El públic veurà la pel·lícula esperant que el director expliqui per què s’ha produït aquest fenomen; i sobretot, qui són els bons i els dolents, i si el president és una transsumpte de Trump, o què. Portem anys programats pels mitjans de comunicació per a aquest tipus de preguntes, perquè optem per uns o per altres, i perquè ens “aclareixin” tota aquesta corrua de guions que consumim i no entenem, des que van anar morint les grans ideologies polítiques de els darrers cent anys.

Però Garland no pretenia això; no desenvolupa a la pantalla una plúmbia dissertació sobre considerants polítics, econòmics i socials que han dut a l’horror. Ens porta directament a veure l’horror. Aquest és l’assumpte de la pel·lícula: l’espant d’una guerra civil, en què un paio tortura salvatgement, durant dies, dos veïns perquè li cauen malament. O un franctirador amb les ungles pintades i els cabells tenyits de colors vius, que no sap per qui combat, ni qui té al davant. Simplement, el tirador enemic vol matar-lo, però ell l’intentarà liquidar primer. Tot això en un entorn surrealista, entre restes ornamentals de Nadal, al bell mig d’un camp d’exuberància primaveral.

Això és el que pretén el director i guionista. I vaja si ho aconsegueix. La guerra civil és descontrol total, camions plens de cadàvers, assassinats per caprici, tenyits d’arguments que ni tan sols s’arriben a explicitar.

La narració s’estructura al voltant d’un grup de periodistes que viuen, fins al final, immersos en la seva “tribu”, entre els rituals que han passejat per guerres i més guerres: càmeres de fotos analògiques, com les que feien servir els grans mites històrics de la professió. Actituds i bromes típiques, la recerca maniàtica del scoop fins a l’últim minut de la pel·lícula, quan els grans rotatius s’han enfonsat, juntament amb el sistema, i ningú ja fa cas a aquestes notícies.

Aquests reporters han cobert altres guerres durant els darrers trenta i tants anys. Ho duen a la seva memòria, com ho podem veure als records que passen pel cap de la veterana fotoperiodista Lee Smith. Però també es percep al llarg de Civil War. Hi ha escenes que recorden Bòsnia, Líbia, Somàlia, Ucraïna, Sudan, Gaza. Totes elles, espantoses guerres que hem vist per la tele al llarg d’aquests últims anys, que a la memòria sembla que han tingut lloc en un únic país miserable, i que ara apareixen al paisatge primaveral pulcre de l’Est dels Estats Units, en aquests mil i escaig quilòmetres que separen Nova York de Washington, en què la vida ordenada està potes enlaire. I no és que hi hagi destrucció per tot arreu. És que, de cop i volta la vida no val res, les seguretats més elementals han desaparegut; i qualsevol amb una arma pot fer el que li sembli, sota el sol més brillant i entre les cases més acomodades.

Això és una guerra civil, en efecte.

D’altra banda, hi ha alguns detalls que apareixen al llarg del metratge i que ajudaran a respondre les preguntes que obrien aquesta ressenya.

El president dels Estats Units, protagonitzat per Nick Offerman, representa Donald Trump? Doncs no necessàriament. És cert que el director es va inspirar per rodar aquest film en l’impacte que li va provocar l’assalt al Capitoli d’ultres i milicians favorables a Trump, el 6 de gener del 2021. A Civil War veiem aquests milicians combatre i afusellar presoners, vestits de forma extravagant, amb camises plenes de flors, com les dels Boogaloo Boys que, per cert, existeixen i desitgen una guerra civil als Estats Units. Però aquests combatents són d’extrema dreta, i a la pel·lícula, sembla que se situïn al bàndol dels secessionistes.

En realitat, els posicionaments ultradretans travessen la pel·lícula de banda a banda, ja que el president ha utilitzat l’aviació per bombardejar la població civil, mentre que entre els rebels semblen sovintejar les milícies ultres. Aquest detall no fa sinó revelar la polarització extrema que es viu als Estats Units, fins al punt que segons una enquesta duta a terme per YouGov i The Economist el 2022 el 40% dels nord-americans considera plausible una nova guerra civil la propera dècada.

Per què Texas i Califòrnia encapçalen la rebel·lió? Hi ha una resposta senzilla per al primer cas: els últims mesos, Texas s’ha enfrontat amb Washington per endurir les mesures contra la immigració il·legal a través de la frontera amb Mèxic; i en aquest pols li han arribat a donar suport a 25 estats de la Unió. Una altra cosa és el paper de Califòrnia, tradicionalment molt oposada a les posicions polítiques i modes de vida de Texas. Pel que sembla, la intenció de Garland va ser que, en unir aquests dos estats, mostrava la unanimitat en la lluita contra un president abusiu que governava al llarg de tres mandats i dissolia l’FBI. Però també és possible que jugués una mica a despistar, per evitar polèmiques que no vénen al cas per al guió de Civil War -no és una guerra territorial, per exemple.

Queda una altra possibilitat: Alex Garland és britànic; durant la Guerra de Secessió (1861-65), Gran Bretanya va apostar pel Sud, malgrat que era esclavista. Ara, un segle i mig més tard, el Sud guanya, enderrocant un president abusiu al Nord. Texas, més l’aliança de Florida és, de fet, l’antic territori dels confederats. Per tant, incloure Califòrnia al bàndol dels rebels ajuda a difuminar el polèmic mapa.

La entrada ‘Civil War’: de nou la guerra civil als Estats Units se publicó primero en El Triangle.

A aquests conflictes se n’aniran afegint d’altres, no en dubteu, si les grans potències s’entesten a continuar perllongant el present estat de fugida cap endavant. És a dir, si es continua en l’afany que es poden solucionar aïlladament, com si no tinguessin a veure els uns amb els altres. O com si es poguessin continuar sostenint dobles rasers descomunals, en la línia que Putin és més dolent que Netanyahu, per posar un exemple. Tal com estan les coses, aquests conflictes s’han de solucionar d’una tacada. Cosa que, a més, és teòricament possible, perquè tant la guerra d’Ucraïna, com el conflicte entre israelians i palestins i fins i tot la situació al Caucas, que pot tornar a esclatar en qualsevol moment, es poden resoldre a partir de plantejaments federals.

On han anat a parar Hillary Clinton o Joseph Nye, que no fa tant pontificaven des del Partit Demòcrata sobre l’aplicació del federalisme a la resolució de conflictes internacionals, urbi et orbi? A hores d’ara són les víctimes de la Guerra per la Globalització en curs. Que ja no és, com ho va ser la Guerra Freda, un conflicte per guanyar el món per a uns ideals polítics i socials, que ja van fracassar; és a dir, el socialisme soviètic el 1991 i el neoliberalisme globalitzador, el 2008 i el 2020.

Per tant, els territoris, si són pobres o no tenen valor estratègic, poden ser d’un sol ús; les poblacions, si no aporten massa de consumidors o no són aprofitables com a mà d’obra (i la robotització les fa cada cop més prescindibles) també poden ser marginades o fins i tot exterminades; els mercats poden ser rendibles o no. Però ja no hi ha consideracions ideològiques al darrere.

Posem-hi l’expansió econòmica i estratègica de la República Popular de la Xina. No cerca la conversió ideològica o el suport d’aliats. Si són països amics, millor. Però han de tornar els préstecs amb els interessos corresponents, o pagar les obres realitzades.

El resultat de l’eclipsi dels grans corrents ideològics ha suposat l’expansió de les polítiques populistes per tot arreu, a partir de l’aplicació pertinent de dos paràmetres: cuinar solucions polítiques improvisades d’un dia per l’altre i mantenir la població en una perpètua tensió, pendent de conflictes artificiosament inflats, de bronques polítiques i dramàtiques situacions límit que duren un parell de telenotícies per ser substituïdes per altres. El resultat de tot això està a la vista: una Europa farcida de líders altament mediocres, abundància d’oportunistes i ciutadanies cada vegada més dividides.

Els orígens d’aquesta situació se situen en la pandèmia de Covid-19, en la mesura que les autoritats sanitàries dels països més desenvolupats es van revelar incapaços de prevenir l’amenaça i evitar l’encadenament de morts massives que van arribar als 15 milions a tot el món. Va ser una crisi tecnològica, que va acabar d’evidenciar el fracàs de la globalització neoliberal, ja anunciada a la gran recessió del 2008 i la crisi grega, del 2010 en endavant. Davant el desastre del 2020, la llei de la lliure oferta i la demanda no va portar les màscares vitals a les farmàcies; i la sanitat pública va ser la que va haver d’agafar les regnes de la situació, mentre s’imposaven polítiques econòmiques estatalistes per gestionar la inusitada crisi que va suposar el confinament.

A partir d’aquí i per lògica, almenys a Europa, calia haver tornat a les polítiques socials, més interessades en la salut dels seus ciutadans que en la competència comercial per vendre marques de vacunes caríssimes. Però, finalment, la pandèmia no va revitalitzar els estats decadents del benestar. Per contra, la fugida cap endavant va fer que en un període de quatre anys es passés amb rapidesa a un sistema en què la competitivitat s’ha sublimat en llenguatge militarista. La solució dels problemes internacionals a través de la diplomàcia i el desenvolupament van patir mutacions malignes cap al rearmament, la histèria bel·licista i els fets consumats. Els demagogs que es multipliquen exponencialment cada dia que passa, no admeten errors. Perquè tampoc se’ls acudeixen solucions.

