Una dona treu el precinte d’una font per poder omplir una garrafa d’aigua. Una altra estén llençols perquè s’eixuguin a la porta d’una caravana. Si fos una imatge en blanc i negre, podríem pensar que és una escena dels anys seixanta, quan a Barcelona les barraques eren un fet habitual. Però es tracta del segle XXI durant una pandèmia que està assolant el món i que agreuja la precària situació dels últims barraquistes de la ciutat. 

Passar el confinament en un pis petit s’està convertint en un tota una odissea, però fer-ho en un infrahabitatge com una barraca feta amb xapes o uralites, una caravana o un camió habilitat és, directament, un malson en què viuen de manera permanent més de 800 persones, 200 d’elles menors d’edat. “Viure en confinament en una barraca és molt complicat”, ens explica Judith Escot, treballadora de l’entitat social Amics del Moviment Quart Món, que s’encarrega de donar assistència a aquestes famílies. “La majoria han sortit el mínim imprescindible, ja que són molt conscients respecte a les malalties. Tenen por pels seus fills i pels seus avis”, explica. 

Des de l’associació es fa molt èmfasi en la diferència entre un sense sostre que es fa un refugi o una família que viu en una barraca. “Nos­altres atenem famílies que estan de manera legal al país però que no tenen un lloc estable on viure, ho fan en caravanes o camions, que tenen habilitats”. Agafen l’aigua i la llum directament del carrer i treballen en l’economia submergida: “Es dediquen a fer palets i a buscar ferralla, i ara la seva economia s’ha reduït molt. Però tot i les seves mancances tenen molta por de contagiar-se, especialment pels nens, i s’han protegit fent el confinament”.

Un cas contrari és el de persones sense sostre, habituades a viure al carrer, que munten tendes de campanya o es fan petits coberts arrecerats a la paret per tenir un aixopluc a la nit. “Nosaltres els veiem des de la finestra de casa”, explica Jordi S., veí del carrer Badajoz, “i no han fet el confinament, surten cada matí de les seves barraquetes i hi tornen a la nit, però no n’hi ha més que abans, són els mateixos de sempre”.

Voluntaris d’entitats com Càritas o Arrels Fundació els ofereixen entrepans i kits d’higiene amb gel, mascareta i guants, però, com assegura en Jordi, “si fumen tot el dia, no sé de què serveix que els donin mascaretes. Haurien de poder oferir-los un lloc on estar durant aquest període”. Als dos pavellons de la Fira de Barcelona habilitats per a l’emergència els deixen entrar però no sortir, i la majoria no volen anar-hi perquè prefereixen el carrer. La Barcelona en color també té barraques. 

L'ascensor social penja el cartell de “no funciona”
“És molt complicat que els nens que viuen en un infrahabitatge puguin seguir una escolarització en línia en temps de confinament”, declara amb rotunditat Judith Escot, d'Amics del Moviment Quart Món. “L’educació ha deixat de ser un ascensor social, perquè no hi tenen accés, com la resta d’alumnes, i estan en un gran desavantatge respecte a altres nens. Si a sobre tenen pares que són pràcticament analfabets, es complica tot encara més, perquè no tenen cap suport”, explica.

A la manca de recursos de les famílies s’hi ha d’afegir el fet que la Generalitat encara no ha entregat els ordinadors portàtils promesos als nens de famílies amb menys recursos, perquè puguin seguir les classes en línia. “Si reparteixes ordinadors però no reparteixes línies d’internet, doncs no fas res, perquè moltes vegades aquestes famílies s’han mogut de barraca fins a cinc vegades en dos anys, i no pagaran el wifi”, comenta Escot. Segons l’associació, costa molt que els menors que viuen en barraques estiguin escolaritzats fins al final de l’ESO, i per això seguir els plans educatius és tan important. L’educació, que ha de servir d’ascensor social, ha penjat el cartell de “no funciona”.

Montjuïc és el refugi de MENAs abandonats 
Amb una actitud desafiant i en grups de tres o quatre, els menors no acompanyats que han sortit del sistema de protecció de la Generalitat passen el temps de confinament passejant pels carrers del Raval i els voltants del parc de Montjuïc. “Es passen el dia al carrer” assegura l’Olga, veïna del Poble-sec, “i tenen atemorits els veïns que van a comprar. A molts els han intentat atracar aprofitant que no hi ha Guàrdia Urbana, i si els criden l’atenció, s’encaren amb qui ho fa. Ja no tenen turistes per atracar i es dediquen als veïns de la zona”.

Aquests joves acampen en assentaments il·legals a Montjuïc, en barraques on amb quatre xapes i cartons s’han construït un aixopluc per passar la nit. “No han respectat cap dia de confinament” afirma Andrea, que acostuma a passejar el seu gos pel parc. “Es droguen, es barallen i dormen a les barraques que s’han fet. Montjuïc n’està ple i fins i tot escampen claus i vidres trencats perquè la policia no pugui venir a agafar-los”.

La majoria d’aquests joves, tot i la seva curta edat, són vells coneguts dels Mossos i de la Guàrdia Urbana, ja que es dediquen al tripijoc de drogues o a furts, cada vegada amb més violència. L’Ajuntament xifra en uns 70 els nens menors d’edat que viuen al carrer, però la Generalitat assegura que són només uns 40, però uns i altres coincideixen en la dificultat de controlar-los i fer-los seguir algun dels protocols d’higiene.