Votar la independència ja no és normal

Fa uns mesos, els partidaris de la independència de Catalunya retreien als que no ho són que posessin entrebancs a la celebració d’un referèndum sobre aquesta opció. Era el famós “dret a decidir”, que va durar el que va durar i que, ara, ja és història.

El “dret a decidir” ha estat superat, en el “procés”, pel “dret a la independència”. Aquest segon dret ha passat pel damunt del primer en el nou “full de ruta” pactat per CDC, ERC, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI).

Els papers s’han intercanviat. Els independentistes acusaven de no ser demòcrates els que posaven pals a les rodes de la convocatòria d’una consulta sobre la separació entre Catalunya i Espanya. Després de l’acord esmentat, i amb un silenci insòlit per part del munt d’opinadors de què disposa el país, aquesta consulta ja no és necessària.

I ara són els contraris a la independència els que acusen d’anti-demòcrates als que aposten per la nova via: eleccions plebiscitàries el 27 de setembre i, si sumen més diputats els partits que portin la independència als seus programes, elaboració d’una nova Constitució catalana que la doni per feta. Aquesta Constitució se sotmetria a referèndum 18 mesos després de les eleccions i si guanya el SI es considerarà que Catalunya ja es pot declarar país independent. A la ciutadania no se li preguntarà si és partidària de la independència o d’altres formes de relació amb Espanya? Doncs, no.

Des de 1846, una cinquantena de països han celebrat referèndums d’independència, des de Libèria fins a Sudan del Sud, passant per Montenegro o el Quebec. Als ciutadans catalans no se’ls oferirà aquesta possibilitat. Catalonia is different. Però lliçons de democràcia en podrem donar poques si es manté aquesta darrera versió del fluctuant “full de ruta” cap a la independència.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides