Cal agrair a tots els que han col·laborat de manera activa, organitzadors i voluntaris, el seu esforç i dedicació per fer possible un acte que marcarà el desenvolupament de nous esdeveniments a curt i mitjà termini.

Al marge de la satisfacció per l’èxit del 18S, és evident que ens separa un llarg camí del veritable triomf.

A hores d’ara, la pregunta que està damunt la taula és: i ara què?

De les nostres decisions i accions d’avui, les de tots, depèn que aconseguim l’objectiu final.

Pel que fa als partits polítics, ha arribat el moment de donar la talla. Deixem d’atrinxerar-nos en qüestions ideològiques. Actualment tant la batalla com la trinxera són molt diferents a les que estàvem acostumats . Cal deixar de banda les ambicions de partit, els egos (el 18S van presentar-se polítics incapaços de resistir la temptació de portar les seves banderes, els seus logos i repartir la seva publicitat),  el menyspreu a tots els que pensen diferent i mirar de dalt a baix els conciutadans que militen en partits de signe contrari al propi. Els nostres enemics, sí enemics, no són els que pensen diferent sinó aquells que intenten impedir-nos pensar. Sens dubte la recepta requereix una gran dosi de voluntat per sobre de qualsevol altre ingredient, però una gran majoria de la ciutadania ens reclama ara, en aquest moment i per sobre de qualsevol altra consideració, la unitat de tots els demòcrates.

A dCIDE considerem essencial aquesta unió. Allò que està en joc a Catalunya no són polítiques d’un signe ideològic o d’altre sinó la llibertat, la justícia, l’estat de dret, els drets civils i humans, en definitiva, la democràcia perilla.

Si els partits polítics catalans i/o espanyols no som capaços d’asseure’ns, mirar-nos als ulls,  parlar, debatre, col·laborar, compartir i superar les nostres diferències ideològiques o els nostres diferents posicionaments, què fem aquí i a qui volem enganyar?

Els partits polítics, que aspirem a recompondre i retornar a la ciutadania drets usurpats i tergiversats pels actuals governs, autonòmic i estatal, no ens hem de dedicar a cansar amb soflames buides, a arengar amb paraules precioses, però mancades de contingut o il·lusòries.

Senyors, les cases s’aixequen pels fonaments. Si com a ciutadans no som capaços de fonamentar un edifici sòlid on, sobre les bases del respecte envers els nostres conciutadans, es puguin desenvolupar formes d’entendre la governabilitat,  com ampli ventall de possibilitats sense catalogar-les amb el menyspreu amb què acostumem a fer-ho, és que no ens mereixem dedicar-nos a la política.

A dCIDE (Centre Esquerra d’Espanya) estem en aquestes idees des de fa molt de temps. Així que, des d’aquestes línies, volem llançar una invitació, una crida, o,  per què no?, un repte: crear una taula permanent de diàleg i col·laboració de tots els partits polítics catalans, siguin del signe o color que siguin, grans i petits, tots. Demostrem que mereixem representar i defensar els drets dels ciutadans de Catalunya.

La entrada 18S: I després què? se publicó primero en El Triangle.

Hi ha dos aspectes fonamentals per entendre la transformació de la pràctica educativa en un estat permanent d’intransigència, humiliació, menyspreu i ignorant la població castellanoparlant.

Un aspecte fonamental són les Federacions d’Associacions de Família que considero clau en la construcció, el desenvolupament i la implantació d’un sistema educatiu basat en l’adoctrinament de l’alumnat i en l’abandó meditat del que hauria de ser un ensenyament bilingüe; és a dir, aquella que utilitza les dues llengües com a mitjà de formació o instrucció per aconseguir la competència requerida a la llengua d’adquisició (L2), però sense abandonar la materna (L1).

A Catalunya la realitat ens condueix a:

La FAPAC, la Federació d’Associacions de Famílies d’Alumnes de Catalunya, funciona com a corretja de transmissió i braç executor dels principis del nacionalisme als centres educatius catalans, difon i amplifica per tot el territori català les consignes de la CUP (Candidatura de Unitat Popular), Òmnium Cultural, ANC (Assemblea Nacional Catalana) i “Som Escola”, plataforma que acull 54 entitats defensores d’acabar amb el bilingüisme propi de Catalunya. La FAPAC difon els principis del nacionalisme educatiu més acèrrim a través de les associacions de famílies d’alumnes que acull. Aquesta tasca li resulta còmoda i els resultats són molt efectius. Les AFAS (AMPAS), reuneixen famílies de tota mena, però les seves juntes directives estan formades per grupuscles pertanyents a la burgesia catalana que ha originat una elit privada dins de l’escola pública sufragada amb els diners de tots els ciutadans (no pretenc generalitzar, però és una realitat que trobem majoritàriament a Catalunya interior i a les corones industrials de les grans ciutats).

El sistema educatiu a Catalunya prescindeix totalment dels mecanismes de la immersió i ha posat en marxa el que anomenem submersió lingüística, que no és més que impedir als nens fer servir la seva llengua materna (L1) a l’escola amb l’objectiu d’assimilar la llengua de la minoria i de reorganitzar tots els seus processos mentals en la llengua d’adquisició, no en la materna. Aquesta pràctica pot anar acompanyada de manca de respecte a la llengua materna de famílies i alumnes, de menyspreu o de total indiferència.

Al tema lingüístic s’hi afegeix el complement simbòlic i cultural. El tema dels símbols s’ha conclòs abruptament amb un mètode similar al lingüístic:  es prescindeix dels símbols d’Espanya per tal de formar i assimilar tota la simbologia política del que el nacionalisme considera un país independent. El tema dels símbols d’Espanya és un calaix de sastre, hi caben totes les injúries i improperis que, convertits en lemes progres, es permet pronunciar qualsevol, fins i tot els polítics.

Per què no hi ha resposta contundent per part de famílies d’alumnes que, sens dubte, no estan d’acord amb la imposició lingüística i l’adoctrinament? En molts casos és la por de discrepar, de les possibles represàlies sobre els fills, però sobretot es tracta que la majoria de famílies hispanoparlants provenen de classes socials amb poc nivell acadèmic i senten impotència si han de parlar d’alguna cosa que no dominen. D’altra banda, les famílies estrangeres no poden protestar de cap manera perquè la majoria d’informació que els arriba dels centres no l’entenen.

En definitiva, ens trobem davant d’un monopoli de l’educació per part d’una elit burgesa catalana i el pitjor de tot és que no serveixen sentències condemnatòries ja que no n’acaten cap i la seva victimització en surt reforçada, alhora que atomitzen la força que podrien tenir conjuntament les famílies d’alumnes a Catalunya.

No em queda més que fer una crida a la raó i al sentit comú de tots els pares i mares que valorin l’educació dels seus fills per subvertir aquest ordre feudal en ple segle XXI perquè acceptin la sentència del TSJC, segons la qual cal impartir un mínim del 25% en espanyol, llengua comuna a tots els espanyols.

La entrada L’altra baula de l’adoctrinament i la submersió lingüística se publicó primero en El Triangle.