A Catalunya, en els últims mesos, menors migrants tutelats han estat protagonistes de titulars de premsa, en alguns casos acusats de delictes, i en altres casos com a víctimes d'atacs racistes, com va succeir a Canet de Mar i a Castelldefels. A Rubí, un grup de veïns es va organitzar per oposar-se a l'obertura d'un centre de menors a l'antic Hotel Terranova, on la DGAIA (direcció general d'Infància i Adolescència) té previst instal·lar-hi 70 menors tutelats.Els arguments dels veïns eren que "no estaven informats" i que les instal·lacions són reduïdes, cosa que portaria a més inseguretat.

La directora de la DGAIA va realitzar una visita a Rubí per explicar la situació i es va trobar amb veïns enfurismats i pancartes amb la consigna: "Stop centre menors". Com si això fos poc, el suport de l'alcaldessa cap a aquest grup de veïns en plena campanya electoral va augmentar la tensió i va instrumentalitzar el conflicte. Aquest episodi de Rubí es va convertir en un fet paradigmàtic que il·lustra la situació de l'acollida de menors a Catalunya: la manca de gestió i 'acompanyament social.

Tot i que les forces de seguretat afirmen que més del 80% dels menors tutelats no han comès cap delicte, l'estigmatització d'aquest col·lectiu és evident i respon a determinades construccions socials molt lligades a la seva desprotecció.

El terme MENA, encunyat el 1997 per la Comissió Europea, que en principi tenia la intenció d'evidenciar el fenomen de la migració de menors d'edat sense acompanyament familiar, s'ha anat convertint en una etiqueta que despersonalitza nens i nenes i naturalitza la seva exclusió, desposseint-los de drets. Un col· lectiu que no és benvingut en cap barri i que resulta "fora de lloc". "Aquí no", diuen els veïns.

Aquesta situació –extremadament greu– no se soluciona amb campanyes antirumors ni amb assenyalar els veïns com a racistes. És imprescindible, abans de res, una política pública de protecció de la infància, emparada en la Convenció de la Infància de les Nacions Unides, que desplegui dispositius d'acollida i atenció integral per a menors tutelats, de manera coordinada a nivell estatal i autonòmic, acompanyada de plans educatius i tutories individualitzades que apostin per l'emancipació dels joves.

Els fets de Rubí van deixar clara una cosa que professionals especialitzats, entitats, partits polítics i fins i tot famílies afectades denuncien des de fa més d'una dècada: el sistema de protecció de la DGAIA no funciona.

Els veïns de Rubí –més enllà de la falta de sensibilitat i l'oportunisme electoral de l'alcaldessa– tenen raó en la manca de previsió i improvisació. Una veritable política de protecció de la infància i d'acollida necessita previsió, per la qual cosa no cal una bola de vidre, sinó que n'hi ha prou amb escoltar investigadors socials. La migració de menors no és un fenomen nou. Per contra, porta dècades de tendència ascendent i s'ha incrementat en els últims quatre anys, cosa que era previsible coneixent el context d'origen de la majoria dels menors.

El 2015, mentre Catalunya "es preparava" per rebre famílies sirianes, a la frontera sud els centres de menors ja estaven desbordats. Europa està envellida i de l'altre costat de la Mediterrània milers de joves estan pensant a emigrar. Es tracta de pràcticament una expulsió massiva de joves que busquen oportunitats en un món globalitzat i és lògic que vinguin a la regió amb menys desigualtat del món, que a més necessita joves.

Ja no hi ha més marge per improvisar en alguna cosa que resulta de sentit comú. Quina altra cosa podem fer si no és acollir-los en condicions i assegurar la seva educació i benestar?

La entrada Europa, joves welcome se publicó primero en El Triangle.

La migració del que es coneix com a menors no acompanyats (MNA) -un terme encunyat per la Comissió Europea el 1997- és actualment una de les majors preocupacions pel que fa a migracions internacionals cap a Europa. En els últims anys, Espanya s'ha convertit en el principal país de la Mediterrània receptor de menors que migren sense acompanyament familiar. Segons les dades del Ministeri de l'Interior es calcula que en aquest moment són més de 13.000 els menors d'edat estrangers tutelats per les comunitats autònomes, incloent Ceuta i Melilla.

Estudis realitzats per entitats com Save The Children i UNICEF assenyalen que els menors migrants que arriben sols a la frontera sud són un dels col·lectius més vulnerables. Tot i que no hi ha un perfil clarament definit, es tracta en general de nens, nenes i joves que parteixen amb un projecte migratori clar, ja sigui treballar, estudiar o ajudar la seva família. Altres escapen de situacions de maltractament, pobresa, manca de recursos i també de violència de tota mena.

El 65% dels menors d'edat tutelats a Espanya són d'origen marroquí. Altres procedeixen d'Algèria, Guinea, Mali i diversos països africans. Solen ser infants i joves en situació de desprotecció, però al seu torn autònoms i emancipats, obligats a assumir responsabilitats des de petits per tirar endavant, en països on el model de protecció no els garanteix educació, sanitat ni seguretat de cap tipus.

