«El problema serà que la ràbia es converteixi en odi»

Entrevista a Jaume Moreno
Jaume Moreno
Jaume Moreno

Periodista. Treballa en una agència de comunicació i ha participat en la creació del Club Cortum, un espai de diàleg i debat polític des d’un prisma d’esquerres. Va escriure, amb Enric Llorens, Con ases en la manga, sobre com la política ens enganya igual que els mags.

El procés respon a la màxima del príncep de Lampedusa que si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï?

Al final, és com El Gattopardo de veritat. Tothom es fixa en aquesta frase, però a la novel·la no hi ha res que continuï igual. Tinc la sensació que això és una cosa dels qui sempre han tingut el poder. S’ha dit molt que això era una terra de llibertat, però sempre hem tingut un caciquisme importantíssim, que ha guanyat sempre, a tot arreu. Ara aquesta gent està preocupada perquè de cop poden anar a la presó per fer el lladregot. Fixa’t en què passa amb l’Oriol Pujol. Tot això, en el temps, coincideix amb la corrupció, tot el tema del 15-M, la globalització… que el que fa és que, tot i que es continua vivint estupendament, ja no manen tant.

O sigui, caciquisme de la vella escola?

En una economia que continua sent agrària fora de Barcelona i Tarragona, hi ha un senyor que té un assecador de pernils a Manresa, per exemple. El negoci li va de pel·lícula, no li ha anat mai millor. Però aquest senyor, als que tenien granges de porcs els deia abans: “Aquest any no et compraré els pernils i et faràs fotre”. Això ara ja no ho pot fer perquè els seus clients són de Salamanca o de l’Aràbia Saudita, a qui els fa pernils de xai. Esclar, aquest senyor ja no mana. I als que tenen les granges de porcs els passa una cosa semblant, perquè ara es dediquen a engreixar cries que els envien d’Holanda. Abans, quan els purins contaminaven, l’interessat anava a l’ajuntament i deia: “Escolta, Jordi, guaita què ens passa”. “Això ja t’ho arreglo jo…”. I ara, quan hi va li diuen que tenim la Unió Europea, que no en deixa passar ni una.

I la sensació de veure amenaçats privilegis, estatus… fa agafar-se al nacionalisme com a taula de salvació?

Esclar, comença a haver-hi judicis, senyors que havien manat i que eren impunes… La crisi potser hi contribueix. I bàsicament, els qui sempre han tingut el comandament i han vetllat pels interessos d’aquesta gent han sigut els nacionalistes. Això ve de molt lluny, es reprodueix… T’ho trobes amb el carlisme, a la Guerra Civil, perquè van ser els qui pagaven les bombes dels qui bombardejaven els hospitals. La Lliga de Cambó va acabar dins del franquisme. I ens volen fer creure que la Guerra Civil va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya. A Montserrat hi ha una mena de Valle de los Caídos, on hi ha 300 requetés que cantaven el Virolai mentre es dedicaven a disparar als rojos. Als senyors que han manat tota la vida, el franquisme els espantava menys. Ja ho deia Vicenç Vives, els catalans no tenim ni idea del que és un Estat. Confonem un Estat amb un govern. Els franquistes van acabar a Convergència i ara, si es miren els resultats electorals de la Catalunya profunda, es veu que hi ha molts alcaldes convergents que s’estan passant a Esquerra, cosa que posa de manifest que ja tenen un recanvi per continuar en el mateix.

En un determinat moment, l’amo pensa que li estan robant el que és seu, que el que és seu és Catalunya?

Sí, perquè té un sentit de la propietat terrible i, repeteixo, perquè no saben què és un Estat. Van amb el lliri a la mà i es troben l’Estat de veritat, que no és Rajoy, que són els jutges… Que ells mateixos són part d’aquest Estat. Això és la primera patacada. S’enganyen ells mateixos. El joc del nacionalisme és el mateix que va practicar la gent del Brexit: “La culpa és de Madrid”, “la culpa és de Brussel·les”. I com que això de Madrid ja no cola, doncs la culpa és d’Espanya. I hi ha un altre component important, que és el de nens malcriats. Una actitud adolescent de qui no li han dit mai que no i no entén res quan algú es planta dient que això no pot ser. Astèrix a Hispània em recorda Puigdemont quan va a França però no entra, ara em presento, però… Això no és seriós, ni és política… És el joc de la provocació… Això porta a alguna banda? No. Porta a alimentar la ràbia, i el problema serà que la ràbia es converteixi en odi.

