Quan hagi passat tota la crisi sanitària del coronavirus, haurem après alguna cosa?
Haurem aprés, que davant una pandèmia com aquesta que estem vivint, ningú estava preparat, però que no és el mateix enfrontar aquesta crisi amb una societat equilibrada, sense bosses de pobresa ni grans desigualtats, que amb una societat amb infants per sota el llindar de la pobresa, amb desnonats i treballadors/es en precari? Que quan una societat està ja al límit qualsevol ensurt és molt més greu? Que per afrontar mals sobrevinguts és molt més fàcil fer-ho quan la població tota està en condicions vitals dignes?
Haurem aprés que les retallades en sanitat, educació i serveis socials ens estan passant factura? Haurem aprés que quan toca donar respostes ràpides i eficaces, la sanitat pública és la única que respon? Que cal cuidar, mimar i sobretot finançar una bona i àmplia sanitat pública, per tal de poder afrontar crisis com l’actual? Que calen treballadores i treballadors de l’àmbit sanitari públic, ben pagats i en condicions laborals justes, per tal que puguin fer bé la seva feina que és, ni més ni menys, la de guarir-nos i no deixar-nos morir?
Haurem aprés que una societat que abandona els seus avis i iaies és una societat fallida i inhumana? Que el que ha passat a les residències de gent gran, majoritàriament a mans d’empreses privades, és un escàndol que no es pot tornar a repetir? Que cal que la cura de les persones grans estigui tota gestionada públicament, buscant la millor solució per a cada persona: residència, hospital, atenció domiciliària, apartaments assistits, etc.?
Haurem aprés que tenim una educació totalment segregada per classe social que fa impossible la igualtat d’oportunitats? Haurem aprés que necessitem un sistema educatiu únic, públic i gratuït, de qualitat per a tothom? Que els centres privats concertats no tenen cap raó de ser i només són font de desigualtat educativa? Que l’educació a distància no és el mateix per l’alumnat que viu en condiciones socials i econòmiques bones que per l’alumnat que viu en precari? Que l’educació presencial és absolutament necessària i la tasca del professorat va més enllà que fer una conferència virtual o passar una app o un programa informàtic?
Haurem aprés que aturar-se i no poder sortir de casa pot tenir coses bones? Que l’estrès diari, els viatges interminables per anar a la feina, els horaris que no permeten la conciliació, fan que la nostra vida passi sense ni saber-ho? Que jugar amb els fills i filles, conversar amb ells i elles, tenir cura dels més petits, inventar jocs i activitats per fer sense sortir de casa, és també un molt bon aprenentatge? Que ara tenim la ocasió de reflexionar amb els més grans sobre què està passant, perquè passa, quines conseqüències pot tenir, per a la nostra família, per les famílies més precàries, per les persones que estan soles, per les persones que no tenen papers?
Haurem aprés que la soledat no és tant dolenta si tens gent amb qui comunicar-te (virtualment), si tens activitats que t’agrada fer, si tens interessos intel·lectuals, socials, artístics, literaris… que et fan la vida agradable? Que sempre hi ha coses noves per fer i per descobrir? Que segur que tens algunes capacitats que mai les has pogut exercitar?
Haurem aprés que el sistema en el que vivim ens està matant? Que tenir una societat organitzada només en benefici d’uns quants és una barbaritat? Que la competitivitat de tots contra tots ens està destruint com a humans i està destruint els recursos d’aquest nostre planeta que és l’únic que tenim? Que si no som capaços de canviar les normes del joc tornarem a la barbàrie?
Haurem aprés que ens necessitem els uns als altres? Que només podem sortir d’aquesta crisi sanitària, i de la econòmica que vindrà després, si busquem solucions per a tots i totes i no deixem ningú a la misèria? Que quan van maldades és la solidaritat i l’ajuda mútua l’única cosa que ens pot salvar?
Haurem aprés que no podem sortir de la crisi igual que ho vàrem fer a l’anterior? Que no són els bancs i les grans corporacions a qui hem de donar els diners? Que per culpa d’haver primat els beneficis dels que més tenien en l’anterior crisi, ara estem en pitjors condicions per enfrontar l’actual? Que els polítics han d’estar al servei de la gent i no dels seus interessos particulars o els del seu partit?
Haurem aprés que allò que és comú i públic, igual per a tothom, és la nostra única salvació? Que tots els diner públics han d’anar als serveis gestionats públicament? Que s’han d’acabar les retallades, les privatitzacions i les externalitzacions de tots els serveis essencials? Que la sanitat, l’educació, els serveis socials, les cures i l’atenció a la gent gran no poden estar en mans d’empreses privades? Que ens és imprescindible una banca pública i renda garantida que asseguri que ningú viu en la misèria?
Haurem aprés que “el mercat” és incapaç de donar solucions i menys en temps d’emergències? Que les condicions laborals dels treballadors i treballadores han d’estar assegurades? Que la globalització ha d’estar al servei de les persones i no del capital? Que les migracions han existit des de que els humans som humans? Que negar els drets a les persones segons on han nascut va en contra de la mateixa humanitat?
Haurem aprés que la tendresa i la preocupació pels altres ens fa més humans?
En definitiva, haurem aprés que hem de canviar el rumb de la nostra societat si volem que la vida valgui la pena viure-la?