Al Marroc l'atur juvenil s'estima en un 70% i la migració de menors d'edat s'ha incrementat en els últims anys i també ha variat en relació als seus llocs d'origen. Cada vegada migren més nens de zones rurals, on la pobresa s'ha esdevingut crònica per la manca de recursos i pel desmantellament del teixit social format pels vincles de la família extensa que abans protegia els seus membres. Es tracta, a més, d'una pobresa en temps de globalització, on els nens són conscients de la desigualtat i des de petits, pensen estratègies per sortir-ne. Saben perfectament que més enllà, aquí al costat, hi ha una Europa de benestar i privilegis on poden aconseguir millors condicions de vida. Estan convençuts que el seu únic futur és emigrar a Europa, tal com ho han fet familiars, veïns i amics als que veuen per Facebook i Instagram. I allà arribaran, encara que això signifiqui arriscar la seva vida fent Risky o al mar.

Però Europa, tot i que està envellida, no cuida la seva joventut. A Espanya la problemàtica de menors estrangers no acompanyats s'aborda des de la perspectiva de la infància (i no des de l'estrangeria com en altres països), però el sistema de protecció és deficient per falta de recursos i també de model, cosa que obliga a improvisar . Els centres de protecció no són suficients, es barregen diversos perfils de nens i sovint estan massificats i aïllats. Els nois han de realitzar continus trasllats, per la qual cosa els resulta difícil consolidar xarxes de relacions i escolaritzar-se.

El major problema és a Ceuta i Melilla, on directament no es compleix la llei i molts menors estan al carrer o surten dels centres sense documentació. Quina mena de tutor deixa al seu fill o filla sense documentació?

És justament la falta de protecció i d'una consciència social del que significa una tutela el que els converteix en aquest moment en el col·lectiu més estigmatitzat per la societat, per ser joves i per ser migrants.

Europa està envellida demogràficament. No deixem que envelleixi en valors. Tenir cura de la joventut és cuidar el present i el futur de tota la societat.

La entrada Menors que creuen fronteres se publicó primero en El Triangle.

Espanya és el primer país de la Unió Europea en rebre persones d'Hondures i el segon, després d’Itàlia, en rebre salvadorenys. El 2016, els naturals d’El Salvador van ser el tercer col·lectiu de sol·licitants d'asil a Catalunya, i els d’Hondures, el quart. Quan la gent truca a la porta demanant refugi és perquè passa alguna cosa greu. La majoria fuig de la violència provocada pel fenomen de les maras, organitzacions criminals que terroritzen la població. Però quan migrants i refugiats truquen a la porta, també ens porten missatges.

El primer, ens explica més d’un segle de desigualtat i violència estructural. Per entendre’l cal recordar aquell clixé de “república bananera” que en realitat, com va descriure Pablo Neruda en un poema, era un veritable “infern verd”. Les companyies bananeres —especialment la United Fruit Company, el primer consorci multinacional— van sembrar, a més de bananes, un infern d’explotació a la regió. Es van apropiar de desenes de milers d'hectàrees a cada país a canvi de construir el ferrocarril i van adquirir més poder i autoritat que els estats. La seva aliança amb l'oligarquia local i l'exèrcit facilitava la repressió (que eren autèntiques massacres) en cas que els treballadors protestessin. Anys més tard, va ser directament la CIA qui organitzava els cops d'estat per impedir les reformes agràries i afavorir les companyies, com el cop d’estat contra Jacobo Arbenz a Guatemala el 1954, fet precedent de la guerra civil a aquest país que va durar 36 anys.

La dècada dels 70 la repressió va ser sistemàtica a tota la regió, i també es va incrementar l'organització i la resposta dels camperols. A El Salvador (un país més cafeter que bananer) la guerra civil va esclatar el 1980. Més d'un milió de refugiats salvadorenys que fugien de la guerra es van establir a Califòrnia, però els Estats Units (que havien invertit 1,4 bilions de dòlars en la guerra) no els van reconèixer el dret d'asil i els van perseguir com a immigrants indocumentats.

Estudis del moment, dirigits per un equip de psicòlegs de la UCA d’El Salvador, van vaticinar les seqüeles de la guerra i van advertir que la manca d'atenció a les famílies refugiades establertes en barris marginals era un problema greu. Molts adolescents i joves es van integrar al sistema de pandillas californianes, la pandilla xicana Barrio 18 i la recentment fundada Mara Salvatrucha 13. Als anys 90, les dures polítiques de deportació dels Estats Units van expulsar aquests joves cap als seus països d'origen.

A El Salvador, els acords de pau de 1992 no van canviar el sistema econòmic i els joves deportats es van trobar en un país empobrit, amb institucions febles… i amb armes. Van reproduir el sistema de pandillas californianes i les dues grans pandillas, la MS 13 i Barrio 18, van créixer en adeptes i organització, especialment des de les presons. Ja no es tractava de bandes juvenils de carrer, sinó de bandes criminals que van aconseguir el control territorial mitjançant extorsions, violència i activitats delictives.

