Covid-19: Mirant el CIS

Els que recordin Jorge Sepúlveda identificaran l’adaptació d’un bolero: “Mirando al CIS soñé tu voto junto a mi. Descriu la irresponsable negació de cooperació en la lluita contra el virus dels que voten aferrats a un bolero-calculadora. Els que estan massa lluny de les víctimes, de les persones confinades, dels que han perdut persones estimades i dels que han perdut la vida per protegir les nostres. En definitiva, estan massa a prop d’escenaris electorals.  

És diu que la pandèmia de la Covid-19 ho canviarà tot i que res serà igual, que caldrà fer front a nous reptes i a una segura recessió econòmica de dimensions i efectes desconeguts. Hem vist la nostra pròpia vulnerabilitat, l’evidència del valor d'allò que és públic, hem identificat allò que és essencial i la necessitat d’un nou contracte social. Però també, malgrat tot, algunes coses persistiran.

Som més conscients del risc imprevist i de que el risc zero no existeix. S’ha fet evident que quan l’assegurament col·lectiu contra l’infortuni individual es privatitza -és a dir, quan es passa als individus- el risc és molt més gran i la desprotecció és total. Només la responsabilitat col·lectiva d'allò que és públic ens pot protegir. Per tant, cal valorar i defensar la cosa pública.

Hem vist com agents dels serveis essencials per la supervivència, a més dels i les professionals sanitàries, són el personal de neteja, de manteniment, de transports, de la recollida de brossa, els bombers, les forces i cossos de seguretat,  els cuidadors de la gent gran. Son essencials i també, en molts casos, amb condicions laborals precàries, amb salaris devaluats i amb bretxa de gènere (l’any 2016 directius de l’IBEX35 tenien una retribució equivalent a 1.663 vegades el SMI). Tots ells amb els drets laborals i la sanitat pública retallats pels que ara voten NO a l’estat d’alarma.

La Covid-19 ens deixa davant la necessària i inevitable reconstrucció econòmica i social, que no serà possible sense salut, i la dimensió i efectes de la qual desconeixem. Necessària per evitar que la por al virus sigui substituïda per la por a l’exclusió social i la pobresa, per reduir les desigualtats, perquè l’economia sigui inclusiva i equitativa i respectuosa amb el medi ambient. La fórmula és senzilla: només salvant els ciutadans amb més risc social ens salvem tots.

És imprescindible la crítica a l’acció de govern, però es legitima amb propostes alternatives. Propostes que no s’han explicat. No voldria pensar que no existeixen. Si fos així, només quedaria un irresponsable atac que no té en compte les conseqüències sobre la ciutadania. Només quedaria l’objectiu de destruir, on l’espai de la confrontació i el de l’odi es confonen.

És indecent el xantatge de situar la continuïtat de la legislatura per sobre de qualsevol consideració, inclosa la sortida de la pandèmia. És ofensiu que l’oposició a l’estat d’alarma s’avali amb un pressupost de la Generalitat de Catalunya en el que la despesa sanitària el 2020, en euros de valor constant, encara sigui el 10% inferior al de l’any 2010, fa deu anys, i que, d'altra banda, la despesa no vinculada a l’estat del benestar ni a la càrrega financera augmenti el 48% respecte al 2010.

Si no s’hagués aprovat la pròrroga hi hauria normes emparades en l’estat d’alarma que decaurien i, per tant, la capacitat del govern de regular la mobilitat en tot el territori. Es podria regular en una comunitat autònoma però no entre comunitats autònomes, amb una limitació important de l’eficàcia. Sobre les mesures econòmiques i socials, ERTOS i ajuts a autònoms i empreses les opinions no són unànimes sobre quines serien les afectacions, segons estiguessin emparades o no en l’estat d’alarma.

És l’absurda prevalença de la confrontació, del jo i l’altre, que molt bé descriu Yaakov Raz: “És ell, l’altre, qui sempre ens porta a aquesta situació en que fem ús de la força. Perdó, en que no queda més remei que fer-ho. A cap i a la fi, ha sigut ell el que ha començat. Nosaltres ens limitem a respondre”. És quan la política decau i preval l’odi. Odi descrit amb precisió per Javier Cercas: “odiar a algú és com beure’t un vas de verí creient que així podràs matar a qui odies” ('Terra Alta').  Odi del qual només podrem sortir, com diu Emilio Lledó, “si el virus ens fa sortir de la caverna, de la foscor i de les ombres”.

(Visited 49 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari