Segons el mite més estès sobre l'origen del procés tot va començar amb la sentència de l'Estatut el 2010. No obstant això, cinc mesos després d'aquesta sentència l'independentisme va obtenir 14 escons i l’11-S de 2011 tot just va reunir 8.000 independentistes. L'Estatut no va ser una demanda ciutadana sinó una iniciativa del PSC per licitar contra el nacionalisme; hi va votar a favor un 36% de l'electorat.

Encara que no ho vam saber fins molt més tard, la deriva independentista es va ordir a finals del 2011. Davant l'imminent embargament, CDC necessitava un nou objecte de propaganda per mantenir la impunitat. Pujol va planejar la seva conversió indepe en família al novembre, Convergència va fundar l'ANC el marc de 2012, i Mas es va tornar indepe el juliol. El context d'aquestes conversions era la pitjor crisi econòmica en democràcia, la investigació a exministres i membres de la família reial i una enorme pressió social contra la corrupció: #15M, setge al Parlament. Aquest còctel i la inestimable col·laboració del periodisme concertat de Catalunya van acabar reunint mig milió d'independentistes l’11-S del 2012. L'astut va doblar llavors el seu farol pactant contra natura amb qui li acabava de prendre 12 escons.

L'error hauria quedat aviat pales si no fos perquè, el 2013, l'esquerra indepe i l'esquerra quedabién li van fer al pujolisme el regal de la seva vida: una declaració de sobirania que nodriria el seu postureig reivindicatiu durant anys. "El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà". Començava l'univers paral·lel del mandat popular.

Les retallades, els desnonaments i la corrupció van acabar parint Podem i per guanyar el 2015 va caldre doblar de nou l'aposta. Aquest cop, Mas va trencar CiU i per a les eleccions va oferir un nou Estat d'Europa en 18 mesos, una altra prorroga controlant la menjadora. El 6 de setembre del 2017 pocs pensaven en una DUI. El pla A de Puigdemont era que li apliquessin el 155 al mes aviat possible i guanyar les eleccions com a víctima recorrent a la ben conreada estratègia Calimero. Però el pla va fallar perquè a Madrid ningú va moure una cella. Puigdemont va deixar llavors el referèndum als voluntaris, incapaç de convocar una Junta Electoral, ja que no tenia vocació de màrtir. A més de rentar-se'n les mans, va preparar el seu pla B.

El seu pla B era aconseguir un fracàs del referèndum de l'1-O i una violència sense precedents que li permetes anar a eleccions, aquest cop si, amb la legitimitat de la víctima. El mateix exsecretari de Comunicació Josep Martí explica que van buscar una reacció policial molt pitjor. La previsió d'un escenari violent ha estat documentada en diversos registres del 20-S. Trapero els va advertir del perill i Madrid va oferir alternatives, però Puigdemont els va ignorar perquè la catàstrofe era la seva última carta per seguir al capdavant del postprocés.

Però aquest pla B també va fallar: Madrid va tornar a no reaccionar com esperaven i l'actuació policial va resultar l'habitual a Catalunya contra el 15-M, no va impressionar Europa i, encara pitjor per al president, el seu enorme impacte mediàtic no va fer més que mobilitzar les seves bases i el liderat més naïf d'ERC, abocant-lo a la primera falsa DUI del 10-O. Mentrestant, es dispara la fugida de seus d'empreses i la realitat comença a ploure com pluja fina sobre l'independentisme.

Ningú dona per bona aquella independència de 8 segons i les bases exigeixen més. Puigdemont intenta perllongar l'agonia convocant eleccions, però ja no mana. Fugitiu o traïdor, destria Puigdemont; enfrontar-se a la justícia no és opció. "No crec en els màrtirs", repeteix l'aspirant a Luther King. Incòmode, assisteix al segon simulacre de DUI, el 27 d'octubre, sense ni creuar gairebé paraula amb el seu vicepresident. Cadascú torna a casa a veure la república per TV3. L'endemà anima els seus consellers a tornar dilluns a la feina i materialitzar la república mentre ell es fica en un maleter i fuig. Apreciant risc de fuga i reiteració delictiva, el jutge dicta presó preventiva per als seus companys de performance.

Així hem arribat a aquest desastre, al rotund èxit del procés. Perquè la síndrome Calimero assegura encara moltes futures victòries electorals i el compliment estricte de la seva finalitat última: preservar el nacionalcatolicisme català repartint el pinso públic.