Amb la crisi financera del 2008, la promesa “revolucionària” del lliure mercat iniciada per Margaret Thatcher i Ronald Reagan fa més de 40 anys va acabar col·lapsant; els seus impulsors van sobreestimar la capacitat dels mercats per autoregular-se i ser eficients i, d’aquesta manera, reduir al mínim el paper de l’Estat en l’economia.
Divuit anys després, els països occidentals no han acabat de recuperar-se d’aquella crisi, a la qual s’hi han anat sumant la crisi del deute sobirà europeu, una pandèmia global, el retorn de la guerra, un nou xoc de preus de l’energia, el retorn de la inflació, la pujada dels tipus d’interès i l’emergència climàtica. Davant d’aquesta realitat resulta evident que “els models existents són inadequats davant l’amplitud i la magnitud dels reptes que afrontem”, com no es cansa de repetir el prestigiós economista i periodista turc Dani Rodrik.
El mateix Fons Monetari Internacional (FMI) ha reconegut els seus errors durant la crisi financera i resulta fàcil comprovar l’enorme diferència entre com va abordar la Unió Europea la crisi desencadenada per la pandèmia de la covid-19 i les receptes imposades durant la crisi financera. Sens dubte, és un reconeixement implícit de com d’equivocat va ser imposar austeritat fiscal enmig d’una crisi. També els bancs centrals han desplegat en aquests darrers anys una política monetària molt més imaginativa del que recollien els llibres de text, amb la qual han collit èxits, tot i que no exempts de riscos.
La qüestió és que el paradigma neoliberal ha anat marcant la política econòmica des dels anys setanta, sota els principis que la pèrdua d’ingressos derivada de la baixada d’impostos es compensava amb un augment de l’activitat i que així es podia reduir el paper del sector públic, cosa imprescindible per estimular el dinamisme de l’economia. Un marc assumit per bona part de l’espectre polític, no només pels sectors més conservadors; també bona part de la socialdemocràcia, a principis d’aquest segle, va fer seva aquella frase que “baixar impostos és d’esquerres”.
Faltaríem a la veritat si no admetéssim que en els anys del paradigma neoliberal es van aconseguir importants assoliments, des de la incorporació de molts països emergents a les cadenes globals de subministrament, un augment dels seus nivells de renda i una reducció considerable de la pobresa. Però, alhora, avui la desigualtat és molt més gran que fa 40 anys i l’erosió de la classe mitjana, adverteixen els experts, s’ha convertit en l’amenaça més important per al nostre escenari social i polític.
La competència comercial xinesa, fomentada mitjançant subvencions públiques i mà d’obra barata, ha portat grans beneficis per als consumidors occidentals, però ha provocat una forta desindustrialització en algunes regions, deixant molta gent enrere. Una competència desigual, ja que Pequín limita el marge de la inversió estrangera en la seva economia. “Potser el més significatiu és que la política comercial s’hagi convertit en un instrument de redistribució de renda”, apuntava l’economista ex-cap del Fons Monetari Internacional, Pierre-Olivier Gourinchas, en una conferència recent dictada al Peterson Institute for International Economics.
Davant la situació d’un nou ordre mundial, la Unió Europea ha optat per evitar l’enfrontament obert amb Xina, el seu segon soci comercial, sobretot ara que les relacions amb els Estats Units estan en els seus nivells més baixos. Amb bon criteri, des de la pandèmia la UE ha apostat per repatriar part de la producció i diversificar les seves cadenes de subministrament buscant una major seguretat d’abastiment; a més de les restriccions a productes com els cotxes elèctrics o els panells solars per considerar que la Xina fa competència deslleial. Tanmateix, com apuntava el professor de Harvard Pol Antràs, “el que estan provocant aquestes mesures és una simple desviació de les rutes comercials xineses”.
De fet, el gegant asiàtic basa part de la seva estratègia a instal·lar fàbriques de productes d’alt valor afegit, com ara els cotxes elèctrics, lluny de les seves fronteres, de manera que deixen de ser vehicles made in China. És el que han fet a Mèxic, on ja s’han instal·lat cinc dels majors fabricants xinesos d’automòbils i dos més preveuen fer-ho en breu, cosa que els obre la porta al mercat nord-americà. Sempre que el xèrif Donald Trump no digui una altra cosa, és clar.
No obstant això, els economistes adverteixen que aquestes polítiques tenen com a resultat preus més cars pels mateixos productes, que obligaran els bancs centrals a bregar amb uns nivells d’inflació més elevats durant molt més temps i amb tipus d’interès també més alts dels que ens tenien acostumats. Els temps de tipus zero semblen haver quedat definitivament enrere. El proteccionisme imposa un paper molt més actiu dels governs en l’economia. Ja el van tenir quan va esclatar la crisi financera i van acudir al rescat del sistema amb injeccions milionàries de diners públics per evitar la fallida del sector bancari, i ara com a agents decisius del canvi en forma de política industrial, dirigint la inversió pública a impulsar la transició energètica, la transformació tecnològica i, més recentment, l’aposta per la seguretat i la defensa, un paper en línia amb l’Estat emprenedor que defensa Mariana Mazzucato, catedràtica d’Economia de la Innovació i Valor Públic a l’University College London.
Després dels rescats financers, la política industrial s’ha convertit en la punta de llança del retorn de l’Estat a l’economia, però aquest és només el principi. La transició energètica i la mitigació climàtica són polítiques tan urgents i ineludibles com costoses de finançar i que exigeixen un component important d’inversió pública perquè la descarbonització es produeixi amb èxit. Un bon exemple l’oferia l’economista Keyu Jin al Peterson Institute for International Economics. “L’ús generalitzat dels cotxes elèctrics no enlairarà fins que la infraestructura estigui instal·lada i per això calen inversions colossals, com les que ha dut a terme la Xina en l’última dècada: els Estats Units tenen 160.000 estacions de càrrega per als cotxes elèctrics i la Xina, quatre milions”.
“És veritat que la successió de crisis ha propiciat de manera natural una major presència del sector públic en la prestació de serveis. Però hi ha un debat pendent respecte a, d’una banda, com es finança aquest increment de la despesa pública global i, de l’altra, fins on ha d’arribar la presència de l’Estat en l’economia, perquè no és el mateix subvencionar panells solars o finançar un pla de reindustrialització que la participació de l’Estat en empreses privades”, subratlla Javier Pérez, director d’Economia Internacional i Àrea de l’Euro del Banc d’Espanya. És el que ha passat amb Telefónica, on anys després de la seva privatització total, l’Estat espanyol s’ha fet amb una participació del 10% del capital per la qual ha desemborsat 2.280 milions d’euros.
A poc a poc, tots aquests moviments comencen a dibuixar un nou model econòmic, tot i que encara està per definir. Però l’onada resulta imparable. “El sistema no romandrà com està, alguna cosa està a punt de canviar. El que no sabem és què hi ha a l’altra banda”, sentenciava el ja esmentat Pierre-Olivier Gourinchas.
Tot això, sempre que a Donald Trump no li doni per fer alguna barbaritat encara més grossa de les que ha anat fent fins ara, perquè pot ser que algú perdi els estreps, premi el botó que no s’ha de prémer i se’n vagi tot en orris, i és que, tal com s’està posant el panorama internacional, qualsevol cosa és possible.
