La calor afecta especialment la gent gran (també els nens més petits). Les estadístiques són implacables. Els estudis realitzats mostren que la mortalitat creix a Catalunya un 19% quan hi ha onades de calor.  Entre el 1971 i el 2000 van morir 310 persones de mitjana cada any per culpa de la calor excessiva. Aquesta xifra podria multiplicar-se per vuit el 2050 si no s’apliquen mesures eficients per combatre els efectes de la temperatura elevada. La calor extraordinària de l’estiu del 2003 va endur-se 6.500 vides a Espanya, segons el Centre Nacional d’Epidemiologia.

Com més edat es té, més risc hi ha de mortalitat per culpa de la calor. Les temperatures altes són un factor de risc per a la salut de la gent, tot i que les onades de fred són més mortíferes que les de calor. Els ajuntaments, les entitats proveïdores de serveis socials i les que se centren en el suport a les persones de la tercera edat, ja fa setmanes que els recorden les recomanacions bàsiques a tenir en compte: durant les hores de sol, tancar les persianes de les finestres on hi toca, obrir les finestres durant la nit per refrescar la casa, quedar-se a les estances més fresques, utilitzar algun tipus de climatització de refresc (ventiladors, aire condicionat, ventalls,...) o mirar de passar almenys dues hores al dia en llocs climatitzats (biblioteques, centres cívics, comercials, casals...) i refrescar-se sovint amb dutxes o tovalloles amarades d’aigua.

Evidentment, sortir al carrer en les hores on el sol pica més no és una bona idea per a ningú, però encara menys per a la gent gran. En aquest cas, les recomanacions inclouen evitar el sol directe (buscar com més ombres, millor), portar gorra, barret o paraigua, utilitzar roba lleugera (com la de cotó), de colors clars i que no vagi massa ajustada, descansar en llocs frescos o en espais tancats climatitzats, portar ampolles d’aigua i beure’n sovint, mullar-se la cara i fins i tot la roba, reduir les activitats intenses i vigilar els trajectes en cotxe durant les hores de més sol.

Són consells tan elementals que sovint les dones i homes de la tercera edat es queixen quan els hi recorden perquè diuen que ja ho fan. El que no poden fer tots, però, és comptar amb aparells d’aire condicionat a casa. Aquest aparell pot convertir-se, però, en una arma de doble tall, perquè de la mateixa manera que refresca, també causa constipats, que suposen un risc greu per a la salut per a les persones de més de 80 o 90 anys.

Una cinquena part de les persones empadronades a Catalunya té més de 65 anys. L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) calcula que, l’1 de gener del 2018, 383.678 catalans tenien entre 65 i 69 anys; 338.000 tenien entre 70 i 74 anys; 235.654, entre 75 i 79 anys; 224.207, entre 80 i 84; 151.378, entre 85 i 89; 67.210, entre 90 i 94, i 19.348 superaven els 95 anys. L’esperança de vida a Catalunya és d’uns 80,5 anys per als homes i de 86 per a les dones. Això fa que siguin moltes les vídues i dones d’edat avançada que viuen soles.

La solitud és un dels grans reptes als quals han de fer front les persones de la tercera edat. A l’estiu aquesta problemàtica s’agreuja. Per això, Amics de la Gent Gran organitza vacances amigues per a un centenar de dones i homes, facilitant-los estades a Calaf i a Vic. Les estadístiques per fixar exactament quantes persones viuen soles a les nostres ciutats i pobles són difícils de fer, perquè és una realitat canviant. L’Idescat situa en unes 300.000 aquestes persones, de les quals unes 223.000 serien dones i 73.400, homes.

La solitud és dura tot l’any, però quan la calor pica, quan sortir de casa fa una mica de por i quan al barri els veïns han marxat de vacances i tot és ple de turistes, encara amoïna més. “Per moltes persones, aquests dies d’estiu en comptes de ser de gaudi són especialment delicats”, assegura Pau Berbel, coordinador de la direcció territorial d’Amics de la Gent Gran. Berbel destaca que la pèrdua de la sensació de comunitat complica la vida de la gent gran. La ciutat va perdent els locals de referència de tota la vida de moltes d’aquestes persones, però, a més, durant l’estiu tanquen algunes de les botigues a les quals acudeixen amb regularitat i els casals i centres cívics redueixen molt la seva activitat. Una de les proves que permeten constatar aquesta solitud és que si els pregunten a qui deixarien les claus de casa en cas que marxessin alguns dies, no poques vegades es troben que la resposta és que “a ningú”.

Administracions i entitats mantenen l’atenció sobre aquesta realitat. Però tothom ha de fer vacances i les persones que substitueixen els assistents socials o els voluntaris que atenen i ajuden la gent que viu sola normalment ofereixen un servei de qualitat inferior. La solitud no desitjada genera depressió, ansietat i agreuja els mals físics preexistents. Els casos extrems en què una persona mor a casa seva i ningú no se n’assabenta fins dies després són molt poc freqüents. Els programes socials per atendre les persones d’edat avançada que viuen soles o en nuclis familiars vulnerables van acompanyats d’iniciatives, com la que a Barcelona s’ha batejat com a Radar, que converteix els veïns i botiguers en informadors privilegiats quan fa dies que no se sap res d’elles. Això no impedeix, però, que, com diu Natalia Rosetti, coordinadora de l’estratègia sobre canvi demogràfic i envelliment de l’Ajuntament de Barcelona, “quan arriba l’estiu, els riscos i les necessitats de suport s’incrementen”.

A Barcelona, com en altres ciutats, queden molts blocs de pisos sense ascensor. Les dificultats de mobilitat que això comporta es concentren, precisament, als barris on hi ha més gent de la tercera edat: Nou Barris, Horta-Guinardó i Gràcia. On n’hi viuen més és a Ciutat Vella, per bé que en els darrers temps ha disminuït molt la població de més de 65 anys que viu en habitatges sense ascensor.

Rosetti comenta que aquest fenomen cal analitzar-lo a fons i potser té a veure amb el fet que les persones d’aquesta edat que arriben al barri ho fan en pisos que sí que tenen ascensor, mentre que disminueix la població envellida que vivia en pisos que no en tenen.L’acusació als familiars d’abandonar la gent gran només explica part del problema. Per a molta gent, la solitud no es deu a no tenir contacte amb fills o germans, sinó a la mort dels amics de tota la vida. Amb tot, el pes de la família continua sent important en la nostra societat. I sovint són els mateixos familiars, quasi sempre dones, els que fan de cuidadors dels pares o mares que no es poden valdre sols. La Diputació de Barcelona disposa del programa Respir i l’Ajuntament de Barcelona del Respir+, que atenen durant unes setmanes les persones dependents perquè els seus familiars es puguin prendre un descans. Aquests programes funcionen durant tot l’any, però són especialment demanats durant les vacances d’estiu. Respir+ es va crear perquè Respir estava saturat. Però Respir+ ja està saturat.

Les necessitats d’atenció social d’un col·lectiu que cada cop és més nombrós –l’Idescat calcula que la població catalana d'entre 65 i 84 anys passarà del 14,8% al 18,2% el 2026– continuaran augmentant. Que els governants catalans i espanyols es prenguin seriosament la necessitat d’augmentar la dotació econòmica i humana de l’atenció a la dependència és urgent per fer front a una realitat en què massa gent gran no troba casa o residència on poder viure amb tranquil·litat i dignitat els anys de vellesa. Perquè no té accés a les places públiques existents o perquè no pot pagar les fortunes que li demanen a les residències privades. Ni a l’estiu ni la resta de l’any.