Enginyer i llicenciat en filosofia. Ha escrit novel·les, obres de teatre i llibres d’història, entre els quals Hijo de la memoria (ISBN 978-84-92979-79-0) i Campo de esperanza (ISBN 978-84-92979-76-9). Interessat en la memòria històrica i també en la relació entre ciutadania i partits polítics.


S’ha associat tant la memòria històrica a la Guerra Civil que gairebé semblen sinònims…

Jo veig la memòria històrica com una cosa molt més global de com s’enfoca ara. Per descomptat, memòria històrica és el que va passar a la Guerra Civil, amb la repressió franquista, etc. Però, en qualsevol qüestió de la vida, per afrontar un repte de futur cal tenir en compte les experiències. Stefan Zweig deia que no recordava quan va començar a sentir el nom de la persona que ha portat els pitjors mals a la humanitat (Hitler). Hi ha signes que només amb la memòria històrica podem identificar. A partir de l’estudi de la pel·lícula d’André Malraux Sierra de Teruel, per escriure la meva novel·la Campo de esperanza, vaig començar a interessar-me en la qüestió i vaig descobrir tot un món d’informació gairebé inèdit, amb iniciatives molt meritòries. Per exemple, una web que recull totes les llistes dels passatgers que van embarcar cap a l’exili, i una altra en què es poden demandar testimonis i informació sobre la localització de les víctimes.

Diu la lletra de la Internacional que “del passat no en deixarem cap rastre”. Consideres que això concerneix també la memòria històrica?

En absolut. El passat és aquí, inamovible. Una altra cosa és com el veiem. La clau per abordar-lo és l’honestedat de qui el mira, per interpretar el present i encarar el futur. El passat és una realitat, està integrat per fets que van ocórrer, documentats en molts casos. Els milers de morts per la repressió, després de la guerra, són un fet. Això va passar. Després, segons el cristall amb què es miri, es poden fer lectures d’aquell fet, però el fet no es pot negar.

El passat, però, també és susceptible fins i tot d’inventar-se, tal com posen de manifest els nacionalismes, proclius a construir-se històries a la seva mesura…

Perquè s’utilitza el passat segmentant-lo en interès propi. Un fet és un fet. A partir d’aquí, la valoració del fet pot variar. Es pot interpretar un quadre, però el quadre és aquí. No es mou… Una altra cosa és l’adulteració dels fets, i fins i tot la seva invenció. I això no té res a veure amb la memòria històrica, perquè entra a formar part dels mites, que no són sinó relats que busquen donar una explicació a un fet.

En qualsevol cas, la memòria històrica es pot considerar una eina necessària per fer front a les construccions ideològiques, als relats, que poc o gens tenen a veure amb la realitat?

És clar. I la veritat és que hi ha un cert dèficit en la batalla de la memòria. Dèficit que ve de l’excés, no d’informació, sinó de soroll. Qui més crida o qui tira la pedra més gran, fa moure l’estany. I això no vol dir que sigui una pedra de certitud, honestedat, ni res. Aquesta és una de les coses que em porten al pessimisme. Tenen molta més veu els dogmàtics, els que mitifiquen a favor seu, que els neutrals, que els científics, per dir-ho d’alguna manera. I hi ha una cosa encara més preocupant, que és la mateixa aigua, els que ho senten, els receptors. La societat s’ho empassa tot.

Perceps, en aquest sentit, que la teva feina de divulgació respecte a la memòria històrica i les reivindicacions polítiques desperta l’interès que es mereix?

En absolut. A cap nivell. Fa ja uns anys, a partir de les meves idees que les esquerres havien d’anar unides, vaig fer un estudi comparatiu dels programes de totes les formacions polítiques i els col·lectius socials d’esquerres. Valorava si als programes de cadascun apareixien explícitament determinades propostes. Ho vaig plasmar en un llibre. El 36, els partits que formaven el Front Popular manifestaven en el seu programa els acords i també els desacords. Això és el que volia dir el llibre, del qual vaig regalar un centenar d’exemplars a polítics, que no en van fer el més mínim cas.

Al cinema i a la televisió, però, sembla estar molt de moda explicar el que va passar, encara que potser de forma esquemàtica, o interessada. Això contribueix a la recuperació de la memòria històrica?

