Antropòloga, especialista en desigualtat social i educativa. Professora associada del departament d’Antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), membre del grup d’investigació Emigra i de l’ERM. És educadora social i promou Europa Sense Murs. 


Racisme ex novo amb els immigrants internacionals, o subjacent i anterior a la seva arribada?

Esclar. El racisme no és una cosa que ha nascut ara. És estructural i va molt lligat a la creació dels Estats-nació, al projecte europeu occidental. Per definir-nos i situar-nos en aquesta escala de superioritat, es crea un “altres” i es justifiquen els processos de minorització, explotació, etc. Es pensa que el racisme és una qüestió moral, però va molt més enllà, forma part del sistema, és orgànic i estableix una escala de poder per situar-se per damunt, en un nivell de superioritat.

Aleshores, el racisme desborda el que s’ha interpretat com un fet propi de la biologia?

A l’època colonial, les primeres manifestacions del racisme eren de caràcter biològic, però, sobretot després de la II Guerra Mundial, aquesta forma de racisme va començar a ser molt mal vista (en bona mesura, per haver estat associada al nazisme i també pels avenços científics) i va resultar insostenible, perquè som una sola humanitat. Així, es va començar a substituir el concepte de raça pel d’ètnia, i van aparèixer substitutius, com el fonamentalisme cultural. Però el fet que hàgim deixat d’utilitzar el terme raça no vol dir que no existeixin els processos de racialització. És a dir, que elements culturals s’essencialitzin de tal manera que acaben convertint-se quasi en un sentit de raça biològica.

El racisme, que inicialment semblava que superava les fronteres, acaba trobant aixopluc natural en la nació?

Tot això té a veure amb els projectes identitaris. Per construir aquesta escala de jerarquia social del racisme es poden utilitzar diferents marcadors. Així, cada racisme, depenent de la història de contacte que hagi tingut amb els grups, construeix imaginaris en els quals els discursos i ideologies que es generen utilitzen determinats marcadors. En alguns casos, com als EUA, el color, i a Espanya altres, com la llengua, la religió...

En el cas català és potser la llengua l’element identitari més significatiu?

No soc especialista en aquest camp, però sí que sembla que la llengua sigui un element significatiu de la construcció identitària a Catalunya. I també, per exemple, la pertinença europea. Però aquests i altres elements culturals s’han essencialitzat tant, com deia abans, que acaben convertint-se en raça. De tal manera que es difuminen les fronteres entre racisme biològic i racisme cultural. Avui dia, els discursos barregen totes dues coses, sobretot amb algunes poblacions, com la població negra a Catalunya. Jo he arribat a sentir dir a alguna mestra, referint-se als fills d’immigrants africans: “Aquests nens estaven saltant pels arbres i ara són aquí amb l’iPad”.

Aquest racisme explícit envers els emigrants internacionals s’assembla al que va poder existir o existeix respecte a les persones migrants a Catalunya des d’altres llocs d’Espanya?

Crec que és el mateix sistema, que en cada moment es manifesta de forma específica. Igual que no té la mateixa expressió a França, els EUA o Sud-àfrica que a Catalunya. Els marcadors de diferència són interseccionals. No estan integrats per un únic element, com pot ser la llengua, sinó que es combina amb altres, com el gènere, la classe social (sobretot), etc. Així, el discurs que es fa sobre una persona de classe treballadora i home pot ser criminalitzador, mentre que respecte a una dona negra de classe obrera es fa un discurs paternalista. En canvi, es pot fer un discurs per a algú a qui es considera xarnego sobre la base de classificar-lo com d’una classe social diferent, encara que després potser no ho és tant.

Què es pot dir de la por en el discurs racista?

La por també és una cosa construïda que, en les circumstàncies actuals, podria establir-se en una competència de recursos entre pobres. S’ha d’entendre que a la base de tot això hi ha gent oblidada per les polítiques públiques, cada vegada menys emparada per l’Estat del benestar. Així arrela el discurs del xoc de cultures, de l’“ens roben”, de la criminalitat... projectat contra els iguals i no, per exemple, contra els rics, com hauria passat en altres temps. N’hi ha prou de veure les imatges a la tele sobre emigrants procedents, per exemple, de l’Àfrica Occidental: una massa informe, despersonalitzada, negra... que sembla a punt de saltar la tanca i invadir-nos... No té cara, ni nom, ni història. És un ens davant del qual s’aferma el discurs hegemònic del xoc de civilitzacions, de la necessitat de reforçar les fronteres, de vigilar els carrers... A això cal afegir-hi les notícies que ens donen a entendre que els emigrants realitzen activitats criminals, il·legals, com el top manta, o malvistes, com recollir ferralla. Pel que fa a les dones, mutilació genital, matrimoni forçat... És a dir, es criminalitza o es problematitza la seva cultura. Aquest discurs genera una amenaça per als qui es consideren superiors pels avenços d’Europa, sobretot, a través de la ideologia de gènere. Quan el gènere emergeix com a frontera ètnica. Un fantasma que pot ser compartit fins i tot per gent progressista, temorosa que puguin fer marxa enrere els avenços aconseguits, per exemple, pel feminisme a Europa.

Com gestiona el discurs identitari català, molt marcat per la vella immigració (versus xarneguisme), l’emigració internacional?

Un de cada quatre nens nascuts actualment a Catalunya és fill d’una mare o un pare procedents de la immigració estrangera. I esclar, no tots són vistos de la mateixa manera. Per exemple, es criminalitza per una qüestió lingüística l’emigració procedent de Llatinoamèrica, perquè es considera que pel fet d’utilitzar el castellà espanyolitzen. I només se’ls perdona si s’assimilen. Amb la immigració africana negra no es recorda haver viscut una història de contacte violenta. Per tant, hi ha una certa tolerància, un tracte paternalista que no es té amb els marroquins. Però de seguida que es percep que es resisteixen a l’assimilació s’activen tots els discursos contra la població negra. I quedes esblanqueït, és a dir, guanyes punts de blancor si parles català, si no manifestes la teva relació amb l’islam... Amb efectes perversos com, per exemple, això de “què bé que parles el català”, cosa que ve a confirmar que no ets català, perquè a algú que sí que s’hi considera no li diuen això.

Què podem dir sobre allò de cadascú a casa seva, entès com que el millor és viure cadascú allà on li ha tocat néixer?

Es construeix com si no estiguéssim barrejats. Ja des de fa temps que a les escoles es parla, per exemple, de diversitat associada a emigració, com si els d’aquí fóssim tots iguals. O sigui, es magnifiquen alguns trets identitaris com ser, el fet d’haver nascut en algun lloc, l’origen o la suposada pertinença en la racialització. No obstant, molts altres aspectes, com ser dona, home, la classe social, la religió, ser mare o no (que poden generar vincles), s’oculten. La gran narrativa nacionalista busca precisament això: enaltir el factor nacional.

Aquests moviments reaccionaris responen a determinats interessos econòmics?

Disposar de mà d’obra abundant i barata (exèrcit de reserva, segons Marx) sempre interessa a les empreses. El fre a l’emigració és un altre fantasma, una fal·làcia propagandística que no respon a la veritat. Els emigrants continuaran venint, però el que interessa és que ho facin de la manera més precaritzada possible, perquè així els podran explotar al màxim. La globalització mateixa, tal com es ven, té molt de miratge. El món sempre ha sigut global. L’islam existeix a l’Àfrica des de l’Edat Mitjana. Són l’Estat-nació i les fronteres allò que ens fa percebre la globalització com una cosa nova i fins i tot perillosa, perquè qüestiona alguns dels seus fonaments.