Les polítiques de “mà dura” dels últims anys no van poder apaivagar el fenomen de les maras i els índexs de violència van tornar a ser com els de la guerra. Una espiral de violència sense fi que actualment impregna la vida quotidiana de tota la població. Aquella crisi de refugiats provocada per una guerra els anys 80 ocasiona ara una altra crisi de refugiats de major dimensió, encara que aparentment l’actual estigui fora d'un context bèl·lic. I aquest és un altre missatge que ens porten els refugiats del Triangle Nord.  

Amèrica Central truca a la porta i hem de respondre. Tenim la responsabilitat d’acollir aquestes persones que fugen de la por i de la violència, d’oferir-los atenció i un entorn segur on puguin desenvolupar les seves vides en pau, i assolir les seves aspiracions. I tenim el deure de retornar-los la seva dignitat.

La entrada Amèrica Central truca a la porta se publicó primero en El Triangle.

El 2 d'octubre, el sud d'Europa es commovia amb la detenció de Domenico Lucano, l'alcalde de Riace, un autèntic llibertari que es va obstinar a acollir refugiats i reactivar així l'economia d'aquest poble de Calàbria que estava a punt de desaparèixer. La Itàlia solidària perdia contra la Itàlia racista encarnada en el personatge de Matteo Salvini, que no només va prendre com a boc expiatori a la població migrant, sinó que també es va dedicar a criminalitzar l'ajuda humanitària.

Molt es va parlar de l'arrest domiciliari de Mimmo Lucano i de la seva proesa a Riace que va assolir conjuntament amb l'ONG RECOSOL (Xarxa de Municipis Solidaris d'Itàlia) i amb un magnífic equip de gent que li va donar suport. El model Riace es basa en la creació de cooperatives a través de les quals es van rehabilitar les cases abandonades com a habitatge per a les persones refugiades i es va generar ocupació. Els comerços van tornar a obrir i es van recuperar les tradicions locals com a fonts de treball: tallers artesanals de telers, vidre i ceràmica.

Tiziana Barilla, periodista calabresa que va escriure un llibre sobre l'alcalde Lucano recentment traduït al castellà per Icaria Editorial, explica el model d'acollida de Riace com una "utopia de la normalitat", cosa que hauria de ser "normal", i que tot i que és un somni, forma part del dia a dia. El model Riace també es va fer extensiu a altres municipis de la zona com Gioiosa Iònica, Camini i Stignano.

Avui ens hem assabentat que finalment Mimmo Lucao ha quedat lliure però té la prohibició de residir a Riace. Salvini s'ha sortit amb la seva. Una de les causes és la de promoure un matrimoni "de conveniència" entre una jove nigeriana i un home italià de Riace. No és per a menys. La història no s'acaba amb el "volem acollir" i Lucano ho té molt clar. Sap que acollir no és només donar menjar, sostre i mantes. La gent necessita treball, educació, un lloc per viure en el sentit material i també simbòlic, un lloc de pertinença i un futur per als seus fills. És bonic veure córrer els nens per Riace, pensa Mimmo, però on estudiaran i treballaran després els joves? Què passarà quan els deneguin l'asil i hagin de marxar? On aniran?

Mimmo Lucano coneix de prop les desgràcies de la immigració, les que no surten a les fotos, el que passa després d'arribar a Europa, perquè sap que el viatge continua i que no tot és acollir. Mimmo se sent responsable d'això i assumeix com a tragèdia pròpia el que li va passar a Becky Moses, una nigeriana que va viure un temps a Riace. Després de dos anys en un centre d'acollida de la zona, va voler tornar a Riace però no va poder. Mimmo la va ajudar a aconseguir documentació però no ho va aconseguir. El 2016 Becky es va instal·lar en uns campaments precaris de San Ferdinando i va morir en un incendi. Tenia 25 anys. Mimmo mai va deixar de pensar-hi. L'esmenta en cada discurs, se sent impotent i derrotat. És evident que la solidaritat i la humanitat no són suficients.

Però llavors quin és realment el llegat de Mimmo Lucano? Mimmo es refereix als immigrants que viuen a Riace com els seus "conciutadans". Creu de veritat en el somni proletari i està convençut que les fronteres es van construir per dividir-nos. El llegat que ens deixa Mimmo Lucano no és el d'"acollir immigrants". Això ho ha fet molta gent i hi ha programes d'acollida en molts pobles (amb els seus encerts i els seus errors). El veritable llegat de Mimmo Lucano és el d'intentar que els estrangers siguin ciutadans com ell, pensar-los com a iguals, com a ciutadans, amos del seu propi destí. Aquest és el pilar de la seva utopia de la normalitat. I és per això que està proscrit.

La entrada El llegat de Mimmo Lucano se publicó primero en El Triangle.