En algun cas, sí. Però no en tots. En parlar de memòria històrica ens hauríem de preguntar, potser, perquè em serveix quan estic a punt de prendre una decisió de cara al futur, que pot ser un vot, simplement. Quan es vota, pensem en el que ha passat i en el que pot arribar a passar. Cal preguntar-se, molt seriosament, que podria passar si, per exemple, Vox es convertís en el partit majoritari. Hitler va pujar democràticament al poder. Perdem molt el temps, no xerrem i no hi ha reflexió… Això de dir “ens ho passem molt bé, no pensem en res”, està en voga, però és suïcida.

Lenin deia que les masses aprenen molt més dels fets que de les paraules…

Sí, però avui dia hi ha tantes coses per aprendre que ens empatxem. Abans era simple. Hi havia obrers i patrons. Alguns eren més paternalistes i altres explotadors. I això se sabia. Si l’amo es passava, l’obrer lluitava. Ara, l’obrer, si és que existeix, el precari… contra qui ha de lluitar? Contra el fons de pensions noruec, que és qui l’està desnonant? Es pot percebre el paper dels esbirros, de qui fa la feina bruta, però s’ha diluït la responsabilitat. En això d’emmascarar la realitat, la dreta ha estat molt hàbil.

Quin paper juga la memòria històrica en llocs com Alemanya o França, que han viscut esdeveniments històrics tan terribles com dues guerres mundials?

Los amnésicos, de Géraldine Schwarz, narra precisament això. Parla dels Mitläufer a Alemanya, dels que segueixen el corrent. La gent va deixar passar, i la reacció després va ser dir que no sabien res. No sabien res quan assenyalaven les botigues dels jueus? Potser no era de domini públic l’existència dels camps, però sí que se sabia que el veí jueu desapareixia de sobte. Això passa quan no hi ha una reflexió serena. El passat és part d’un mateix i de les societats de les quals forma part. S’ha d’assumir, encara que ens en hàgim de penedir. Història i memòries són diferents. La primera es refereix sobretot al fet i les segones inclouen el relat i, en conseqüència, l’emoció. Però l’ofici d’historiador és important, sempre que s’exerceixi amb honestedat.

Els fets esdevinguts i la seva interpretació són, en definitiva, la matèria primera de la creació de consciència?

En el fons, l’opinió es va formant amb pluja fina. Ara estic veient Marsella, una sèrie francesa que planteja la lluita contra la màfia, que vol obrir un casino a la ciutat. En algun moment, no pots deixar de preguntar-te sobre l’interès de muntar casinos a la zona de Salou. Un projecte que encara es viu.

La memòria històrica està renyida amb les realitats del present, o al contrari?

Paul Claudel deia que en la vida hi ha un temps per prendre i un altre per deixar-se prendre. Durant molt temps, vaig estudiar, vaig llegir, em vaig relacionar… Vaig acumular coneixements. Ara també m’agrada aportar. Em preocupa la desconnexió entre el món de la política i el conjunt social. Es diu que la gent ha abandonat la política, però jo crec que és a l’inrevés. És la política la que no té en compte al ciutadà. Per què els vells que són víctimes d’un atemptat feixista a la pel·lícula Novecento anaven a la Casa del Poble? Perquè hi havia una estufa, se’ls acollia amb escalfor. No havien llegit Lenin perquè eren analfabets. On és ara l’estufa? Ara escric sobre què significa participar. Sobre per què la gent s’apunta o no, per què col·labora o deixa de fer-ho. La gent al·lega que no té temps, i sovint té por de comprometre’s. A més, quan algú s’apropa a un col·lectiu veu que no sempre és fàcil integrar-s’hi.

Com diu Atahualpa Yupanqui, que no es quedi callat qui vulgui viure feliç?

A la meva web Reivindica hi ha tutorials que expliquen com es pot col·laborar en la difusió del col·lectiu amb el qual se simpatitza; pot ser un primer pas. També em refereixo al diàleg, a la relació entre les persones. Quan es diu “parlem”, respecte al procés, es vol dir que parlin els top, els polítics. No sé què faran ells, però, i la gent? I el veí o el company de feina? Parlem amb ells? A la web es dedica un espai bilingüe als articles d’opinió que van apareixent entorn d’aquesta qüestió: “Parlant/Hablando”. No digui “parlin”, sinó “parlem”, tots. Fem-ho. La fractura entre catalans que ha generat el procés no és un efecte col· lateral, sinó la seva centralitat, el nucli de la qüestió, i això no s’arregla només amb política, encara que aquesta sigui imprescindible. Tots estem obligats a parlar, molt, amb respecte, però sense pèls a la llengua.