Escric aquestes línies a pocs dies de la finalització del Ramadà que donarà pas al moment de l’any que la tradició catòlica coneix com a Setmana Santa. Coincideix que ambdues celebracions són movibles en el calendari ja que es fixen segons el cicle lunar. En el cas de la Setmana Santa el diumenge de Pasqua, el de Resurrecció, es celebra el primer diumenge després de la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera.
Coincideix també que aquestes celebracions religioses invoquen a un Déu creador, omnipotent, misericordiós, compassiu, alfa i omega de l’univers i que fins i tot comparteixen determinats personatges bíblics.
Aquest any, el diumenge de Resurrecció tindrà lloc quatre anys i dos mesos després de l’inici de la guerra d’Ucraïna, tres anys i sis mesos des de l’inici de la guerra de Gaza i un mes des de l’inici de la guerra d’Iran, conflictes tots ells actius. A més cal tenir en compte els conflictes al Sahel, a Afganistan, al Iemen i l’amenaça sobre Cuba. Per tant més que Setmana Santa són ja moltes setmanes de passió, de patiment, de mort.
Coincideix també que, als menys tres d’aquests conflictes bèl·lics, estan patrocinats per una teocràcia declarada i dues més aparents. Iran està presidit per un clergue aiatol·là (senyal de Déu) que reuneix les condicions de líder religiós i civil. Israel, en sentit estricte, no és una teocràcia però la religió té una forta influencia en el seu actual govern. Israel es considera el poble escollit per Déu i ocupa el territori promès, per quí? Per Déu, clar. I els Estats Units d’Amèrica van camí de ser una teocràcia. Només cal tenir en compte la imatge del passat 6 de març en la que es pot veure al Despatx Oval de la Casa Blanca una vintena de pastors, dits evangèlics, estenent la mà i altres tocant a Trump mentre imploren al seu déu per tal que la saviesa del cel inundi el seu cor i la seva ment i Senyor, que el guiïs en aquests temps difícils. Trump el nou enviat per déu, el nou messies. I per les bambolines un tal Peter Thiel. Suposats líders escollits pel dit de déu. Res a veure amb aquell dit de Déu, pintat per Miquel Àngel a la Capella Sixtina, que s’apropa al d’Adam per insuflar-li la vida mentre Adam no sembla gaire decidit a rebre-la.
Aquí, a casa nostra, tenim alguna experiència. Durant la dictadura franquista, les monedes representaven el dictador de perfil i al seu voltant figurava la llegenda Francisco Franco Caudillo de España por la G. de Dios. Ja de gran vaig saber que la -G- volia dir gracia. El caudillo, un noi avançat en el seu temps. Però no cal perdre l’esperança. Sílvia Orriols apunta maneres.
Si Déu, realment existeix, deu estar fins al gorro de tota aquesta colla d’estúpids. Perquè faig un aclariment. No cal confondre religió, en tant que manifestació o sistema de creences referit a inquietuds espirituals sobre el misteri de la vida, amb el mal ús i la manipulació que des del poder es pugui fer per reforçar-lo i mantenir-lo. El mateix es pot dir de la política i la politiqueria. Cal defensar la llibertat de religió en tant que àmbit privat de creences i consciència i la política com a instrument d’arribar a acords per millorar les condicions de vida individual i col·lectiva. Les religions i la política, així dit en general, no són la raó de tots els mals. I, mentre, què podem fer els de la gent del carrer? Mantenir la capacitat d’indignació i mobilització. No perdre la sensibilitat i interès sobre allò que passa al món. Per exemple no donar per fet que el conflicte de Gaza ja està solucionat, com ens hem despreocupat de les dones d’Afganistan. Sortir al carrer, fer soroll, mobilitzar-nos, donar la vara.
Una altra idea. De l’11 de juny al 19 de juliol està previst que es celebri la Copa del Món de futbol a Mèxic, als Estats Units i el Canadà. I pel mig hi ha una cosa que es diu FIFA i un altre personatge de terror anomenat Infantino. Podria prosperar el boicot a jugar als Estats Units? Altres iniciatives han prosperat en manifestacions esportives o a Eurovisió.
I finalment en aquests dies, de suposat recolliment i diàleg interior, proposo deixar-nos portar per la sublim música de la Passió segons Sant Mateu de Johan Sebastian Bach. I si resulta que és molta tela al menys escolteu l’Ària Erbarme dich, mein Gott (apiadat de mi, Déu meu, donat compte del meu plor, mira el meu cor, i els meus ulls que ploren amargament. Tingues pietat de mi). És una proposta de plaer estètic, però també d’exercici d’empatia, de compassió, de tenir em compte el proïsme, sí, com el bon samarità posant-nos en les sabates d’aquells que ara, ara, pateixen a causa de les guerres muntades pels poderosos que no estan al front.
NO A LES GUERRES, SÍ A LA COMPASSIÓ.
