Amèrica Central truca a la porta

Les caravanes de migrants d'Amèrica Central travessen Mèxic disposades a creuar el mur de Tijuana, el riu Bravo o el desert d'Arizona. Res no pot impedir que homes, dones i nens s'uneixin a les caravanes i caminin plegats. Un 13% de la població centreamericana abandona casa seva, no per gust sinó per força, fugint sobretot, de la violència. Els que tenen l’oportunitat de pujar a un avió, arriben a Europa i truquen a la nostra porta.

Espanya és el primer país de la Unió Europea en rebre persones d'Hondures i el segon, després d’Itàlia, en rebre salvadorenys. El 2016, els naturals d’El Salvador van ser el tercer col·lectiu de sol·licitants d'asil a Catalunya, i els d’Hondures, el quart. Quan la gent truca a la porta demanant refugi és perquè passa alguna cosa greu. La majoria fuig de la violència provocada pel fenomen de les maras, organitzacions criminals que terroritzen la població. Però quan migrants i refugiats truquen a la porta, també ens porten missatges.

El primer, ens explica més d’un segle de desigualtat i violència estructural. Per entendre’l cal recordar aquell clixé de “república bananera” que en realitat, com va descriure Pablo Neruda en un poema, era un veritable “infern verd”. Les companyies bananeres —especialment la United Fruit Company, el primer consorci multinacional— van sembrar, a més de bananes, un infern d’explotació a la regió. Es van apropiar de desenes de milers d'hectàrees a cada país a canvi de construir el ferrocarril i van adquirir més poder i autoritat que els estats. La seva aliança amb l'oligarquia local i l'exèrcit facilitava la repressió (que eren autèntiques massacres) en cas que els treballadors protestessin. Anys més tard, va ser directament la CIA qui organitzava els cops d'estat per impedir les reformes agràries i afavorir les companyies, com el cop d’estat contra Jacobo Arbenz a Guatemala el 1954, fet precedent de la guerra civil a aquest país que va durar 36 anys.

La dècada dels 70 la repressió va ser sistemàtica a tota la regió, i també es va incrementar l'organització i la resposta dels camperols. A El Salvador (un país més cafeter que bananer) la guerra civil va esclatar el 1980. Més d'un milió de refugiats salvadorenys que fugien de la guerra es van establir a Califòrnia, però els Estats Units (que havien invertit 1,4 bilions de dòlars en la guerra) no els van reconèixer el dret d'asil i els van perseguir com a immigrants indocumentats.

Estudis del moment, dirigits per un equip de psicòlegs de la UCA d’El Salvador, van vaticinar les seqüeles de la guerra i van advertir que la manca d'atenció a les famílies refugiades establertes en barris marginals era un problema greu. Molts adolescents i joves es van integrar al sistema de pandillas californianes, la pandilla xicana Barrio 18 i la recentment fundada Mara Salvatrucha 13. Als anys 90, les dures polítiques de deportació dels Estats Units van expulsar aquests joves cap als seus països d'origen.

A El Salvador, els acords de pau de 1992 no van canviar el sistema econòmic i els joves deportats es van trobar en un país empobrit, amb institucions febles… i amb armes. Van reproduir el sistema de pandillas californianes i les dues grans pandillas, la MS 13 i Barrio 18, van créixer en adeptes i organització, especialment des de les presons. Ja no es tractava de bandes juvenils de carrer, sinó de bandes criminals que van aconseguir el control territorial mitjançant extorsions, violència i activitats delictives.

Les polítiques de “mà dura” dels últims anys no van poder apaivagar el fenomen de les maras i els índexs de violència van tornar a ser com els de la guerra. Una espiral de violència sense fi que actualment impregna la vida quotidiana de tota la població. Aquella crisi de refugiats provocada per una guerra els anys 80 ocasiona ara una altra crisi de refugiats de major dimensió, encara que aparentment l’actual estigui fora d'un context bèl·lic. I aquest és un altre missatge que ens porten els refugiats del Triangle Nord.  

Amèrica Central truca a la porta i hem de respondre. Tenim la responsabilitat d’acollir aquestes persones que fugen de la por i de la violència, d’oferir-los atenció i un entorn segur on puguin desenvolupar les seves vides en pau, i assolir les seves aspiracions. I tenim el deure de retornar-los la seva dignitat.

(Visited 58 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari