Amb la petició de la Fiscalia Anticorrupció d’ingrés immediat a la presó d’Oriol Pujol, culpable confès del cas de corrupció de les ITV, es tanca el període d’excepcionalitat que hem viscut/patit a Catalunya des de fa més de sis anys. No hi passarà gaire temps: la pena pactada davant el tribunal a finals de juliol és de 2,5 anys i, comptat i debatut, el fill de l’expresident de la Generalitat restarà reclòs uns sis mesos.

La imputació judicial l’any 2012 d’Oriol Pujol, destinat a ser l’hereu de la dinastia pujolista al capdavant de Catalunya, marca l’inici de l’actual procés independentista. No ens equivoquem: aquesta i no cap altra és la causa de tot plegat. Si rebobinem la història ho veurem més clar.

La sentència del Tribunal Constitucional que va amputar el nou Estatut és del 28 de juny del 2010. Això no va ser cap obstacle perquè durant l’any 2011 i la primera meitat del 2012, Convergència i PP es recolzessin mútuament a Barcelona i Madrid per garantir l’estabilitat dels governs presidits per Artur Mas i Mariano Rajoy.

Són faves comptades: què va passar a l’any 2012 perquè el pacte CDC-PP se n’anés en orris? Si repassem l’hemeroteca constatarem que l’únic fet  remarcable, a banda de les salvatges retallades pressupostàries perpetrades pel govern d’Artur Mas –amb el suport del PP d’Alícia Sánchez-Camacho- va ser la imputació judicial d’Oriol Pujol, que acabava de ser designat secretari general del partit al congrés de Reus i, per tant, candidat in pectore, a la presidència de la Generalitat.

Jordi Pujol va interpretar aquesta mesura punitiva contra el seu fill com un trencament unilateral del “pacte d’Estat” que havia segellat amb el rei Juan Carlos I per falcar l’estabilitat política d’Espanya i Catalunya, que havia funcionat des de feia més d’un quart de segle, i que garantia, de facto, l’existència d’un virregnat a Barcelona amb dret a la successió dinàstica, com a La Zarzuela. Amb la imputació del seu fill Oriol, aquesta fórmula hereditària quedava estroncada.

La reacció de Jordi Pujol davant d’aquesta “jugada indigna” va ser fer “un Banca Catalana”. És a dir, mobilitzar les masses nacionalistes al carrer per aconseguir doblegar l’acció de la justícia, com va passar l’any 1984 amb la fallida de l’entitat financera fundada per l’expresident de la Generalitat, que va acabar amb l’arxivament de la causa sumarial.

Però Mariano Rajoy, al contrari que Felipe González, va mantenir el pols que li feia Jordi Pujol i, en comptes d’arrugar-se, va encaixar el repte i va redoblar l’ofensiva. Artur Mas va trencar el pacte amb el PP i va convocar eleccions en clau independentista. Madrid va obrir el “dossier secret” de la corrupció pujolista i és d’aquesta manera que surten els comptes de la família Pujol a Andorra i esclata el cas del 3%, que dinamita Convergència Democràtica.

La guerra depassa la confrontació CDC-PP i esdevé un xoc entre la dinastia dels Borbons i la dinastia dels Pujol, que es considerava titular del virregnat de Catalunya i en veure’s desposseïda d’aquest dret posa en marxa el procés d’independència. Aquesta és la dimensió de tot allò que hem viscut en els últims sis anys.

Les baixes d’un cantó i d’un altre s’acumulen: tota la família Pujol està imputada judicialment, el rei Juan Carlos I –que havia fet sucosos negocis en el passat amb empresaris pujolistes- es veu obligat a abdicar en el seu fill Felip per salvar la família Borbó dels escàndols financers, Iñaki Urdangarín és sacrificat per la Zarzuela i va a parar a la presó, Artur Mas té tot el patrimoni embargat pel 9-N, els líders polítics de l’1-O són a la presó, Carles Puigdemont –el “nét” de Jordi Pujol- es declara en rebel·lia i fuig a Bèlgica, Mariano Rajoy és llançat a la paperera de la història per una moció de censura que compta amb el suport dels partits independentistes i el rei Felip VI veu com li balla la corona pels enregistraments de l’excomissari Pepe Villarejo, un mercenari sense escrúpols que va intervenir en l’operació contra els Pujol, que comprometen –diuen, diuen, diuen- la seva dona, la reina Letízia

Som al segle XXI i a la Unió Europea. En aquest context, les guerres de poder es lliuren amb les armes de la informació, la desinformació, la manipulació, els lobbys d’influència i la creació de marcs mentals que determinen els comportaments electorals. Des del primer moment que esclata el cas de les ITV i la imputació del seu fill, Jordi Pujol busca un pacte que suposi la seva exoneració, com va passar amb Banca Catalana.

Aquesta és la clau: aquesta vegada, el pacte per enterrar la corrupció pujolista a canvi d’apaivagar l’envit secessionista no ha funcionat, ni amb Mariano Rajoy ni tampoc amb Pedro Sánchez (com s’esperava). Artur Mas va demanar el pacte i ha acabat condemnat i inhabilitat. Carles Puigdemont va demanar el pacte i ha acabat vivint a Waterloo. Quim Torra ha demanat el pacte i corre el risc de ser imputat i embargat si, més enllà de les proclames de cara a la galeria, gosa trencar de debò el marc constitucional. La petició de la Fiscalia Anticorrupció d’enviar tot seguit Oriol Pujol a la presó és el colofó d’aquest cicle històric de Catalunya.

Tots els catalans, pensem com pensem, ens hem vist arrossegats a aquesta guerra dinàstica Borbons-Pujol, que ha tingut uns efectes devastadors per la nostra societat. Cal dir les coses pel seu nom: l’independentisme pujolista ha estat derrotat per les forces de l’Estat de manera abassegadora, fulminant i humiliant, només amb el codi penal, la Fiscalia i els tribunals.

La II Guerra de Successió (2012-18) ha estat, a diferència de la del 1701-14, molt poc heroica i honorable. I és que, en l’era d’Internet, la història va molt depressa i les “batalletes dels avis”, si no van acompanyades de sang ni fetge, perden ràpidament interès i vigència. Quin independentista està disposat a morir per salvar Oriol Pujol d’entrar a la presó pel cas de les ITV? Aquesta és la qüestió.

De moment, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn -tots ells conspicus pujolistes- han encetat una vaga de fam d'incert desenllaç.