Després de tres anys d’intens debat sobre el futur de Catalunya és hora de recapitular i de veure on som. Tothom està d’acord en què el conflicte arrenca amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre el Nou Estatut i en la desnaturalització ‘a posteriori’ del text que havia estat aprovat en referèndum pel poble català. En síntesi, hi ha set sortides definides a l’actual situació:
1. Acatar la sentència del Tribunal Constitucional i acceptar el Nou Estatut retallat que, de tota manera, comporta una sensible millora competencial i financera en relació amb l’Estatut de Sau
2. Rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional i exigir la plena vigència de la integritat del text del Nou Estatut aprovat en referèndum a través de l’adaptació de les lleis estatals concernides
3. Elaboració d’una nova reforma de l’Estatut que ampliï competències i adopti, entre altres mesures, un nou sistema de finançament autonòmic “a la basca” (pacte fiscal)
4. Promoure una reforma de la Constitució de 1978 que aclareixi l’embolic de l’Estat autonòmic i reformuli el mapa competencial i de finançament amb un esquema federal, semblant al d’Alemanya o els Estats Units
5. Proclamar la independència a través d’una modificació de la Constitució espanyola que contempli l’exercici del dret a l’autodeterminació de les comunitats autònomes
6. Assolir la independència a través d’una declaració unilateral aprovada per majoria simple pel Parlament de Catalunya
7. Accedir a la independència a través d’una majoria molt qualificada (2/3 parts, per exemple) del Parlament de Catalunya
La proposta del president Artur Mas -recolzada per ERC, ICV-EUiA i la CUP- de fer una consulta el pròxim 9 de novembre em sembla reduccionista, confusa i precipitada. Per diverses raons:
1. Limita a tres el ventall de set opcions reals que hi ha a debat entre els partits polítics amb representació parlamentària
2. La pregunta acordada per les quatre forces polítiques és molt ambigua. Què significa, exactament, “vol que Catalunya sigui un Estat”? Les interpretacions i matisos a aquesta primera pregunta són múltiples, tant si la resposta és “sí” com si és “no”.
3. Mentre ERC i la CUP són partits inequívocament independentistes, la federació CiU sembla que està formalment dividida sobre aquesta qüestió cabdal. Convergència Democràtica mai no s’ha definit en un congrés com a partit independentista i els seus socis d’Unió han declarat, per activa i per passiva, que no són independentistes. Abans d’arribar a la hipotètica consulta cal que s’aclareixi davant de la societat catalana aquesta qüestió fonamental: propugna CDC la independència? Aleshores, per un principi d’honestedat política elemental, la federació de CiU s’ha d’escindir. Mentre el president de la Generalitat, Artur Mas, impulsor de la consulta del 9-N, no expliqui clarament quina és la seva posició, tot el procés està viciat i invalidat d’entrada. A la gent -en afers de gran transcendència com aquest- no se la pot enganyar amb impostures ni amb mitges veritats ni amb el “tu ja m’entens”.
En l’actual context, i atesa la confusió que hi ha sobre les preguntes i l’abast real de la consulta del 9-N, em sembla molt més racional i esclaridora la convocatòria, quan toqui, d’unes eleccions on cada partit polític que s’hi presenti especifiqui, amb exactitud, quina és la seva proposta per donar sortida a la crisi institucional provocada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre el Nou Estatut. Totes les eleccions democràtiques porten implícit el “dret a decidir” que evoquen els convocants de la consulta i, en aquest sentit, restringir-ho a només dues preguntes amb tres respostes em sembla una monumental estafa intel·lectual i un insult a la pluralitat de sensibilitats polítiques que hi ha a la societat catalana.
Deixem que la gent decideixi, però de debò: que cada partit presenti les seves propostes, amb tots els matisos, sobre el futur institucional de Catalunya i que es puguin votar lliurement, amb un ple coneixement de totes les seves implicacions polítiques, econòmiques i socials (Unió Europea, euro, OTAN, Nacions Unides…). Fer del “dret a decidir” un sinònim de referèndum és una trampa immoral que només “cola” per la insuportable matraca dels mitjans de comunicació subvencionats des de la mateixa Generalitat amb l’evident finalitat de “fer bullir l’olla”.
Per decidir el nostre futur, Catalunya no necessita una consulta parcial i manipulada com la del 9-N. Catalunya necessita unes eleccions amb una campanya rica en debats oberts, sincers i en profunditat on puguem saber, per exemple, quin és el projecte de país d’Artur Mas (que fins ara no l’ha concretat: increïble, però cert).
