L'existència de nens i adolescents que decideixen anar-se'n de casa i atrevir-se a creuar fronteres és un fenomen molt antic, recollit fins i tot (i gairebé de forma excessiva) en els contes populars. Un d'aquests joves migrants va ser el meu avi, que amb 16 anys va deixar enrere la seva Reus natal per embarcar-se cap a les Amèriques a la recerca d'oportunitats que la seva terra li usurpava. Els temps han canviat, però les migracions d'infants i joves menors d'edat són un fenomen que se segueix donant, sobretot en espais de fronteres desiguals.
La migració del que es coneix com a menors no acompanyats (MNA) -un terme encunyat per la Comissió Europea el 1997- és actualment una de les majors preocupacions pel que fa a migracions internacionals cap a Europa. En els últims anys, Espanya s'ha convertit en el principal país de la Mediterrània receptor de menors que migren sense acompanyament familiar. Segons les dades del Ministeri de l'Interior es calcula que en aquest moment són més de 13.000 els menors d'edat estrangers tutelats per les comunitats autònomes, incloent Ceuta i Melilla.
Estudis realitzats per entitats com Save The Children i UNICEF assenyalen que els menors migrants que arriben sols a la frontera sud són un dels col·lectius més vulnerables. Tot i que no hi ha un perfil clarament definit, es tracta en general de nens, nenes i joves que parteixen amb un projecte migratori clar, ja sigui treballar, estudiar o ajudar la seva família. Altres escapen de situacions de maltractament, pobresa, manca de recursos i també de violència de tota mena.
El 65% dels menors d'edat tutelats a Espanya són d'origen marroquí. Altres procedeixen d'Algèria, Guinea, Mali i diversos països africans. Solen ser infants i joves en situació de desprotecció, però al seu torn autònoms i emancipats, obligats a assumir responsabilitats des de petits per tirar endavant, en països on el model de protecció no els garanteix educació, sanitat ni seguretat de cap tipus.
Al Marroc l'atur juvenil s'estima en un 70% i la migració de menors d'edat s'ha incrementat en els últims anys i també ha variat en relació als seus llocs d'origen. Cada vegada migren més nens de zones rurals, on la pobresa s'ha esdevingut crònica per la manca de recursos i pel desmantellament del teixit social format pels vincles de la família extensa que abans protegia els seus membres. Es tracta, a més, d'una pobresa en temps de globalització, on els nens són conscients de la desigualtat i des de petits, pensen estratègies per sortir-ne. Saben perfectament que més enllà, aquí al costat, hi ha una Europa de benestar i privilegis on poden aconseguir millors condicions de vida. Estan convençuts que el seu únic futur és emigrar a Europa, tal com ho han fet familiars, veïns i amics als que veuen per Facebook i Instagram. I allà arribaran, encara que això signifiqui arriscar la seva vida fent Risky o al mar.
Però Europa, tot i que està envellida, no cuida la seva joventut. A Espanya la problemàtica de menors estrangers no acompanyats s'aborda des de la perspectiva de la infància (i no des de l'estrangeria com en altres països), però el sistema de protecció és deficient per falta de recursos i també de model, cosa que obliga a improvisar . Els centres de protecció no són suficients, es barregen diversos perfils de nens i sovint estan massificats i aïllats. Els nois han de realitzar continus trasllats, per la qual cosa els resulta difícil consolidar xarxes de relacions i escolaritzar-se.
El major problema és a Ceuta i Melilla, on directament no es compleix la llei i molts menors estan al carrer o surten dels centres sense documentació. Quina mena de tutor deixa al seu fill o filla sense documentació?
És justament la falta de protecció i d'una consciència social del que significa una tutela el que els converteix en aquest moment en el col·lectiu més estigmatitzat per la societat, per ser joves i per ser migrants.
Europa està envellida demogràficament. No deixem que envelleixi en valors. Tenir cura de la joventut és cuidar el present i el futur de tota la societat.
