El dissabte 14 de març, dia en què començava l’estat d’alarma, les autopistes que sortien de Madrid es van omplir de cotxes que marxaven a confinar-se al pis de la costa valenciana. També hi va haver cotxes que sortien de Barcelona cap a la Cerdanya, la Costa Brava i altres indrets. Feia uns dies primaverals i les platges estaven plenes de gent passejant que era enviada cap a casa per la policia. El ministeri de l’Interior i els Mossos van dir que a partir del dilluns es farien controls estrictes i es va difondre un llistat de motius pels quals sí que es podia sortir. No es permetia anar a la segona residència, però qui ja hi era sí que s’hi podia quedar. I part de la gent que havia anat a apartaments de platja, molts dels quals tenen un jardí que no podrien utilitzar, van tornar a la ciutat. Però altres no. La queixa dels ajuntaments que en una crisi sanitària no es podia triplicar la població, era un argument totalment raonable.

Si bé la polèmica va quedar més o menys tancada, dies més tard, coincidint amb els advertiments que durant la Setmana Santa es farien controls a la sortida de les ciutats i a l'entrada de llocs de segones residències, en molts municipis de l’interior i la costa es va generar la polèmica de si estaven arribant molts estiuejants. En alguns llocs fins i tot es feia anar la policia municipal a les portes dels supermercats a demanar el DNI, i les xarxes socials es van omplir de missatges, alguns certament xenòfobs.

Jo aquesta polèmica l’he viscut a Moià. Al Moianès, a 50 quilòmetres de Barcelona, l'únic transport públic són els autobusos de la Sagalés, de vegades amb un espai de quatre hores entre un autobús i el següent, i el cotxe és gairebé imprescindible. I es fa difícil definir qui viu i qui no viu a Moià, ja que una cosa és el que posa al DNI, una altra l’empadronament i una altra la realitat. Molts joves de Moià que estudien a Barcelona, fet extensible als de moltes altres comarques de Catalunya, acaben dormint en un pis d’estudiants i s’empadronen a Barcelona per poder aparcar a l’Àrea Verda. I molts, en acabar els estudis, es queden a treballar a l’Àrea Metropolitana, compartint pis.

En sentit contrari hi ha molta gent jubilada que converteix el que inicialment era la seva segona residència en l’habitual. Però no es desempadronen del pis que tenen a la ciutat, ja que arrosseguen una d’aquelles hipoteques a 25 anys. I en el pis ara hi viu un fill o una filla, i a més a més els pares
de tant en tant hi passen uns dies. Hi ha també gent divorciada, molts cops amb una hipoteca al pis de la ciutat, i s’acorda que un cònjuge es queda a viure a Moià i l’altre a la ciutat, continuant pagant de moment tots dos la hipoteca, i segueix empadronada a la ciutat. I hi ha molta gent
originàriament de la ciutat que converteixen la segona residència en la primera i única, empadronant-s’hi. Però molta de la gent 'de tota la vida' els considerarà 'de fora' o estiuejants. És una tipologia de gent que no té res a veure amb els estiuejants d’abans, amb uns tics i tòpics que es donaven per les dues bandes de gent que treballa i gent que està 'de vacacions', que diuen a Moià.

Al llarg dels dies de Setmana Santa s’ha dit molt que les urbanitzacions i els pobles estaven més plens de cotxes del que és habitual. I repeteixo que sí que hi ha hagut gent que va trencar el confinament, però molts ja hi eren el 13 de març quan es van tancar les escoles o són gent considerada 'de fora' que hi viuen tot l’any. I a moltes altres cases hi van tornar els fills que viuen en un pis compartit. I bastants es van confinar aquí o allà el primer dia, portant-hi la parella. I també les famílies on un del adults és sanitari o treballa en altres professions de risc van decidir des del primer dia confinar-se per separat. El que treballava en la feina de risc quedar-se al pis, i marxant a la segona residència l’altre cònjuge amb els fills i l’avi, decisió que recomanava el departament de Salut per les famílies del personal sanitari.

Va arribar Dijous Sant i la gent que habitualment va a esquiar, a la platja, o se’n va de viatge a l’estranger era aquí. I, a més, la gent no es desplaçava a comprar, com fan molts a Moià, ni a Vic ni a Manresa per evitar els incòmodes controls, i els entorns dels supermercats del poble estaven col·lapsats com mai de cotxes, cosa que generava la sensació d’invasió, amb les xarxes bullint contra 'la gent de fora'.

Esperem que torni la calma i que el confinament no s’allargui fins a l’estiu!