel i que presumptament salva tant com mata.

Segons Comín, que els malalts es quedin hores als passadissos esperant atenció mèdica no té tant a veure amb la falta de recursos i personal dels hospitals públics catalans com amb l’estratègia de les infermeres per tenir els pacients controlats i a la vista. “Més d’una vegada, tenint la plaça en un box d’urgències, la infermera decideix deixar un malalt, sense familiar acompanyant, al passadís”, va assegurar fa uns dies sense vergonya en una entrevista a El Periódico citant com a font les pròpies infermeres. Rient-se de tots nosaltres a la cara, Comín va definir els passadissos hospitalaris com “un espai assistencial més” i es va quedar tan ample. Encara sort que el meu pare no va acabar arraconat al lavabo.

Durant les onze hores que va estar-se al passadís, sense menjar ni beure res per por que el cridessin i no el trobessin al lloc, el meu pare va poder compartir amb els seus resignats veïns d’urgències històries d’esperes interminables a hospitals públics que posen els pèls de punta. Trobo que algú les hauria de recopilar i publicar-les per saber el pa que s’hi dóna en aquest país tan modern que no necessita ni metges ni infermers perquè els catalans som tan perfectes que mai emmalaltim. Igual li acaben donant el premi Ramon Llull per contrarestar el ridícul que ha suposat premiar la Pilar Rahola, intel·lectual del règim i assot d’antipatriotes i musulmans com Donald Trump.

Més enllà de la vergonyosa espera a Sant Pau està el debat sobre quin model de país defensen aquests patriotes de pa sucat amb oli que ens governen, un model que pel que veig passa per muntar xous mediàtics mentre es perpetuen les diferències de classe entre rics i pobres. En el primer grup, aquells patricis com Comín que es poden permetre el luxe de pagar una mútua privada que els dóna dret a una habitació particular i un càtering de luxe. En el segon grup, el meu pare, obrer i usuari militant d’una sanitat pública mig desmantellada que es manté a dures penes gràcies a l’esforç de molts professionals que saben que amb la vida de la gent no s’hi juga.

Només em queda desitjar a l’espavilat conseller de Salut una llarga vida malgrat els clatellots merescuts per la seva pèssima gestió. Tanmateix, no està de més recordar-li que el personal de les privades també està fins als nassos de treballar tant i cobrar tan poc, i ell no és immortal per a sort de tots nosaltres.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides