Les darreres reformes laborals, impulsades primer pel PSOE i després pel PP, suposen, fins al moment, un fracàs. Les comunitats han demostrat que la tendència de reducció d’atur dels darrers quatre mesos depèn del seu teixit productiu i de la demanda de treball, i no de la flexibilització en la contractació ni l’abaratiment de l’acomiadament.
A Barcelona, segons dades de l’INE de l’any passat, hi ha gairebé 213.000 funcionaris i 2,2 milions d’ocupats. És a dir, amb una ràtio de 25 habitants per funcionari i un percentatge del 3% de treballadors públics, la xifra d’ocupats que depèn de les administracions és del 9%.
Madrid té 427.774 funcionaris i 2.795.000 persones amb feina. El percentatge de població amb sou públic és del 6%, 15 habitants per funcionari i un nombre d’ocupats que depèn de l’administració del 15%. Mentre a Barcelona només un 9% dels seus habitants és funcionari, hi ha províncies com l’extremenya que eleven la mitjana estatal fins al 25%. A Espanya, una de cada disset persones amb l’edat per treballar ho fa per a l’administració.
L’atur registrat a Catalunya el darrer any, tot i fer quatre mesos que baixa, han crescut en 1.712 persones (un 0,28% més, en relació al mateix període de l’any passat). A Espanya, la mitjana de creixement de desocupats en aquests mesos ha estat del 3,22% (148.411 persones), i Madrid supera aquest percentatge amb un increment registrat de l’atur del 4,72% en el mateix període.
Cada comunitat treballa diferent en funció del seu teixit productiu per generar feina, i Catalunya gairebé ha deixat de destruir ocupació, malgrat que Madrid aplega bona part dels funcionaris de l’Estat, i que les reformes laborals que surten de Moncloa són per a tot el territori.