Mentre els fronts de la guerra per la globalització s’estenen com a taques d’oli, cada vegada queda més clar que el que importa és l’expansionisme i el control de territoris. Que la globalització, ai, la globalització!, que ens portaria tants béns, aclamada com a font de prosperitat, està mutilada, sinó ferida de mort.

La entrada La guerra per la globalització mutilada se publicó primero en El Triangle.

Arguments identitaris, actituds populistes, postures nazbol (nacional-bolxevics): tot això es pot desenvolupar en un context parlamentari, fent professió de fe democràtica i llibertat d’expressió i recollint suports i vots de les habituals persones benintencionades. L’anomenat posfeixisme encaixa en aquest context. És un terme nou, que compleix ara trenta anys, ideat pel filòsof hongarès de Transsilvània Gáspár Miklos Tamás i que ell mateix defineix de la següent manera: “He encunyat el terme postfeixisme per descriure un conjunt de polítiques, pràctiques, rutines i ideologies que es poden observar a tot el món contemporani. Sense recórrer mai a un cop d’Estat, aquestes pràctiques amenacen les nostres comunitats. Troben fàcilment el seu espai en el nou capitalisme global, sense alterar les formes polítiques dominants de la democràcia electoral i el govern representatiu. Excepte a l’Europa Central, tenen poc o res a veure amb el llegat del nazisme. No són totalitaris; no del tot revolucionaris; no es basen en moviments de massa violents o filosofies irracionalistes, voluntaristes. Tampoc estan jugant, ni de broma, amb l’anticapitalisme.Hauria de definir a què al·ludeixo amb el terme posfeixista. Prenc el terme feixisme per referir-me a un trencament amb la tradició il·lustrada de la ciutadania com un dret universal; és a dir, amb la seva assimilació de la condició cívica a la condició humana”. 

Vegem alguns exemples de pràctiques posfeixistes: per exemple, les bosses de no ciutadans als Països Bàltics, i més especialment a Letònia. Russos, ucraïnesos, jueus desposseïts de tot un seguit de drets civils ja des de la mateixa proclamació de la independència el 1991: sense dret a sufragi ni a ser elegits en comicis generals o locals, vetats per exercir una sèrie de professions i marcats per la possessió d’un passaport específic per a estrangers. Una cosa similar, encara que no de forma tan aguda, va succeir a la veïna Estònia, país capdavanter en el desenvolupament de la revolució digital a escala de tota la UE, però on bona part dels 325.000 ciutadans de la minoria russa (el 25% de la població) encapçalen les llistes de problemes d’inadaptació. Fins i tot una part d’ells sense possessió de passaport ni drets de ciutadania.

No són els únics països admirats per les seves tradicions democràtiques on s’han produït aparatoses pràctiques posfeixistes. Aquí tenim la llei d’esterilització eugenèsica al cantó suís de Vaud, que va estar en vigor entre el 1928 i el 1985, amb castracions forçades aplicades fins i tot a persones amb trastorns mentals. Un cas més contundent va ser, sense cap mena de dubte, el de les lleis eugenèsiques vigents a Suècia entre el 1935 i el 1975 –aprovades al Parlament– que es van saldar amb 63.000 esterilitzacions i 4.500 lobotomies, moltes d’elles practicades entre població gitana. El govern suec va acabar oferint compensacions; el suís, no.

Aquests exemples són paraules majors. Hi ha moltes altres pràctiques posfeixistes de menor rang que l’administració o la política poden imposar de forma igualment quotidiana, al nostre voltant, fins i tot durant dècades. Però el més alarmant és la forma com tot això es torna normal i passa a ser assumit socialment per aquells a qui no perjudica basant-se en justificacions barroeres, agafades pels pèls o mitjançant simples consignes. Tampoc és gens estrany que aquestes pràctiques siguin ficades sota la catifa amb ajuda dels mitjans de comunicació, i que ningú en torni a saber res. Qui es recorda dels milers de serbis expulsats de Croàcia durant l’ofensiva de l’estiu del 1995? Avui aquest país forma part de la Unió Europea, però des de Brussel·les ningú sembla haver-se adonat que la regió de la Krajina segueix buida.

I les polítiques posfeixistes no sempre s’han colat per la porta del darrere. A Eslovènia va resultar molt difícil restituir la nacionalitat a una part dels esborrats, és a dir, ciutadans eliminats com a subjecte legal pel nou govern nacionalista sorgit de la independència el 1991. I això malgrat que dues sentències del mateix Tribunal Constitucional eslovè i un informe del comissari de drets humans del Consell d’Europa donaven la raó als perjudicats. L’abril del 2004 un referèndum convocat pel govern dretà de Janez Janša va rebutjar la iniciativa de restituir els drets dels esborrats. En aquella ocasió, en la qual tan sols va participar el 31% el cens, el 94% dels votants va rebutjar la proposta d’atorgar la nacionalitat als últims 3.800 afectats.

La entrada Això que es diu posfeixisme se publicó primero en El Triangle.