O sigui, més que res i com així hohan reconegut figures senyeres del nacionalisme, el procés és, sobretot, un envit per treure’n profit, un farol, allunyat de l’independentisme que es proclamava?

És això, amb l’agreujant que es refereixen a un país que no ha existit mai. És el que els sol passar als nacionalistes. Als anglesos els diuen: “Tornareu a ser el país imperial que vau ser”, quan l’Imperi ja no existeix ni existirà en la punyetera vida. El que teniu de l’Imperi és una idea, però res més. I s’ha de reconèixer que hem tingut molta sort que això no hagi derivat en coses més greus. Em vaig espantar moltíssim amb la declaració de Trapero, quan va dir que havia parlat amb Puigdemont per advertir-lo que això se’ls podia escapar de les mans, i ell va respondre que, si hi havia morts, declaraven la independència. I demanen empatia uns senyors que han intentat convertir alguna gent en estrangers a casa seva. Això és molt dur.

Aquest estat de coses ha portat, sobretot, a una greu contradicció entre catalans, per molt que el nacionalisme digui que el conflicte és de Catalunya amb Espanya?

Espanya és un Estat fort. Ja ho deia Bismarck, quan assenyalava els esforços que els espanyols feien per destruir-se, però sempre seguien allà. Hi ha un esforç buscat, col·lateral o per pura estupidesa per dividir la societat. Molta gent que se sent d’aquí veu que els estan dient: mai heu sigut dels nostres. El problema és que tot això ens pot portar a una Irlanda. Si ets catòlic no pots anar a viure a un barri protestant. I això funciona en els dos sentits. Jo a tu no et compro perquè no ets dels nostres. Això està passant en llocs de Catalunya. Aquí ha anat gent de l’ANC, porta per porta, dient als regidors amb qui han de pactar.

L’arrencada del procés té més de digital que d’analògic?

De projecte pròpiament dit no sé si n’hi deu haver hagut, però és evident que sí que s’han dedicat molts recursos a crear un marc de percepció, un frame, favorable al procés. D’aquí la gran importància que s’ha donat a controlar els mitjans de comunicació. La idea supremacista sempre ha estat per sota, però arriba un moment que eclosiona, perquè li donen llum verda per llançar-se a l’atac. Perquè li donen permís, d’alguna manera. Com? Normalitzant un discurs que abans no era normal. Tocant molt la víscera i convertint tot tipus d’històries en experiències. “Viu l’experiència de salvar la pàtria, de participar en una manifestació…” Tot es pot reduir a aquella famosa frase de López Tena (ara antiprocesista): Espanya ens roba. No hi ha res que faci enfadar més la gent que els toquin la butxaca. Era la mateixa frase que utilitzava la Lliga Nord, “Roma lladre”. El llaç groc és un invent dels americans. Però el discurs ja hi era, subjacent. Ningú s’inventa un discurs del no-res. I aquest discurs continua viu. Sempre victimista. I mentre continuï així no es parlarà dels problemes reals de la societat.

I darrere de tot això… El govern dels millors?

Tots aquests qui són? Què hi ha entorn a tot això? En el primer govern d’Artur Mas van posar al capdavant de la sanitat pública Boi Ruiz, que era el capo de les mútues. Això no és govern, és una declaració de principis. I mentre segueixi el procés, la gent no parla de res més. I aquí s’equivoca molt l’esquerra. El 3% va ser això. La xarxa d’interessos, que s’ha tipificat en això del 3%, però que va més enllà. L’escàndol és la manera d’entendre les coses i el sistema que ho avalava. Aquí no hi ha hagut un concurs públic net gairebé mai. El que passa és que abans ho feien amb més gràcia. Això és com els cultes-càrrec. Ritus d’algunes tribus del Pacífic sorgits de la creença que les manufactures occidentals tenien origen diví. No és tant una religió com una degradació del sistema. Es fan coses sense saber gaire bé per què i es va copiant no el que feia el primer, sinó el tercer o el quart. Això no ha passat només amb la Generalitat, sinó amb la política. Fem coses perquè un dia es van fer així i ningú sap gaire bé per què es fan.

(Visited 136 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari